L’Antonia Raya Tena va ser una de les veus que es van alçar en la demanda d’aconseguir un CAP digne per al barri del Raval el 2019. Una reclamació de tot el barri que es va resoldre el passat mes de novembre amb un acord entre Salut, Cultura i el Macba per traslladar aquest equipament a la Capella de la Misericòrdia. El seu gran coneixement de l’ecosistema del Raval i el seu compromís amb la seva població a la que atén des de fa vint anys, li dona una visió clara del què ha de ser l’atenció primària adaptada a la realitat de cada comunitat.

• Com ha canviat la realitat del Raval amb la crisi sanitària?

«La pandèmia ha posat de manifest la gran precarietat del barri. Potser no som el barri amb més contagis però sí un dels que estan patint més amb la crisi, per la situació social i econòmica. El Raval és un barri amb molta economia submergida, que ha estat aturada durant dos mesos. Hi ha moltes persones que depenien del sector de la restauració, com és el cas de la població filipina o pakistanesa i que s’han quedat sense feina. Hi ha situacions molt diverses: molta gent que no treballa, que treballa però cobra en negre, que té sous molt baixos, etc. I diguem que ha plogut sobre mullat. El barri ja havia quedat molt tocat de la crisi del 2017. 

El tancament de les escoles és un altre gran problema ja que es tracta d’un element integrador i normalitzador per a les persones migrants. Moltes famílies no tenen ordinador i, sovint, els pares no estan en condicions d’ajudar als infants per la barrera de l’idioma. Tot això tindrà conseqüències, és una catàstrofe a nivell econòmic i social. 

És una situació trista i que fa mal però, d’altra banda, apareixen espais fantàstics de suport mutu i de col·laboració que estan ajudant molt a pal·liar el cop. Et fa sentir molt orgullosa de la gent del barri però no aguantaran eternament. Això ho ha d’assumir l’estat però no arriba a tot perquè la realitat té una dimensió diferent a la que es veu des dels despatxos». 

• Com treballeu les desigualtat en salut des de l’atenció primària?

«Els que treballem amb poblacions desfavorides socialment sabem perfectament que la salut és un reflex d’una situació social. Quan la persona ve a la consulta i t’explica el seu problema, tendim a escoltar molt i acompanyar-la per arribar a la causa del problema. Un cop descartat un problema biològic, has d’arribar a la causa de totes les causes, que són sempre determinants socials. La influència dels determinants socials en la salut de les persones és molt alta, els estudis indiquen que arriba al 80%. Són moltes coses les que influeixen la salut de les persones i les hem de conèixer bé. Si recomano a una persona gran que ha de caminar cada dia i no ho fa perquè no té un parc a prop o perquè li fa por sortir a uns carrers plens de turistes, patinets i elements que la posen en perill, doncs, cal saber-ho.

Quan ens arriba una persona amb insomni, per exemple, les causes poden ser diverses, des d’una amenaça de desnonament, a problemes laborals o emocionals. Per això, com a infermeres de primària i comunitària hem de ser molt coneixedores de tots els recursos que tenim a la comunitat. I a més a més, hem de conèixer la nostra població i ells ens han de conèixer a nosaltres. Aquest coneixement és el que dona sentit a la nostra feina. És el gran valor de l’atenció primària, la longitudinalitat.

La desigualtat en salut es genera perquè l’accés a la salut no és universal ni per a tothom. Tenir una doble cobertura sanitària, amb una part privada que accelera processos, si te’ls pots pagar, o que cobreix àrees que no atén la salut pública genera desigualtats a nivell de drets fonamentals. L’única manera de disminuir-les és tenint una atenció primària i una salut pública forta, que et permeti atendre la teva població dins d’un context determinat i tenint en compte aquests condicionants socials, entrant més a fons en els problemes d’aquestes persones».

• Amb quines situacions us heu trobat arrel de la COVID-19?

«Hi ha diverses qüestions que han aflorat. Les intueixes, però amb la crisi sanitària ha sortit a la llum. Quan la segona setmana de març vam tancar portes teníem molt clar la prioritat del missatge del confinament. Vam trucar a tota la gent gran amb més complexitat per explicar-los les mesures de confinament i per valorar si les necessitats bàsiques estaven cobertes. Sabíem que molts d’ells no les tenien, però ens vam trobar amb molta més gent amb aquestes mancances bàsiques de la que no en teníem coneixement. Aquestes situacions les hem pogut pal·liar perquè som molt coneixedores de les xarxes de suport veïnal del barri, però hem de poder-ho atendre. També hem detectat molta soledat, moltes dones que són molt grans i que no tenen xarxa familiar, bé perquè no tenen família bé perquè els fills també estaven confinats en un altre punt de la ciutat. L’altre gran problema ha estat la quantitat de gent que viu junta. Recordo el cas d’una mare que acabava de donar a llum i era positiva de COVID-19. És clar, se li demanava que fes aïllament però era impossible ja que viu en una habitació amb el marit i els altres fills. Aquí vam ser molt ràpids a reivindicar espais per a què aquest tipus de casos poguessin fer els aïllaments».

• La iniciativa Hotel Salut, doncs, ha estat primordial..

