Moltes infermeres i infermers amb contractes d’interinitat al sistema català de salut es deuen preguntar com els pot afectar les recents sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i que han posat en qüestió l’actual sistema de contractació temporal de les administracions públiques espanyoles.

L’impacte és tal que la Ministra de Treball ja s’ha reunit amb la CEOE i els sindicats a fi de crear una comissió tripartida d’assessors que han d’elaborar un dictamen en el termini d’un mes que ofereixi solucions globals al nou escenari, ja sigui per la via negociadora dels convenis col·lectius o per la via legislativa, modificant diverses lleis que s’han vist directament afectades per entrar en conflicte amb l’Acord Marc Europeu. Es tracta de lleis bàsiques com l’Estatut dels Treballadors, l’Estatut Bàsic del Treballador Públic i l’Estatut Marc del personal sanitari.

Els sindicats catalans han expressat també la intenció de demanat al Govern que modifiqui la política laboral dels funcionaris públics de la Generalitat. Tot i que la Generalitat no té competències legislatives per a equiparar les indemnitzacions del personal interí a les del personal fixe, pensen que “poden prendre’s altres mesures pactades abans que arribin els canvis des de l’Estat”, segons recull La Vanguardia (19 d’octubre de 2016).

Per conèixer a fons quin és el marc legal i els casos que han conduït a aquesta situació, l’advocat i responsable de l’Assessoria Laboral del COIB, Mario Sepúlveda, en resumeix els principals fets:

La nota comú a tots els casos és la vulneració de l’acord marc sobre el treball de durada determinada, de 18 de març de 1999, que figura en l’Annex de la Directiva 1999/70/CE, que té per objecte “per una banda, millorar la qualitat del treball de durada determinada garantint el respecte al principi de la no discriminació i, per l’altre, establir un nou marc per evitar els abusos derivats de l’ús de successius contractes o relacions laborals de durada determinada”.

"Pel que respecta a les condicions de treball, no podrà tractar-se als treballadors amb un contracte de durada determinada d’una manera menys favorable que els treballadors fixes comparables pel mer fet tenir un contracte de durada determinada, a menys que es justifiqui un tracte diferents per raons objectives”

Els dos casos sobre els que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) s’ha pronunciat fan referència a dos procediments acumulats que tenen com a parts demandades al Servicio Vasco de Salud i a l’Ajuntament de Vitoria Gasteiz.  En un cas, la demandant va ser designada com a personal estatutari temporal eventual en la categoria d’auxiliar administrativa per a prestar serveis de naturalesa temporal, conjuntural o extraordinària. Una situació que va ser objecte de 13 pròrrogues, cap de les quals incloïa una motivació específica a excepció d’una menció genèrica a “necessitats de servei”. En l’altre cas, el demandant és el d’un arquitecte ha estat 17 anys amb un contracte temporal per executar un projecte d’ordenació urbana i excedint, a més a més, el temps més enllà de la finalització del projecte.

El Tribunal considera que en ambdós casos s’ha produït un ús abusiu de la contractació de durada determinada, superant els límits de l’encadenament de contractes en clar frau de llei. En compliment d’aquesta previsió, el treballador continuaria desenvolupant el lloc que venia ocupant fins que es procedeixi a la seva cobertura pels procediments legals establerts, moment en el que es produiria l’extinció de la relació laboral, a excepció que el mencionat treballador accedeixi a un lloc de treball públic, superant el corresponent procés selectiu.

D’aquesta manera s’ha creat la figura del treballador indefinit no fixe. El problema és que aquesta figura no existeix en les relacions administratives subjectes a nomenament. El tribunal europeu s’inclina per una sortida d’aquest estil. La seva aplicació significaria la readmissió amb caràcter indefinit dels afectats fins que no es produís una causa vàlida d’extinció del seu contracte, però sense adquirir la condició de fixe, pel que seria indispensable el seu nomenament pels procediments legalment establerts, normalment, per via concurs-oposició.

Per una altra banda tenim el cas que ha tingut més repercussió mediàtica i que enfronta el Ministeri de Defensa i una treballadora interina i que versa sobre el dret a que l’extinció del contracte d’interinitat ha de donar lloc a una indemnització per finalització de contracte, tal i com passa amb els altres contractes de duració determinada.

