L’Imma Mundet és infermera especialista en geriatria i membre de la Vocalia d’Infermeria Geriàtrica del COIB. En la seva trajectòria de gairebé 20 anys com a infermera ha treballat sobretot en l’àmbit geriàtric, en sociosanitaris a Santander i a Catalunya, i també a l’àmbit hospitalari en unitats de cures intensives. Des de fa 8 anys, forma part dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) del Grup Mutuam i de forma periòdica col·labora amb l’EUI Sant Pau impartint formació sobre ferides cròniques. Actualment també cursa un màster en ferides cròniques.

• En què consisteix la teva feina?

Els Equips d’Atenció Residencial (EAR) són dispositius sanitaris assistencials formats per metges i infermeres experts en geriatria que, coordinats amb els Equips d’Atenció Primària (EAP) i els professionals sanitaris de les residències, milloren l’atenció a la gent gran fràgil i en règim d’internament residencial. Estem distribuïts a Barcelona, el Baix Llobregat i al Vallès. Es van crear el 2009 per descongestionar l’atenció primària. Actualment estic ubicada al Baix Llobregat on donem assistència aproximadament a 4.263 llits, unes 68 residències. De manera programada, i a poder ser un mínim d’un cop a la setmana, visitem els centres residencials assignats al territori.

Els equips de metges i infermeres d’un EAR tenim funcions molt variables i heterogènies, perquè els pacients també ho són. Les nostres intervencions es basen en una atenció holística i individual des del moment en què ingressa a la residència geriàtrica fins que se’n va d’alta, que generalment és per èxitus.

• Com ha modificat la covid-19 la teva feina?

Han sigut molts els estralls que la covid-19 ha tingut a la població que atenem, ha sigut sense cap dubte la més afectada. La situació ha estat dura per tothom però s’ha treballat de forma molt estreta i protocol·litzada amb les residències i actualment tant el sistema com el personal sanitari està més preparat.

Davant del caos que es va produir a l’inici, i per la Instrucció de CatSalut del 27 de març, l’atenció primària va assumir l’atenció d’alguns centres que teníem assignats i se’ns va descongestionar el volum de feina, que era immens i esgotador. Els EAR podem donar assistència a “peu de llit”, però ningú està preparat per afrontar tot el que ha passat. Nosaltres som l’atenció primària amb expertesa geriàtrica, que va a casa del pacient institucionalitzat i tenim limitacions igual que les residències. La instrucció del CatSalut ens va permetre a tots els equips implicats redimensionar els equips sanitaris per tal de donar sortida a la limitació de personal, de mitjans i l’augment de la demanda, que era evident. Un pacient crònic complex comporta moltes coses: atenció sanitària, temps i recursos. I fins ara crec que no han sigut conscients d’allò que realment fem.

Hem estat molt castigats per la pandèmia però també m’ha fet créixer com a infermera i hem enfortit les relacions interprofessionals

• Com heu viscut el fet que l’atenció residencial hagi estat la més castigada per la malaltia?

La covid-19 ha tret el millor i pitjor de nosaltres. A tots ens ha agafat molt desprevinguts i hem tingut molta incertesa perquè no sabíem com s’havia de tractar aquesta malaltia, els protocols canviaven constantment. Ens creava molt de dubte perquè veies un pacient que mostrava uns símptomes, li prenies les constants i te’n mostrava uns altres i en 24 hores es moria. Hem patit molt la demanda d’ajuda de les residències, la desesperació familiar i la claudicació dels companys; ha sigut molt trist. Tots acabàvem la jornada amb una sensació d’impotència i de fer un abordatge que en situació normal, hauria estat diferent. Hem hagut d’apagar molts focs. Tot i que hem tingut molt de suport per part dels nostres caps més directes Rosa Planesas, Montse Espier i Bel Puig, la covid-19 ha sigut molt dura per tothom i ens hem trobat molt dèbils. No només en l’àmbit residencial, sinó en tots els àmbits d’atenció assistencial: centres sociosanitaris, hospitals, atenció primària...

