Enric Martínez Vieites és infermer expert en cures pal·liatives. Un camí que va emprendre des dels inicis de la seva carrera tant en l’àmbit hospitalari, residencial com el domiciliari. Amb tres mestratges en infermeria oncològica, en atenció i cures pal·liatives i en investigació clínica aplicada a Ciències de la Salut, Martínez ha estat també docent al màster en Atenció i Cures Pal·liatives de la UVIC-ICO i al màster d’Atenció Pal·liativa Integral a persones amb Malalties Avançades de la UAB. Aquest infermer, actualment exercint des del PADES Sant Martí Nord (Grup Mutuam), forma part del Grup de Cures Pal·liatives del COIB.

• Com heu hagut d’adaptar el servei de PADES amb la crisi sanitària?

«La veritat és que els canvis que vam haver de fer van ser d’un dia per l’altre, va ser molt ràpid. Pel que fa a l’organització del treball, hem fet atenció domiciliària però també teletreball. Aquesta circumstància ens ha dut a coordinar molt més els recursos amb els companys d’atenció primària o d’altres dispositius. Sempre ens coordinem molt però amb la crisi sanitària ha estat encara més important.

Una de les primeres coses que es va fer és crear el PADES COVID, per a donar resposta ràpida a les persones amb la malaltia o amb sospita de tenir-la i que tornaven cap a casa. Aquests casos necessitaven que un equip expert en cures pal·liatives donés una resposta ràpida. És una de les situacions noves amb les quals ens hem trobat. Són casos que han requerit donar la millor assistència pal·liativa amb el menor temps possible. Això ha estat un repte per a tots nosaltres, ja que no n’estàvem avesats. Normalment, treballem amb les persones i les famílies de forma precoç, per tenir temps d’abordar amb profunditat els aspectes que rodegen el final de vida, però ens trobàvem amb casos en què no teníem aquest temps.

Un altre aspecte a què ens hem hagut d’acostumar és a treballar amb els Equips de Protecció Individual (EPI). Cal tenir en compte que la comunicació propera, el tacte, estar al costat de les persones que atenem en un procés de final de vida, són unes de les eines més potents que tenim. L’EPI és, d’entrada, una barrera perquè no et veuen ni la cara ni les expressions que fas. Així que la comunicació l’hem centrat molt en la mirada. Teníem clar que havíem de mantenir la distància de seguretat per evitar riscos però tampoc hem renunciat a una carícia o a un apropament si tots portàvem la protecció adient».

• Ha canviat el perfil de persona atesa pel servei?

«Més que el perfil, han canviat les situacions. Nosaltres fem seguiment de pacients a domicili, molt enfocat a control de símptomes per proposar confort i qualitat de vida. El perfil de pacients és molt ample. Històricament sempre s’ha relacionat l’atenció pal·liativa en l’acompanyament als pacients amb càncer en la seva etapa final, però també atenem a qualsevol pacient amb una malaltia crònica avançada i que es pugui beneficiar d’un enfocament pal·liatiu. Amb la crisi sanitària ens hem trobat casos de persones que estaven estables en la seva malaltia però que al contraure la COVID-19 el seu final de vida s’ha accelerat o persones que ja estaven en una situació més límit i que no han pogut superar la COVID-19. 

Ens hem adaptat també a les situacions noves que s’estaven produint. Per exemple, persones que de cop i volta havien de marxar de casa a un centre sociosanitari o hospital i que no es podien acomiadar dels seus familiars o, tot al contrari, gent que estava ingressada en un centre i que va tornar a casa perquè la situació a l’hospital no era la més adient o perquè la família no volia renunciar a tenir-hi contacte i es preferia un desenllaç a casa. Moltes situacions han estat noves per a tots, per als professionals i per les persones ateses i les seves famílies.». Tots ens hem hagut d’adaptar però cal dir que, per part de famílies i pacients, hem trobat una col·laboració i una entesa que ha estat brutal.

• A quins recursos personals i professionals heu hagut de recórrer per afrontar nous escenaris? 

«Al llarg de la crisi hem potenciat molt el seguiment telefònic. Naturalment, no estableixes el mateix vincle que si fas un seguiment presencial però ens ha ajudat a tenir unes bases treballades per quan ha estat necessari prendre decisions o afrontar situacions més complexes. Amb els pacients que hem atès a domicili i que eren de resposta ràpida, ja que hem utilitzat els recursos que ja teníem pel que fa a la comunicació. En realitat, no canvia el que ja fèiem sinó les circumstàncies i el temps que hem tingut per fer-ho».

• Què t’ha colpit més en aquestes setmanes?

«Personalment, m’han impactat les situacions en què els pacients han hagut de marxar de casa perquè no tenien un suport adient o perquè havien d’ingressar a un hospital o a un centre sociosanitari i que, malauradament, hi morien. Les famílies no poden acomiadar-se ni fer el dol en condicions normals. Si estàs a casa, el maneig de la situació és diferent perquè tens temps i espai per acomiadar-te. Però en aquests casos, són situacions difícils de gestionar. Nosaltres fem l’acompanyament fins al final i després fem seguiment del dol amb les famílies i és un dels temes que a les famílies els està costant gestionar. Penso que moltes persones patiran problemes per no haver pogut fer l’acomiadament necessari. Aquestes situacions també impacten els professionals, és clar».

• En traureu quelcom de positiu de la situació? 

«Penso que ens cal una mica de perspectiva per poder analitzar ben bé què en podem treure de positiu. Això no s’ha acabat, soc molt caut en aquest sentit. Per a mi, tot plegat ha estat una sacsejada brutal i penso que d’alguna manera, també ho ha estat per a la societat. Aquesta crisi ens hauria de servir per reflexionar quina societat volem construir en el sentit de posar les cures al centre, de donar al sistema sanitari la importància que ha de tenir. 
En l'àmbit professional, s’ha visibilitzat molt la feina dels professionals de la salut i espero que s’hagi donat el valor que realment té. En el cas de PADES, s’ha pogut apreciar la importància de proporcionar atenció pal·liativa a tots els dispositius, també a Unitats de Crítics o a Urgències. S’ha mostrat rellevant la importància de tenir un mínim maneig per atendre la persona, estigui on estigui, des d’una mirada pal·liativa.Aquesta crisi ens ha posat sobre la taula un tema que, de vegades, encara és tabú: la mort. I d’una manera crua i ràpida, amb la mort de moltes persones de forma inesperada. En aquest sentit, aquesta és una oportunitat de potenciar la planificació de decisions anticipades. Pensar, per exemple, si hom vol ser o no intubat, si vol tenir un fi de vida a casa o a l'UCI. Són decisions que mai es pensen però que quan passa el cas són una gran eina pels professionals i les famílies, que poden actuar sabent els desitjos de la persona atesa. Hem de començar a pensar d’una altra manera i donar una volta a aquests temes que sovint volem eludir».