«Sí però tot això ha sortit de la base. Si alguna cosa em dona esperança en el sistema és que la crisi ha tret a la llum la importància de fer cas a la gent que estem treballant a primera línia. Nosaltres som els que detectem les necessitats de la població. No ara amb la crisi, sempre! La situació era tan greu i era tan important donar resposta ràpida que crec que és el primer cop en la meva vida professional, i ja porto 30 anys, que he vist canvis ràpids gràcies a que els hem mogut els professionals de la base. Nosaltres teníem molt clar que no podíem tancar els CAPS. Hem fet resistència activa per tenir l’atenció primària funcionant, per obrir els caps de setmana i per fer-nos escoltar en allò que realment creiem que era important. Tot això m’ha fet reflexionar molt sobre funciona el sistema. Les polítiques de salut es generen als despatxos i per això no acaben de materialitzar-se ni produeixen grans canvis perquè, per a nosaltres, són ciència ficció. No estem molt presents a les reunions on es prenen decisions. Ara, per exemple, penso que ja hauríem d’estar treballant en plans de barri i amb la gent que realment sap què està passant, col·laborant des de salut, serveis socials, ensenyament... i amb els que estem a primera línia. Això costarà molt i em temo que passi el de sempre».

• Quines conseqüències esteu detectant arrel de la crisi?

«Aquesta és la pitjor crisi que he vist mai. En termes econòmics, la precarietat passa una factura molt alta. M’enorgulleix el barri i com ha fet les aliances per tirar endavant, per buscar proveïdors, per recollir productes frescos quan tanquen els supermercats.. Son més de 600 les famílies que estan rebent aliments cada setmana, a banda dels que ja tenen assignats recursos socials com menjadors socials o menjar a domicili. És una situació difícilment sostenible. Tot i així, soc optimista perquè confio molt en les persones i anirà tan bé com pugui anar. 

D’altra banda penso que la salut mental sortirà bastant perjudicada. Ja comencem a tenir persones que no volen sortir al carrer, que tenen por i problemes d’angoixa, que se sumen a les patologies prèvies que ja tenien. Tots aquests aspectes els haurem de tractar des de l’atenció primària, no pots medicalitzar-ho tot perquè llavors els perpetues en la seva situació».

• Quina és la recepta per tenir una atenció primària forta? 

«Una atenció primària forta és la que està adaptada a la seva població. Com a infermera, haig de tenir informació de certs aspectes que influeixen de manera flagrant en la salut de les persones. A l’època dels desnonaments, per exemple, em reunia un cop per setmana amb la plataforma anti desnonaments per assabentar-me del que passaria la setmana vinent. És una informació molt valuosa. I ho feia quan acabava la jornada, per convicció personal, perquè m’agafa en una època de la vida en què no tolero les injustícies, però aquests aspectes haurien d’estar previstos en l’activitat comunitària.

Un altre exemple. Al Raval tenim un percentatge de població molt envellida, amb moltes dones molt grans que viuen soles però no tenim una piràmide poblacional envellida. Per tant, el que necessita aquest barri a nivell de pressupostos i ajudes és diferent al que potser necessita sant Antoni, que sí té una població molt envellida, o Nou Barris i aquestes necessitats s’han de dissenyar des de les bases, per poder dotar de recursos humans i pressupost adients. 

Un altre tema que ens sembla increïble és que no es té en compte la tipologia de població que atenem. Tots sabem que atendre la població migrant suposa molt més temps a tots els nivells. Doncs, al Raval, amb una alt índex de població migrant, aquest indicador no ens puntua a l’hora de dotar de recursos humans per càrrega de feina. No té cap sentit i no entenc a què esperen per ajustar aquests indicadors, quan fa ja prop de vint anys que convivim amb la migració de persones.

També ha passat amb les residències, ara que estan enmig de la polèmica. Les residències són domicilis de persones als quals nosaltres ja visitàvem. Per decisions de despatx, se’ns va treure aquesta atenció, menyspreant el dret d’aquestes persones a tenir serveis mèdics i infermers. Som nosaltres qui hem d’atendre’ls en relació a la seva salut. Això ens costarà Déu i ajuda de redreçar».

• Què demanes al sistema? Què ha de canviat per aconseguir-ho?

«Demanaria més recursos humans i més pressupost. No arribem al què la OMS diu que és necessari per tenir una atenció primària forta, que hauria de ser un 25% del pressupost de sanitat i ara estem al 16 o 17%. La plantilla està asfixiada i necessitem aquesta injecció de gent. La vaga de l’atenció primària no va ser gratuïta, quan un col·lectiu com el nostre es mobilitza en una vaga és perquè no es pot més.  Va quedar en res i ara ens ha vingut la gran crisi sanitària, quan ja estàvem al límit.

Demanaria més capacitat d’autoorganització i poder de decisió de les bases. No tots els barris son iguals, no valen els mateixos objectius per a tothom. Hauríem de tenir la capacitat d’organitzar-nos de la mateixa manera que ho hem fet amb la pandèmia perquè sabem què necessiten les nostres poblacions. D’una altra manera, no podrà ser.El que passa a la ciutat és molt particular. L’Agència de Salut Pública és una institució que té molt prestigi, que té gent molt potent però que se la veu poc al territori i no pot ser, necessitem sumar els esforços. Fan uns informes molt bons però son uns grans absents al territori. Ens caldria treballar de la mà, tenen un potencial que aportaria molt valor a l’atenció primària.  

Demanaria també, per exemple, que les treballadores familiars que facilita l’Ajuntament i que estan cuidant la gent gran als domicilis estiguessin integrades a l’equip d’atenció primària. Tenir una treballadora familiar competent és mitja vida, però hem de poder parlar amb elles, veure’ns, compartir informació. I podria seguir amb la llista».  

Fotografies cedides per Antonia Raya i Lola Mendoza