Tot i que no hem tingut prou eines, hi hem posat molt d’esforç i ganes d’afrontar-ho. Entre els companys ens hem organitzat de la millor manera possible; sempre hi ha hagut gent treballant telemàticament i presencialment i han sortit equips de reforç de sota les pedres i sense cap queixa. Era evident que havíem de ser-hi i això ens ha fet molt més forts en l’àmbit laboral i de relacions interprofessionals.

• Què és el que reivindiques des dels EAR?

Des del meu punt de vista, el model residencial no s’adequa a la realitat. Sempre s’ha tractat la residència com una continuïtat del domicili i això no és cert. Els usuaris són malalts crònics, amb multimorbiditat, tenen noves necessitats assistencials i cada vegada són més grans. Als centres residencials hi ha moltes mancances de recursos, de ràtios, de remuneració econòmica, de coneixements... Un professional pot estar molt format però quan ha d’atendre 60 usuaris i hi ha 6 TCAI, la situació és inviable. Però aquesta situació ja és coneguda pels responsables des de fa temps i ara ha explotat. Les residències han de ser gestionades amb nous criteris assistencials, perquè les necessitats han canviat i cal més implicació del Departament de Salut. Tant de bo entrevistes com aquestes facin que alguna cosa canviï de veritat.

• Quins aprenentatges o reptes de futur per la covid-19 destacaries?

Com a repte de futur, ara diria que cal tenir clar com funciona aquesta malaltia perquè encara desconeixem com es desenvolupa i crec que ha de ser molt important fer testos massius. Les residències han de disposar d’espais per poder ubicar com cal els seus usuaris. Encara n’hi ha amb habitacions triples! També penso que l’atenció primària hauria de tractar algun tema abans, quan el pacient és adult i no ancià, com són els documents de voluntats anticipades. Nosaltres veiem el final de vida cada dia i ens trobem a persones amb deteriorament cognitiu que la seva sort dependrà del professional que l'està atenent en aquell moment. La mort és l’últim que fem en vida i això encara és un gran tabú.

Des del punt de vista personal també he trobat moments d’introspecció i de poder pensar en la vida. Jo he estat tot el confinament sola, no m’he pogut relacionar amb ningú per por de contagiar. El fet d’arribar a veure com d’un dia per l’altre es morien 20 usuaris m’ha fet créixer com a infermera i establir molts vincles amb els meus companys, els pacients i les famílies. He trucat a molts fills amb el telèfon dels seus pares per explicar-los què passava, i he fet posar al telèfon al pacient perquè es poguessin sentir, alguns d’ells, per últim cop. Tots hem plorat en algun moment.

És molt important que l’engranatge salut, residència, familiar i usuari vagi unit. I que els polítics facin política amb seny fent cas de les recomanacions dels epidemiòlegs, que per això s’han format i tenim molts bons professionals. Amb la sanitat no s’hi juga, perquè quan passen coses com aquesta, hem de córrer tots quedant-se molta gent pel camí. M’agradaria molt lluitar perquè l’ambient residencial es tingués molt més en compte, s’enfortissin sanitàriament i hi hagués una major integritat social i per l’estil de vida que portem. També demanaria que la gent fos més conscient de tot el que està passant. Que tingués un comportament responsable i solidari i que seguís les mesures de seguretat que s’estan indicant. Sembla que com que majoritàriament ha afectat la gent gran, els més joves ho veuen llunyà. Espero que tothom faci una reflexió i la societat n’aprengui a nivell individual i col·lectiu, i que si no hi ha un canvi, no cal que aplaudeixin a les 20 h.

He trucat a molts fills amb el telèfon dels seus pares per explicar-los què passava i he fet posar al telèfon al pacient perquè es poguessin sentir, alguns d’ells, per últim cop. Tots hem plorat en algun moment.
Fotografia cedida per Imma Mundet