Als 6 minuts d’haver-se produït l’atropellament massiu a la zona de vianants central de Les Rambles de Barcelona, arribava la primera unitat del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). En poca estona, es van mobilitzar 50 ambulàncies del SEM i 4 de Bombers de Barcelona, totes elles participant en la fase de triatge i en les rodes d’evacuació posteriors. La primera víctima en arribar a l’hospital ho va fer als 20 minuts de l’alerta i en 1 hora i 50 minuts totes les persones ferides estaven sent ateses en 15 hospitals i CUAPs de la ciutat.

«Estàvem a la base del SEM, a l’Hospitalet de Llobregat», explica Manuel Muñoz, infermer del SEM, «vam enfilar cap a Barcelona en escoltar l’avís i, de fet, als pocs segons ja ens van activar». La Unitat de Suport Avançat (SVA) en la que anava el Manuel va actuar a la part baixa de Les Rambles, on ja havia arribat una Unitat de Suport Bàsic i el cap operatiu de Barcelona del SEM en aquella jornada, en Manel Riudó. «En quan vam rebre l’avís, ens vam desplaçar 3 ambulàncies dels Bombers i jo mateix», recorda Joan Carles Yepes, Cap d’Unitat Sanitària de Bombers de Barcelona, «després se’ns va afegir una 4a ambulància que van portar dos companys bombers».

Els equips d’emergències van iniciar immediatament el triatge Start en un escenari especialment dificultós per l’abast de l’espai, la ‘zona calenta’ era de 700 metres, i pel risc per la integritat física dels professionals que estaven treballant sobre el terreny ja que hi havia força confusió i rumors sobre quina era la situació real. Els Mossos d’Esquadra van tancar de seguida la zona superior de La Rambla per qüestions de seguretat, després van fer el mateix a la zona sud.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Manuel Muñoz, infermer del SEM

 

«El primer que vam fer és una estabilització bàsica i drenar els ferits cap a un lloc més segur», explica Muñoz, «nosaltres vam anar a una botiga en la que hi havia una desena de ferits, entre ells dos de greus, un quirúrgic i un amb un TC greu que, finalment, vam poder evacuar nosaltres». La situació era extraordinària i de fet, en aquest primer trasllat van aprofitar per portar davant una nena molt petita amb un TC lleu i la seva àvia. «En condicions normals aquest cas hauria esperat però la nena era molt petita i vam preferir aprofitar el viatge», recorda l’infermer. «Dos dels nostres infermers van quedar reclosos per instrucció de la policia a locals de la Rambla alta», aporta Yepes, «però allà també hi havia ferits així que vam poder assistir-los. Els que érem a la zona sud sí que vam poder treballar al carrer, ja que aquella zona la van tancar una mica després». 

A Manuel Muñoz el va sorprendre veure, en els primers minuts d’arribar a Les Rambles, que no hi havia cap persona ferida sola. «Naturalment no eren sanitaris, els pocs que hi érem al principi estàvem centrats en els ferits greus, però veies que tothom tenia algú al costat, un policia, un guàrdia urbà, un ciutadà que s’hi va trobar.. i això va ajudar molt.

Quan has de prioritzar, deixar una persona estesa al terra és molt complicat, tot i que saps per experiència que poden esperar. Saber que estaven acompanyats fins que poguéssim atendre’ls ho va fer més fàcil, dins les circumstàncies. Manuel Muñoz, Infermer SEM

 

 

 

 

 

 

 

Joan Carles Yepes, Cap d'Unitat Sanitària de Bombers de Barcelona

 

 

Els hospitals i CUAPs van rebre immediatament l’avís del que havia succeït i totes les mesures previstes es van posar en funcionament. L’Hospital del Mar va ser el que més ferits i més ferits greus va rebre. «El primer que vam fer és adaptar espais pel que pogués venir», explica Xavier Canari, supervisor de tarda a Urgències de l’Hospital del Mar, «vam ressituar personal i assignar rols a diferents equips, redistribuir espais que no eren fonamentals per poder absorbir altres urgències que poguessin arribar. Vam muntar un triatge exclusivament pel cas». Un relat de posada en marxa que coincideix completament amb la feina feta als altres hospitals, com és l’Hospital Clínic. «Hi havia molta incertesa del que ens podia arribar», recorda la infermera del box d’RCP d’urgències del Clínic Lourdes Vilarrubla, «però estàvem tots a punt, vam intentar avançar-nos a les necessitats, naturalment en aquests casos t’actives mentalment d’una altra manera però va anar tot molt rodat». El gran repte en aquests casos es la quantitat de ferits que arriben als centres en molt poc temps. Els  139 ferits van ser traslladats majoritàriament a l’Hospital del Mar, l’Hospital Clínic, l’Hospital de Sant Pau, l’Hospital de Sant Joan de Déu, l’Hospital de Bellvitge i l’Hospital del Sagrat Cor.

