La Dra. Olga Rodrigo Pedrosa va emprendre el camí de la docència fa més de 20 anys. Actualment és professora titular a l’Escola Superior d’Infermeria del Mar (ESIMar) del Parc de Salut Mar, on també gestiona les pràctiques dels estudiants. Ha treballat en diferents Escoles Universitàries d’Infermeria de Barcelona i també en educació secundària.

Durant la crisi sanitària, la infermera explica que als centres assistencials hi ha hagut una necessitat de recursos humans que han cobert estudiants de 4t curs supervisats per professionals que garantissin la seguretat del pacient. No obstant això, la majoria dels centres es veuen amb dificultats per assegurar les places de pràctiques del proper curs a causa dels requeriments de seguretat implantats per l’autoritat sanitària. Aquesta incertesa suposa un problema molt important per la logística de les universitats, a causa de la necessitat d’assegurar un nombre d’hores de pràctiques que són molt importants al Grau d’Infermeria. Les diferents universitats estan elaborant plans de contingència davant l’eventualitat de falta de places de pràctiques basats en la simulació com a mitjà per assegurar la formació dels estudiants.

Rodrigo insisteix en la necessitat que hi hagi més lideratge infermer, tant per donar una resposta més consensuada als problemes de la professió que la crisi sanitària ha posat de manifest (manca de recursos, condicions laborals precàries, ràtios, no ser presents als llocs de decisió, etc.), com per aprofitar aquestes oportunitats i transformar-les en canvis per a la professió. Un lideratge necessari, diu, perquè les infermeres siguin visibles i tinguin veu pròpia que té per objectiu que es prenguin millors decisions en el sistema de salut i, per tant, és un benefici per a la societat.

• Com ha canviat la docència amb la crisi sanitària?

«Al Grau d’Infermeria és el primer cop que s’engega en un format no presencial. Hi ha molta feina però on la situació és més greu és en les pràctiques dels estudiants. Infermeria és la carrera universitària amb més pràctica de totes i durant la crisi sanitària no s’ha pogut anar als centres a fer pràctiques. Les Escoles d’Infermeria de Catalunya ens hem posat d’acord perquè els estudiants de 4t d’Infermeria poguessin assolir les competències per poder titular-se mitjançant una alternativa a les pràctiques en situació de confinament. És tot un repte! S’han articulat una gran varietat de metodologies per intentar simular al màxim el que implica a nivell de presa de decisions i resolució de problemes estar a la pràctica clínica. En el cas concret de la nostra escola, tota l’activitat docent ha girat en torn a preparar al futur professional en un entorn amb COVID-19 fent-lo passar per una gran varietat d’entorns i situacions. En línia amb les competències que han d’assolir dins del pràcticum del darrer curs els hem fet passar per urgències, UCI, atenció primària, cures pal·liatives, etc. En el cas de la nostra escola no hem estat molt perjudicats perquè els nostres estudiants de 4t ja pràcticament tots havien fet totes les pràctiques.

El problema, a més, és que molts estudiants s’han incorporat a treballar sense titulació i ha hagut de ser tot alhora. Està sent molt complicat però crec que ens sortirem prou bé. Esperem que l’any vinent tot es normalitzi perquè infermeria no es pot permetre que la gent no faci les pràctiques que ha de fer, és un tema de seguretat del pacient. La teoria està molt bé però no es pot substituir la pràctica de cap manera. A més, a Barcelona les places de pràctiques estan molt saturades i cada any ens és molt difícil a les escoles d’infermeria encabir els estudiants en els centres de pràctiques. El problema que ens trobem afegit ara és que els centres assistencials tenen por de rebre estudiants de pràctiques i ens estan posant dificultats per garantir les places necessàries per poder fer pràctiques el curs vinent, sigui perquè es troben sobrepassats o perquè existeix por a la incertesa de què passarà al futur. No permetre que els estudiants facin pràctiques és un greu problema per a les universitats però també per al sistema. Si no fan pràctiques, no tindran més infermeres amb el grau de preparació que implica un currículum que combina i integra teoria i pràctica clínica.

