Xavi Pérez: «Amb dades objectives podem prendre millors decisions a l’hora de retirar contencions mecàniques en persones en estat d’agitació i millorar-ne la seguretat»
Xavi Pérez Acebo és també líder del projecte "Fracture and Plaster", una aplicació tutorial per a traumatologia.
- Com definiries el dispositiu Safety Hug? En què millora la qualitat assistencial per a usuaris i per als professionals?
«Safety Hug és un innovador sistema pensat per a millorar l’atenció de persones que es troben en estat d’agitació i que precisen contenció mecànica. Pot permetre reduir el temps de contenció i alhora, augmentar la seguretat, tant de l’usuari com del professional que en té cura.
El sistema integra: un sensor que recull dades relatives a l’estat d’agitació de l’usuari; un software que gestiona aquestes dades i les envia a una aplicació o Estació Clínica, on queden emmagatzemades, ajudant als professionals en l’atenció a l’usuari; una app que facilita a la infermera el seguiment de l’episodi d’agitació de l’usuari i l’avisa en cas de detecció de problemes; i un nou arnès toràcic patentat, que no compromet el benestar de la part del coll —l’actual es col·loca a prop del coll i pot provocar lesions en aquesta zona—, que immobilitza de manera gradual, allibera ràpidament en cas d’emergència i facilita l’exploració mèdica i el monitoratge del tòrax.
El nou medical device millora la qualitat assistencial en tant que contribueix a reduir el temps que la persona atesa està en contenció i els possibles efectes adversos als quals està exposat. Una gran millora és que aporta transparència a un procés de contenció i aïllament a l’entregar un informe a les famílies i persones ateses millorant la relació terapèutica.
També permet ser una eina de major control de la persona atesa per part de la infermera, en el sentit de rebre informació de l’estat d’agitació mentrestant no el pot estar vigilant, i així, prendre millors decisions per a retirar-les, administrar medicació de rescat i donar informació objectiva al metge quan ho requereixi.
Una altra novetat serà que cada vegada que interactuï qualsevol professional de la salut amb els usuaris haurà de polsar un botó en el dispositiu i quedarà enregistrat, demostrant el correcte compliment del protocol de l’hospital i reportant també les múltiples vegades que interactuem amb l’usuari que no queden enregistrades enlloc. Això comportarà un augment significatiu de la seguretat del pacient i també de la seva satisfacció, juntament amb la de les famílies i el personal que en té cura. Per la part de gestió de recursos sanitaris; aconseguir disminuir el temps d’ingrés augmentaria la disponibilitat de llits per a nous ingressos».
- D’on neix la idea o necessitat de canviar aquesta situació?
«La saturació crònica dels serveis d’urgències hospitalàries, la sobrecàrrega assistencial d’infermeres i psiquiatres, la falta d’infermeres expertes en salut mental en l’àmbit d’urgències i la subjectivitat en la presa de la decisió de quin és el millor moment de retirar la contenció mecànica són situacions prou conegudes que allarguen el procés de contenció mecànica i també no ajuden a millorar l’atenció que pot rebre una persona en estat d’agitació. Les urgències hospitalàries estan més preparades per atendre situacions en què es prioritza l’atenció als problemes físics.
Quan escoltes el relat de persones que han patit episodis de contenció mecànica en hospitals, et criden l’atenció, principalment, dues coses: es queixen del fet que períodes en estat de contenció s’allarguen en excés i això els provoca més irritació, cosa que es pot interpretar com una reagudització de l’episodi d’agitació, amb el resultat de l’administració de medicació de rescat i/o més sedació, i declaren sentir-se desatesos, oblidats o fins i tot castigats pel personal que els ha atès mentre han estat en contenció mecànica (alguns asseguren haver-se fet les necessitats a sobre), expressen el seu neguit per no poder veure a la família, i expliquen el dolor físic causat per la immobilització i també l’emocional, per no ser entesos per les persones que consideren que els haurien d’ajudar.»
Les infermeres d’urgències hem anat incorporant molta tecnologia en el nostre treball diari amb el pas del temps, però en els episodis d’agitació fem servir les mateixes eines del segle passat. Aquest fet em va fer pensar en quina tecnologia es podria fer servir per millorar l’atenció i la seguretat dels usuaris i dels professionals de la salut
- Com s’ha desenvolupat? Està previst que hi hagi una implantació o que surti al mercat?
«Quan vaig detectar un problema de seguretat amb l’arnès-tòrax actual vaig estar donant-li voltes pensant en un nou disseny tèxtil que fos més segur per les persones ateses. Se’m va ocórrer utilitzar una ortesi de clavícula i vaig comprar-la a una farmàcia. Després de diverses modificacions –les feia el sabater del costat de casa meva— vaig trobar una nova manera de fixar l’arnès al llit. Ens vam reunir amb un advocat de patents i no hi havia res igual. Ja teníem la patent.
Posteriorment, arran d’un conveni de col·laboració amb el centre tecnològic Eurecat vam fer les primeres reunions per tal de millorar el tèxtil i també els vaig exposar la necessitat de sensoritzar l’arnès i disposar d’una plataforma digital que millorés l’atenció als usuaris i la feina de les infermeres. Els seus enginyers es posaren a treballar i vam aconseguir el primer prototip electrònic i el software els quals hem anat modificant fins a arribar a fer la prova de concepte amb resultats engrescadors.
Actualment continuem desenvolupant el producte gràcies a guanyar una beca CaixaImpulse amb la qual validarem el producte i millorarem els prototips. I al mateix moment, vam ser escollits pel programa d’acceleració d’empreses emergents The Collider, impulsat pel Mobile World Capital Barcelona, el qual ha ofert el projecte a un CEO [sigles en anglès de director general d’una empresa o institució], que treballarà intensament per a constituir-ho com a empresa».
- Què diries que ha estat el més difícil en el projecte com a infermer? I què ha estat el més gratificant en l’àmbit professional?
«Hi ha hagut una mica de tot en aquests cinc anys del projecte; moments difícils, com, per exemple, no saber si he pogut traslladar correctament la idea del projecte en sí, especialment amb propis col·laboradors. Presentar el projecte a les infermeres expertes de l’IDIC, gràcies a la mediació de CIMTI, i rebre un feedback positiu ha fet augmentar moltíssim la meva pròpia confiança i la dels meus col·laboradors en el projecte.
D’entre els moments positius destacaria com el més gratificant el fet de veure com s’han incorporat a l’equip del projecte persones molt competents que han donat una important empenta en el seu desenvolupament. Voldria destacar la implicació i el suport del Business Developer de la Fundació Parc Taulí, Eduard Soler».
- Safety Hug és un cas d’èxit d’innovació infermera, però malauradament en trobem pocs. Què creus que seria necessari perquè se’n pogués impulsar més?
«Crec que és una mica aviat per parlar d’èxit d’innovació infermera, ja que encara queda molta feina per fer. D’altra banda, diria que la dificultat per innovar es troba en la manca de temps de què disposem les infermeres i els infermers, i a l’esgotament diari que patim en les unitats assistencials. Aquest hàndicap pot ser alleugerit gràcies a les beques d’intensificació dels mateixos hospitals o d’organismes públics o privats, que alliberen d’hores d’assistència destinades a donar forma al projecte, a investigar, a iterar el producte i a buscar el finançament, a un nivell similar als investigadors que es dediquen exclusivament a la recerca i a la innovació.
El suport i la resposta de les unitats d’innovació és també fonamental; i en el meu cas, la resposta va ser molt ràpida i el suport i l’orientació de les companyes del grup de recerca d’infermeria, molt important».