Raquel Planas Simon és una infermera amb perfil atípic. Després d’estudiar periodisme, una experiència personal la va inclinar a estudiar infermeria. Va ser reconeguda amb la beca de la Fundació Corachan, com un dels millors expedients acadèmics de la promoció del Grau d'Infermeria del 2018. A punt de començar el seu segon any de residència, Planas també està cursant un màster en salut digital per a conjugar el seu interès en la comunicació i les noves tecnologies amb la infermeria. Un àmbit en el qual està convençuda que hi ha moltes oportunitats i possibilitats pel què fa a l’atenció a la cronicitat i l’envelliment.

• L’arribada de la pandèmia va aturar la teva formació de resident, com et vas haver d’ajustar a la nova situació?

«En el meu cas, les rotacions es van aturar el 13 de març. En aquell moment estava en un altre centre, així que vaig tornar al meu CAP de referència, el CAP Llefià, amb la meva tutora. Durant la pandèmia he estat aquí i, en aquests sentit, he estat afortunada perquè he estat sempre amb la meva tutora. Naturalment m’he adaptat al mateix ritme que el centre canviava les intervencions ja que es van tancar les consultes i només es feia atenció presencial urgent».

• Però això no ha estat així per a la majoria dels IIR, no?

«No, i aquesta circumstància ha creat molt malestar i frustració entre els companys i companyes IIR. Naturalment, davant la necessitat, es van posar a primera fila a treballar com a qualsevol infermera generalista a l’atenció primària, als hospitals o als hotels medicalitzats però ho han fet sota un contracte de formació. Cal que se’ls reconegui econòmicament aquest esforç, és el mínim. Per aquest motiu, ja que soc membre de la junta de l’AIFFIC, vam impulsar amb el COIB el posicionament reclamant que aquestes IIR cobressin igual que les infermeres generalistes, ja que han estat fent la mateixa feina».

• I què passa amb la formació que heu perdut?

«Doncs no ho sabem. Jo començo a finals de maig el segon any d’IIR amb la sensació que estic perdent la formació. No sabem com es recuperaran les rotacions pendents ni les classes.  A això se li suma la incertesa general sobre el futur, sobre com pot afectar un rebrot a la formació que estem fent. Personalment, em convindria que s’allargués la formació per a recuperar-ho, ja que visc aquí, però entenc que hi ha molts companys pels quals treballar dos mesos més amb sou de formació i fora de casa pot ser un problema. No tinc clar quina ha de ser la solució però ens fa patir perquè costa molt accedir a les places d’IIR. Entenc que la situació és molt excepcional però cal resoldre-ho».

• Tot i no poder fer la formació de resident, quin aprenentatge n’has tret de la pandèmia?

«Doncs ens ha servit a tots per treballar idees de com podríem reorientar l’atenció primària, com podem reduir les càrregues assistencials, per exemple. El que sí és cert és que m’ha reafirmat en la meva decisió d’especialitzar-me en infermeria familiar i comunitària perquè s’ha fet molta feina, tot i que potser no s’ha valorat prou. A l’inici, quan es va parlar de tancar els centres d’atenció primària ens va preocupar molt. Penso que s’ha fet una labor molt important i que cal valorar-la més. Hem estat molt al costat de les persones que atenem en el dia a dia a través del telèfon, fent visites a domicili o assumint cures pal·liatives».

• Com ho has viscut personalment aquesta crisi sanitària?

«Ha estat dur. Al principi sí que tens por al conèixer casos de persones de la meva edat i que estaven a la UCI, però he tingut por, sobretot, per la meva família. Tinc la incertesa de quan podré tornar a veure els meus pares, que són població de risc. Per molt que anem passant de fase, segueixo sent una persona que està en contacte amb malalts de COVID-19. En relació a les persones que hem atès, ha estat difícil emocionalment especialment amb les persones que han estat ingressades o que han perdut a un familiar. Haig de dir, però, que he trobat molt suport en la meva tutora per a gestionar tota mena de situacions i que el treball en equip al centre ha estat molt important. Ens ha unit molt i hem compartit les vivències, les pors i el que estàvem experimentant».

• Què cal fer per a incentivar la infermeria familiar i comunitària?

«Queda molta feina a fer per aconseguir impulsar la infermeria a l’atenció primària. Per a mi hi ha dos aspectes bàsics, que es creï la categoria professional i que siguem moltes especialistes. Per a què això passi s’ha de desencallar l’accés al títol especialista a través de la via excepcional. La prova de la competència de l’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària porta anys encallada. I cal, d’altra banda, augmentar les places per a fer l’especialitat via IIR, que ara està en 60. Ara mateix, costa molt agafar impuls. Som molts pocs els especialistes reconeguts, no existeix la categoria i, per tant, no hi ha reconeixement ni professional ni econòmic. Ja és hora de donar valor al paper de prevenció i promoció de la salut que fa l’atenció primària i comunitària».