El coronavirus no desapareixerà i el sistema ha d’entendre que a infermeria no es pot deixar de fer pràctiques. Aquest any hem fet el que hem pogut, però l’any vinent s’hauran d’adaptar els entorns de pràctiques perquè els estudiants facin pràctiques perquè sinó, no es podran titular o no ho faran en plenes garanties perquè no hauran après la professió on s’aprèn fonamentalment que és a les pràctiques. No és el cas de tots però hi ha centres que no han pogut definir encara la seva política respecte les pràctiques del proper curs, alhora que reconeixen la necessitat que tenen d’infermeres. És un moment difícil per a tots i entre tots hem de trobar solucions».

• Els docents heu hagut de teletreballar. Estava preparat el món universitari per aquest canvi?

«No hi ha gaire cultura de teletreball. Ja no és només una qüestió de si és virtual o no, sinó de fer servir metodologies que impliquin tecnologies i aquí és on ha estat la dificultat. El canvi ens ha agafat una mica desentrenats. Porto 20 anys com a infermera dedicada a la docència, i 14 n’he treballat a universitats però en porto més a secundària. Penso que a diferència de la secundària, que fa molt més temps que té aquest bagatge de les TIC, a la universitat no hem tingut la necessitat de motivar els nostres alumnes perquè com que han escollit els estudis ser, venen motivats a aprendre. Tot i això, els docents hem fet cursos, grups de treball i crec que ens en sortirem prou bé. A més, crec que tota aquesta experiència implicarà que els docents universitaris introduïm noves formes d'ensenyar i d'aprendre gràcies a la incorporació de les TIC a la nostra feina docent. Ha estat una oportunitat per fer innovacions docents i estic convençuda que també ha estat una oportunitat de modernització de la universitat quant a les eines metodològiques que fem servir. Les reunions virtuals que estem fent eren impensables abans! Ens hem adonat que no necessitem tenir l’estudiant presencialment per poder fer coses molt similars a quan els teníem presencialment. Per exemple, faig un cinefòrum amb 90 estudiants. Estic segura que això es quedarà i enriquirà el que farem presencialment després».

• Com han respost els docents davant la crisi sanitària?

«Tenim una part de docents que no estan dedicats en exclusiva a la docència i també són clínics. Tots els tutors acadèmics del meu equip de pràcticum són infermeres i infermers que estan a centres d’atenció primària i hospitals. La feina ha estat extraordinària perquè han estat capaços de fer la doble feina i d’estar totalment a l’altura de tots aquests canvis a nivell docent i alhora d’adaptar-se a les circumstàncies de l’entorn assistencial. No sé si tots els col·lectius són iguals, però el col·lectiu d’infermeres ha demostrat una capacitat camaleònica d’adaptar-se a tots els canvis. No obstant, crec que com ha passat tantes vegades en la història, ens pot tant la vocació de servei i ens agrada la feina que fem que no sé si ho aprofitarem per sortir reforçats com a professionals. La situació del coronavirus ha servit per evidenciar quines són les nostres condicions laborals i en quines condicions treballem en quant al material del què disposem. Més enllà que ens aplaudeixin, hem de ser més visibles i posicionar-nos millor perquè un millor posicionament infermer, és un millor posicionament de la societat. No és que vulguem tenir més poder, sinó que si ens deixem fer bé la feina i ens deixen participar en la presa de decisions importants dins del sistema sanitari, el benefici és per la societat.

• Quines creus que han estat les principals dificultats que heu viscut en l’àmbit docent?

