Com heu viscut aquesta crisi al centre on treballes?

Al principi, només ens deien que mantinguéssim una mica la distància, la higiene de mans... però res de mascaretes, res d’EPI. Vam fer un full on apuntàvem el nom del visitant que venia, l’hora que venia. Durant dos o tres dies vam portar un control estricte de qui entrava i sortia. A la nostra residència és complicat, perquè no tenim porter. La porta està oberta. Sortir no, però entrava tothom, i era un continu neguit quan entrava algú. La gent tampoc estava molt assabentada, i no sabia ben bé què fer.

Cada setmana teníem una normativa nova sobre el model de mascareta, la roba... Va arribar un moment que el personal no sabíem quina mascareta era la correcta, què ens havíem de posar com a indumentària, quantes capes. Va ser una mica caòtic. Vam tenir un bum. Un rere l’altre van començar a manifestar febreta, i els anàvem aïllant. Miràvem temperatures, matí, tarda i vespre, i el que despuntava una mica, alarma. Aplicàvem mesures d’aïllament, fèiem frotis... Va arribar un moment en què pràcticament tots els residents tenien alguna simptomatologia sospitosa. Es va optar per derivar a l’Hospital [de Sant Celoni] els pacients que presentaven alguna simptomatologia. A l’Hospital es va habilitar una planta només per a covids, per a sospitosos.

Després, quan la cosa es va estabilitzar, tothom ja va tenir més clar què havia de fer. Moltes companyes es van infectar i n’hi ha alguna que ha hagut d’anar a un psicòleg. Era tant l’estrès i els nervis, i el no saber si ho estàs fent bé, que van petar.

Quines coses es podrien haver fet millor?

Analitzant-ho fredament, no és el mateix si vius l’experiència en primera línia que si la vius des de la distància, com és el cas dels gestors. De cara a properes infeccions, ho hauríem de plantejar d’una altra manera. Es van fer errors inicials... Tots hem fallat, en tots els nivells. A partir d’aquí hauríem d’analitzar en què hem fallat i com ho podríem millorar. Als centres sociosanitaris sempre hem tingut la sensació que estem per sota de l’hospital. Quan a l’Hospital ja havien rebut mascaretes, nosaltres encara no les teníem. Ens deien que no calien, que amb el rentat de mans i la distància n’hi havia prou. Les mascaretes ens van arribar una setmana més tard que a l’Hospital i la indumentària també ens va arribar més tard.

A l’Hospital hi ha ingressos, però al sociosanitari també n’hi ha, ens venen d’altres hospitals. Al principi no enteníem què teníem nosaltres de diferent. També cal tenir en compte que el volum de visites que tenim és molt elevat. Ens arriben famílies senceres. Aquí hi ha un volum de gent que entra i surt molt superior al que hi ha en un hospital d’aguts, i el perill d’infecció pot ser superior.

Quin ha estat el paper de la infermera durant aquesta crisi als centres sociosanitaris?

El paper de la infermera no ens ha canviat. Les infermeres dels sociosanitaris fem de tot. Som infermeres, som auxiliars, en el nostre centre també som porteres, fem tasques administratives, de gestionar ambulàncies, de trucar a l’Hospital per preguntar no-sé-què, de parlar amb la família... El paper no ens ha canviat. Durant aquesta crisi sí que m’ha tocat fer més d’intermediària entre la coordinadora i la resta de les companyes. A nivell de feina, no ha canviat. Sí que hem tingut molta més feina. Fer frotis als residents, vestir-se, desvestir-se... Gestionar telefònicament qualsevol dubte que tenien les famílies. Tot el dia amb el mòbil. Era un continu de trucades. Més moguda. Més caòtic. Canvis d’habitació, posar la roba en bosses, desinfectar-ho tot. Coordinar-nos molt amb el servei de neteja... La feina ha estat la mateixa, però més intensa, amb més estrès.

Com ho has viscut a nivell personal?

A nivell personal... La gent em preguntava si tenia por. Por no n’he tingut. A mi m’han fet tres frotis i els tres han sortit negatius. Un al començament, quan vam atendre persones positives sense protecció. La segona vegada va ser un cop que vaig tenir dos pics de febre; no em trobava gaire bé, segurament a causa de l’estrès. La tercera vegada va ser per un contacte amb una persona sense símptomes que havia donat positiu. Por no n’he tingut, però sí que he tingut la sensació de no saber si estava fent bé les coses. A la feina, pendent que no s’escapés res, i a casa... Jo tinc un marit, tinc uns fills, que ja són grandets, i penses, ostres, a veure si ara jo soc portadora. No tinc símptomes, i estic aquí campant per casa... Jo arribava a casa, em dutxava, però després feia la vida normal, com si no passés res... Por no, però una sensació rara, com d’incomoditat, de remordiment de consciència. Faig veure que no passa res aquí, a casa? [Ho faig] tot normal o mantinc les distàncies...? Jo tinc companyes que ho han passat realment molt malament, que han tingut atacs d’angoixa, i que enmig de la feina s’han posat a plorar...

Hi ha gent que ho viu d’una manera i gent que ho viu d’una altra. No tothom és igual, no tothom ho viu igual. Les coses van venir com van venir, no ens ho esperàvem, i menys així, de cop. Per a les properes vegades, suposo que tot es tindrà més en compte. A nivell general, als centres sociosanitaris i a les residències ens tindran més en compte. De moment, estem alerta, perquè això no s’ha acabat. Si torna a passar, hem d’estar preparats, no perdre tampoc els nervis, cosa que també ha fet que hi hagi hagut tensions entre nosaltres. Suposo que la propera vegada ho encararem d’una altra manera, amb més bona cara.

I de quina manera ho han viscut les persones ingressades?

Tenim molts avis... la majoria amb demència. No entenien per què havien d’estar tancats a l’habitació. No entenien per què havien de portar la mascareta o per què tu te la posaves. No entenien per què no els podien venir a veure els familiars. Per molt que els hi explicaves, no ho entenien, i tu eres la dolenta.

Fins i tot a moltes famílies els va costar d’entendre-ho. Molt. Encara ara. Tenim les visites restringides, controlades. Tenim una assistenta social que s’encarrega de pactar els horaris, d’avisar que només pot venir un familiar per resident, amb mascareta, i mantenint la distància de prudència. Però venen familiars que no ho entenen. Et diuen que ja estem en fase tres i no entenen per què hi ha aquest tipus de restriccions. Els hi has d’explicar, feu memòria de com estàvem fa unes poques setmanes. No volem tornar-ho a repetir. Això no s’ha acabat. Hi ha brots. Aquí, si entra un i hi ha una infecció, tornem a començar una altra vegada. Aquí s’han mort pacients. Ha estat una situació molt dura.