La legislació espanyola denega qualsevol indemnització per la finalització de contracte de caràcter interí. Una indemnització que, en canvi, sí es concedeix als treballadors fixes que desenvolupen una feina comparable.

El Tribunal considera que la normativa espanyola és contrària a l’acord marc europeu i conclou que no es pot discriminar a la demandant en quant a la indemnització per l’extinció de la relació laboral només pel fet de tenir un contracte d’interinitat, que no és una raó objectiva que impedeixi la mencionada indemnització.

Aquesta sentència ha tingut una major repercussió en primer lloc perquè s’ha completat el circuit per a aquest tipus de procediments (del TJUE al Tribunal de Justícia de Madrid, que originalment en va fer la petició i ha dictat sentència seguint els seus criteris) i perquè el tema que ens ocupa té projecció sobre tota la contractació temporal, tan pública com privada, i per l’enorme repercussió econòmica que pot suposar en quant a les indemnitzacions per extinció contractual.

El cas de la infermera del Servicio Madrileño de Salud

Per últim, cal remarcar un cas força proper i d’aplicació més directe perquè té com a protagonistes a una infermera i al Servicio Madrileño de Salud. En aquest cas, referent a la qualificació jurídica de la seva relació de servei, ja que aquesta ha anat acumulant successius contractes de durada determinada. La infermera constava com a personal estatutari temporal eventual a l’Hospital Universitario de Madrid, indicant coma  causa justificativa la “realització de serveis determinats de naturalesa temporal, conjuntural o extraordinària”, i com a contingut i descripció de la prestació el “desenvolupament de la seva activitat en aquest hospital per a garantir l’atenció assistencial”. Es van succeir set nomenaments, de manera que la demandant va prestar serveis sense solució de continuïtat durant un període des més de cinc anys.

El Tribunal admet la necessitat i la legalitat de substitucions temporals en el sector de la sanitat pública que, en determinades circumstàncies, pot constituir una raó objectiva que justifica tant la durada determinada dels contractes conclosos amb el personal substitut com la renovació d’aquests contractes en funció de noves necessitats. En canvi, no es pot admetre que nomenaments de durada determinada puguin renovar-se per a desenvolupar de forma permanent i estable funcions dels serveis de salut incloses en l’activitat normal del personal estatutari fixe. La renovació de contractes o relacions laborals de durada determinada per a cobrir necessitats que, de fet, no tenen caràcter provisional sinó permanent i estable, no està  justificada.

Concretament, els successius nomenaments de la infermera demandant per a garantir els serveis hospitalaris no semblen respondre a necessitats temporals de l’ocupador. Per a corroborar aquesta afirmació refereix l’apreciació del jutjat espanyol que ha remès el cas, que qualifica de “mal endèmic la cobertura de llocs en el sector dels serveis de salut a través de personal estatutari temporal i que considera que al voltant del 25% de les 50.000 places de plantilla de personal facultatiu i sanitari de la Comunidad de Madrid estan ocupades per personal amb contractes de caràcter temporal, arribant a casos extrems de superar els 154 anys de prestació ininterrompuda de serveis, amb una durada mitjana d’entre 5 i 6 anys.”

Agrega una altra consideració especialment greu: reconeix que no existeix cap obligació de crear llocs estructurals que posin fi al nomenament del personal estatutari temporal eventual que incumbeixi a l’administració competent i li permeti proveir els llocs estructurals creats mitjançant el nomenament de personal estatutari temporal interí, de manera que la situació de precarietat dels treballadors perdura, mentre que l’Estat membre del que es tracta (Espanya) té un dèficit estructural de llocs fixes en aquest sector.

Està clar que aquestes sentències només vinculen a les parts i els seus efectes no es poden generalitzar. En aquest fet s’emparen les patronals, en qüestions de dre,t per a restar importància al fet, però no és menys certa la seva repercussió directa i viral. Exigeix revisar tot el sistema de contractació temporal.

Evidentment, si no es busca una solució per la via legislativa o acudint a la negociació col·lectiva, la conflictivitat i litigiositat està servida perquè és innombrable el personal afectat.

Si necessites fer una consulta contacta amb l'Assessoria Laboral del Col·legi