Mireia Rodríguez, infermera adjunta a direcció del CUAP Sant Martí i responsable de la direcció del centre al mes d’agost, remarca que no van ampliar ni reforçar el servei en part perquè «sabia que podia comptar amb tots els companys si calia, estàvem tots preparats pel que calgués». El CUAP Sant Martí va rebre 3 víctimes i van atendre en els dies següents diversos casos d’ansietat. «La primera víctima ens va arribar a la mitja hora de l’avís, amb una situació difícil perquè la mare i germana del ferit estaven ingressades greus a l’Hospital del Mar i, un cop atès, necessitàvem traslladar-lo. La situació era complicada perquè no podíem comptar amb ambulàncies però afortunadament vam poder contactar amb un servei de taxis que ens va ajudar tota la tarda amb diversos serveis», recorda Rodríguez.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Xavier Canari, supervisor de tarda a Urgències de l’Hospital del Mar

 

El triatge i la coordinació dels PMA, claus

Els dos Punts Mèdics Avançats (PMA) que es van habilitar immediatament a la zona alta i baixa de les Rambles van ser claus per a l’èxit de l’evacuació i evtar més víctimes mortals. El PMA de la zona de la Plaça de Catalunya va estar liderat per l’infermer Dani Martínez i l’Esther Garcia, Tècnic en Emergències Sanitàries, que van gestionar la coordinació i evacuació de la zona. «Els companys van fer una feina de lideratge i coordinació extraordinària», apunta el seu company Manuel Muñoz, «ells van muntar el PMA des del minut zero i cal destacar que, en una situació com aquesta, la feina assistencial és molt important però el rol de coordinació que van exercir ells és indispensable».

Sobre el terreny els serveis d’emergències van realitzar el triatge Start classificant per colors els víctimes en funció de la seva gravetat: verd (lleus), groc (menys greus), vermell (greus) i negre (morts). Una feina que van realitzar coordinadament els equips del SEM i de Bombers de Barcelona. Des dels dos PMA’s es va fer el triatge més avançat, el META ® i s’organitzava l’evacuació dels ferits segons les prioritats i distribuint-los als diferents centres de salut previstos en el Pla d’IMV. «El cert és que no vam patir», explica el  supervisor de tarda a Urgències de l’Hospital del Mar, «estàvem preparats i es va fer un repartiment de víctimes adequat per a no col·lapsar cap centre». Manuel Muñoz té constància que moltes unitats medicalitzades es desdoblaven i això va accelerar l’evacuació. «El metge o infermera es pujaven a una Unitat de Suport Vital i muntava una medicalitzada amb medicina o infermeria allà mateix».

L’ampli coneixement del Pla d’IMV va fer que les diverses fases de la feina realitzada sobre el terreny fos clau en l’èxit de tot el desplegament.  «Jo diria que la realitat va funcionar quasi millor que el protocol», explica Joan Carles Yepes, que ja va viure l’experiència de l’atemptat de l’Hipercor de fa 30 anys quan no hi havia cap protocol per aquests casos, «en el nostre cas, els bombers ens hem estat formant en el Pla d’IMV des de fa un quasi tres anys i ja havíem implementat mesures que ens han ajudat, com per exemple la incorporació a les ambulàncies d’un kit especial per al triatge, la distinció de rols entre l’equip de triatge i els rescatadors i la incorporació de material extra preparat per aquest tipus de situacions amb lliteres lleugeres, taulons espinals Spencer o inmovilitzadors ‘Damas de Elche’, entre altres».

