L’exercici de la professió infermera, des de l’inici fins al dia d’avui, ha anat lligat a uns valors ètics, però no és fins al segle XIX que s’elabora el primer codi d’ètica de la professió, sota el títol de “Jurament de Florence Nightingale” (1893), on es defensa que cal promoure el benestar de les persones ateses, elevar el bon nom de la professió i guardar el secret professional. L’evolució de la professió portarà al Consell Internacional d’Infermeres (CII) a publicar l’any 1953 el seu primer codi, que proclama que la infermera està al servei del malalt i de la humanitat sense cap mena de discriminació, i que aquest servei es fonamenta en el respecte a la llibertat de la persona i en la preservació de la vida humana. L’any 1973 el codi serà profundament modificat amb una mirada molt més professionalitzadora i centrada en la promoció de la salut. Des de llavors, el codi del CII s’ha anat actualitzant, l’última vegada l’any 2012. A Catalunya el primer codi d’ètica de la professió és de l’any 1986, i a l’Estat espanyol de 1989. D’aquí la necessitat de revisar-lo i renovar-lo periòdicament, en consonància amb el codi del CII i els codis d’ètica de les infermeres d’altres països.

L’esforç de la professió per dotar-se amb codis d’ètica és l’expressió pública del nivell de consciència ètica de les infermeres, perquè disposar d’una guia d’orientació ètica en l’exercici professional vol dir haver comprès que el fet de tenir cura, propi de la professió infermera, és un treball de sinèrgia i complementarietat entre la competència tècnica i la competència ètica.

La dignitat de la persona és el valor fonamental inherent a la naturalesa humana i a la ciència infermera. El caràcter ètic de la disciplina infermera parteix del reconeixement que la persona, per raó de la seva dignitat, posseeix uns drets inalienables i per això mereix ser cuidada amb la màxima consideració i respecte. El motor de les actituds ètiques de les infermeres rau en el reconeixement que tot ésser humà, pel sol fet de ser persona, té un valor intrínsec, únic i incondicional que el fa digne independentment de qualsevol circumstància, ja sigui la seva ètnia, o bé la situació social o econòmica, la ideologia o creences, el gènere, l’estat de salut i el grau de consciència, entre altres. És a dir, les infermeres subscrivim que la dignitat no es conquereix, sinó que es posseeix.

Tanmateix, la diversitat d’interpretacions i significats que sovint s’atribueixen al terme “dignitat” fa que calgui especificar-ne el contingut. Per això en aquest Codi d’Ètica es proposa de fer-ho a través de cinc valors essencials que ens guien per aconseguir tenir cura de les persones amb el màxim respecte a la seva dignitat. Si l’objectiu de la professió infermera és “proporcionar cures que permetin a les persones millorar, mantenir o recuperar la salut, fer front als problemes de salut i assolir la major qualitat de vida possible, tant en la malaltia com en la discapacitat i en el procés de final de la vida” (Royal College of Nursing: 2003), aquest Codi d’Ètica concreta quins són els comportaments i les actituds ètiques pròpies de les infermeres per tenir cura d’una manera excel·lent.

El reconeixement de la dignitat, dels drets humans, no és només conceptual, sinó que requereix sempre el compromís ètic; és a dir, accions humanes que tinguin present tant la globalitat de la persona amb les seves múltiples dimensions —biològica, psicològica, social, cultural, espiritual—, com la seva singularitat. Això significa que cal personalitzar la resposta davant les situacions de salut o malaltia. D’aquesta manera, des del coneixement profund de la identitat dels destinataris de les cures infermeres, es farà progressar la professió.