«Com a docents, la dificultat més gran ha estat la necessitat d’adaptació immediata a una situació que no havíem viscut anteriorment. La rapidesa dels esdeveniments ha suposat prendre decisions ràpides i adaptades als objectius pedagògics per assegurar el menor impacte possible al rendiment dels nostres estudiants. Cal entendre que som una carrera que és molt diferent de les altres, a infermeria una tercera part dels crèdits són pràctiques. La major part de carreres universitàries tenen molt poques pràctiques i les que en tenen moltes, no són tantes com nosaltres ni tenen la particularitat que tenim a infermeria que en 4 anys hem d’aconseguir professionals capaços de posar en marxa totes les seves competències. A un recent graduat el poden contractar el juliol per anar a treballar en una UCI, i per tant, en la nostra professió les pràctiques són vitals. Un graduat en medicina és una altra realitat perquè no treballa amb tota la competència mèdica quan acaba el grau, haurà de fer tota l’especialitat, i no tindrà el mateix grau de responsabilitat que té una infermera quan surt de la universitat. Quan s’ha donat la situació del coronavirus, les escoles d’infermeria es van haver de posar d’acord a donar una resposta consensuada. Som molt particulars, però també la societat necessita moltes infermeres ara mateix, ja les necessitava abans de la crisi del coronavirus. Hem trobat poca resposta, en el moment en què havíem de prendre decisions, del Ministeri i de la Generalitat en quant a què havíem de fer amb els estudiants atenent a la nostra casuística, que és molt diferent».

• Com s’ha tractat als estudiants que s’han incorporat en primera línia a fer front al coronavirus?

«Tenim un gran volum d’estudiants de 4t que s’han incorporat a treballar a primera línia. Hi ha alguns centres que ho han fet bé, han estat molt curosos amb els estudiants i fins i tot han estat tutoritzats per infermeres amb més experiència, però n’hi ha hagut d’altres en els quals les condicions no han estat favorables. El COIB hauria de tenir molt de poder per mobilitzar, perquè si no hi ha un lideratge clar, és impossible moure un col·lectiu que històricament ha estat sempre tan passiu, fonamentalment perquè som una professió de dones i el rol de gènere encara predomina. I això és el resultat amb la pandèmia: nosaltres som les que "tirem del carro" però som invisibles. El mateix que ha passat amb alguns dels estudiants d’infermeria que s’han incorporat a ajudar sense por al risc personal que corrien».

• Com pot afectar els estudiants haver viscut la pandèmia com a professionals?

«És una de les coses que estem treballant amb els estudiants a través del projecte de pràcticum virtualitzat. Hem aprofitat la situació per fer-los prendre consciència que el món és molt canviant i que la principal qualitat que ha de tenir ara un professional és la capacitat d’aprendre a aprendre, de ser capaç de buscar resposta a qualsevol cosa que pugui succeir. La situació de pandèmia implica un món nou a tots els nivells: ni els hospitals, ni les malalties ni la relació amb els pacients seran els mateixos. Els de 4t que es graduen ara han viscut una experiència que no oblidaran mai. Sortirà la vacuna del coronavirus però qui ens diu que no vingui una altra pandèmia? Estem treballant molt amb ells el fet d’aprendre a aprendre i a la universitat crec que això és el canvi més important que s’ha de fer amb els estudiants i el que hauríem d’aprendre els docents: que no és important què els expliquem perquè el coneixement està a l’abast en llibres, estudis, papers... sinó que hem de donar més protagonisme a ensenyar als estudiants on trobar respostes a les seves preguntes i als seus problemes que els sortiran contínuament a la seva pràctica. Amb això hem fet el nostre fil conductor del pràcticum de 4t que hem hagut de virtualitzar: tot són estratègies perquè resolguin problemes de forma autònoma buscant informació actualitzada sobre una cosa que mai havien estudiat a la carrera, perquè no existia, i sobre el context de pandèmia i tot el que implica un món confinant: a nivell físic, de malalties de salut mental, social i espiritual».

​​​​​​​Fotografia cedida per Olga Rodrigo.