Anna Escayola, gestora assistencial d’infermeria de l’Hospital del Parc Taulí de Sabadell, porta 8 anys involucrada en el Programa de Seguiment de la Temptativa Autolítica, un programa pioner reconegut per la Comissió Europea i que ha estat exemple a alguns hospitals de Catalunya i de la resta de l’estat.

Quin és el protocol a seguir quan es detecta que una persona ha tingut una temptativa autolítica?

A diari es revisen les temptatives autolítiques que s'han atès al servei d'Urgències del nostre centre el dia anterior, i es comprova que coincideixin amb les temptatives incloses en el Codi Risc de Suïcidi que ens envien des del Departament de Salut. Es comprova que cada persona tingui una visita concertada amb un psiquiatre abans dels 15 dies de la temptativa i aquesta informació s'introdueix en una base de dades que ens servirà per fer el seguiment telefònic que es realitza durant un any. Es realitzen trucades a la setmana, al mes, als 3, 6, 9 i 12 mesos. Aquestes trucades serveixen per saber en quin estat es troba la persona, el nivell de risc de realitzar una nova temptativa, si continua tenint idees de mort, etc. Actuem de forma individualitzada segons cada cas; des d'avançar visites amb els professionals de l’equip fins a trucar al 112 per activar l’ambulància en casos crítics.

Per què només es fa el seguiment durant un any?
Perquè és als primers mesos quan hi ha més risc de tornar a realitzar una altra  temptativa. A partir dels tres mesos el risc baixa i s'iguala aproximadament a l’any de la primera temptativa.

El circuit és diferent quan es tracta de menors?

És força semblant però hi ha alguna diferència. En el cas de l'adolescent, al ser menor, demanem consentiment als pares per poder fer el seguiment del fill i si els pares accedeixen ja parlem amb l'adolescent. Una altra diferencia és que en el cas dels menors es programa una visita en 24-72 hores a  l’Hospital de Dia d’Adolescents on es valorat per un psiquiatre, un psicòleg i la treballadora social, per tal de fer una teràpia breu en sessions intensives.

Quin paper concret té la infermera en el seguiment d’aquests casos?

El seu paper és clau en la detecció de risc de reincidir en una temptativa que pot portar a un suïcidi consumat. Durant la conversa telefònica la infermera gestora de casos, entre d’altres coses, escolta les preocupacions de la persona, emet un judici clínic, valora i ofereix l’ajuda necessària per cada cas.

Quines habilitats calen per fer aquest seguiment telefònic?

La infermera ha de saber fer una escolta activa, ha de ser empàtica i assertiva, ha de donar confiança, tranquil·litat i seguretat a la persona. Quan fas moltes trucades te n’adones que la gent ho agraeix perquè alguns ho amaguen i no ho expliquen a ningú. Hem de saber captar els silencis, els plors, la situació que t’expliquen... amb una conversa hauríem de ser capaços de saber si la persona està sola o acompanyada, si esta al carrer o en una habitació buida, si la persona pot demanar ajuda a la família o a algun veí, per poder oferir algun recurs que ajudi a la persona a canviar el pensament negatiu del moment. T’has de guiar pel to de veu, la seva manera de parlar... Tenim un guió de preguntes que ens ajuda.

És important tenir formació de salut mental?
Les infermeres especialistes en salut mental tenen els coneixements, les eines, les habilitats i les actituds necessàries per l'atenció, cura i maneig de les persones amb patologia mental. El perfil que tenen les infermeres de salut mental és molt adient i és garant de l’èxit del programa.

Quina és la valoració d’aquests 8 anys de programa?

La nostra experiència és molt positiva. Al principi va ser dificultós ja que tot es va començar de zero, al principi tot es feia a mà, en format paper, no hi havia cap base de dades ni un protocol establert. Amb el temps hem anat millorant la informació que recollim i la forma de registrar-la. Tenim un protocol intern que ens ajuda a fer el seguiment de forma sistemàtica i gràcies a aquesta forma de treballar i als resultats obtinguts s'ha vist clara la necessitat de la figura de la Infermera Gestora de Casos.

La infermera que fa el seguiment ha aconseguit acceptació i credibilitat perquè s’ha demostrat que el programa funciona molt be i perquè les decisions que es prenen estan orientades a preservar la seguretat dels pacients.Aquest va ser un programa pioner que ha estat reconegut per la Comissió Europea com a exemple de bones pràctiques assistencials.
Sí, s’ha demostrat que és útil per allargar el temps entre una temptativa i el reintent. Per això ha estat un exemple i han vingut metges i infermeres d’altres centres a assessorar-se de com ho tenim organitzat i a formar-se amb nosaltres per poder implantar-ho en les seves institucions. Personalment és un orgull veure com la nostra experiència es va estenent en el territori, com ha servit de base per la instauració del Codi Risc de Suïcidi del Departament de Salut i com els nostres usuaris i familiars ens han mostrat el seu agraïment i ens han dit que amb aquest seguiment se senten cuidats i molt ben atesos.

Qui integra l’equip?
L’equip està integrat per dos psicòlegs (un d'infantil i un d'adults), dos psiquiatres (un d'infantil i un d'adults), una treballadora social (a infantil), la infermera gestora de casos i jo com a gestora assistencial d’infermeria.

Quin perfil ha de tenir la infermera gestora de casos?
Es important que sigui una infermera experimentada amb un perfil cuidador. Que sigui capaç d' atendre a la persona de manera holística i orientada a cobrir totes seves necessitats (entorn econòmic, laboral, familiar, d’amistats...) Parlem d' una atenció complexa, on la infermera ha de desenvolupar unes competències avançades. Ha de tenir habilitats comunicatives com l’escolta activa, ha de ser empàtica i assertiva i ha de tenir una actitud que doni tranquil·litat, confiança i seguretat a la persona.

Encara és tabú parlar de depressió o de temptatives autolítiques?
Parlar de depressió encara costa, però potser no tant com parlar d’altres malalties mentals. I parlar de temptatives autolítiques, encara costa més. Parlar de la mort ens fa por i socialment és molt difícil de tractar. Costa preguntar-li a algú si alguna vegada ha pensat en treure’s la vida... ens costa inclús als professionals, així que a la població en general encara més. Fa molts anys que faig aquestes trucades i, personalment, encara em costa.

Com es tracta el tema amb les famílies?
Quan el suïcidi s’ha consumat, els oferim ajuda en el procés amb els recursos que tenim a l’abast, com ara una visita amb la psicòloga amb el seguiment que es requereixi en cada cas o els emplacem a grups d’ajuda com l’Associació de Supervivents (DSAS).