Per a Manuel Muñoz, l’infermer del SEM, el principal canvi pel que fa a l’actuació en una situació de ferits múltiples és aquest risc de la integritat física del professionals tot i que assegura que no va tenir sensació d’inseguretat. «Sempre és més complicat donar assistència i estar pendent de les instruccions de les forces de seguretat», afegeix. «Aquest dia a La Rambla es va patir molt mentre no es van aclarir els rumors de que hi havia un tirador», explica el Cap d’Unitat Sanitària de Bombers de Barcelona.

És molt difícil treballar mirant per sobre de l’espatlla. Assumeixes que és el que hi ha però és la diferència amb situacions anteriors, que pots rebre en qualsevol moment. Joan Carles Yepes, Cap d'Unitat Sanitària de Bombers de Barcelona

 

 

 

 

 

 

La primera a l'esquerra, Mireia Rodríguez, adjunta a direcció del CUAP Sant Martí, amb part del seu equip.

 

 

 

Equips bolcats i cohesionats

«En realitat, no vam fer res que no fem cada dia, potser la diferència està en l’entrega increïble de tot el personal, inclòs el CAP Sant Martí, amb el que compartim edifici», explica la Mireia Rodríguez, «i en el gran acompanyament des de la direcció del Servei d’Atenció Primària (SAP) que va ser increïble i constant». En els mateixos termes s’expressen Xavier Canari i Lourdes Vilarrubla, des dels serveis d’urgències de l’Hospital del Mar i l’Hospital Clínic. «Els equips que ens vam trobar en el moment vam estar reforçats de seguida, arribava gent de tot arreu tant companys com ciutadans que s’oferien pel que fes falta, va ser realment increïble», recorda Canari. Vilarrubla no recorda haver vist tanta gent als passadissos volent ajudar o donar sang, una resposta que va ser sens dubte excepcional.

«Allà hi havia feina per a tots», reflexiona Yepes. Les infermeres i infermers de Bombers de Barcelona van col·laborar amb el SEM en el triatge, l’evacuació de ferits lleus i també en el reconeixement de les víctimes mortals.

La satisfacció per la feina ben feta i la certesa de que es va fer tot el que es va poder amb una gran qualitat assistencial és un sentiment comú entre els professionals dels serveis d’emergències que aquell dia van tenir un paper clau en l’atenció i evolució dels 139 ferits que va deixar l’atemptat.

Som infermeres, no fem d’infermeres. En aquestes casos afloren qüestions que potser en el dia a dia tens menys present però mai he dubtat que no estiguéssim preparats per aquesta situació. Mireia Rodríguez, adjunta a direcció CUAP Sant Martí«No ens ha agafat desprevinguts, potser sobtats perquè hi havia el convenciment que quan passés seria en un lloc tancat», afegeix Joan Carles Yepes, «era una situació per la que portàvem tots uns anys preparant-nos i va passar en les pitjors condicions: via pública, una extensió llarga de terreny i amb molts accessos però estem molt contents de com es va resoldre tot».

També l’infermer del SEM, Manuel Muñoz, es mostra satisfet per la feina que es va fer i pel lideratge: «A Barcelona, som pioners en les unitats SVAI i ningú dubta de la qualitat assistencial que proporcionem, però també les unitats especials, les Orcas, o els companys de coordinació».

Gestionar l’impacte emocional

El Cap d’Unitat Sanitària dels Bombers de Barcelona assegura que hi ha bombers que en una tarda van rebre l’impacte emocional que pots rebre en 10 anys. «Aquell dia teníem companys que només feina un mes que s’havien incorporat», explica Joan Carles Yepes. A banda de facilitar suport psicològic a algun company que ho ha demanat, les infermeres i infermers d’aquest cos van realitzar sessions informatives sobre l’estrès post traumàtic tant als seus propis companys com a personal de la Guàrdia Urbana que va treballar el dia dels atemptats.

Des del SEM també s’ha explicat a diversos mitjans que més de 50 professionals que van treballar el 17 d’Agost han necessitat atenció psicològica. «La veritat és que fins que no vam acabar el servei no em vaig adonar de l’estrès que portava», explica Manuel Muñoz, «i n’hem parlat molt sobre com va anar tot entre els companys que estàvem treballant».

La gestió dels serveis d’emergències i urgències en el cas de l’atemptat de Barcelona ha rebut múltiples elogis nacionals i internacionals i ha marcat, segons paraules dels propis protagonistes, una fita professional d’impacte.