-La veritat és que m’ha sorprès. Jo no era conscient de que s’havia viralitzat fins que la família m’ho va dir. Em va una mica de vergonya, però si serveix perquè tot es mogui ja va bé. La gent no es pot imaginar el que hi ha aquí. Jo simplement vaig explicar el que estava vivint, em sentia impotent. La meva queixa no va adreçada a Grècia, que ho està fent el millor que pot, sinó a Europa. Com poden fer patir a aquesta gent que ja ha patit tant! Ja ho han perdut tot! Hi ha pares amb fills petits que s’han jugat la vida per travessar el mar, mares que busquen desesperadament els seus fills perduts... i ara, Europa els tracta així! Els estan matant a poc a poc. Alguns refugiats ja m’han dit que tornen a Síria, que s’estimen més morir d’una bomba que morir a poc a poc. 

-Quan el van començar a desmantellar era molt difícil entrar, la policia ens volia treure. Van aconseguir entrar i l’escena que vaig trobar va ser desoladora. Els més de 10.000 refugiats que estaven aquí ara seran reubicats a d’altres camps a la vora de Srebrenica (Bòsnia). Amb posterioritat ens van gasejar. Hi havia molta tensió perquè hi ha molta gent jove que està desesperada, molts pares amb fills petits. Recordo que jo no podia respirar, els ulls i la cara em cremaven com si m’haguessin tirat aigua bullint. Volia entrar al camp a buscar a un nen que atenem i que té problemes de mobilitat, però no vaig poder. Vam passar tota la nit a l’Hospital, els nens tenien problemes respiratoris. Hi havia uns nens que feien dos dies que s’esperaven a la porta de l’hospital i ningú els havia vingut a recollir, estaven sols, no havien menjat, ningú sabia res...Hi ha tants casos! Com pot ser que la nostra Europa, que jo cada cop la sento menys meva, ho permeti?

-M’he trobat històries molt fortes, no podria destacar-ne una perquè aquí tots els refugiats tenen una historia molt trista. Hi ha gent universitària, gent que tenia els seus negocis, que tenia la seva vida muntada i que ho ha perdut tot. Aquí hi ha moltes dones soles perquè els marits els han matat, nens amb malalties, famílies senceres trencades, tothom ha vist morir algun familiar. Et conviden a prendre té i t’expliquen com vivien, t’ensenyen fotos de les seves cases i t’expliquen com els talibans van matar la seva família. Hi ha persones que van fugir perquè una bomba els va destrossar casa seva, van trobar una altra llar i va passar el mateix, i encara una tercera vegada! Hi ha tantes històries com persones i totes són tan fortes! És molt trist.

-Jo venia de l’Illa de Lesbos, però allà ja hi estaven arribant molts voluntaris i vaig marxar cap a un lloc on la meva feina fos més necessària. A Idomeini hi havia molta feina a fer: es passava consulta i no hi havia res de farmàcia i mica a mica hem aconseguit equipar-ho i fer una consulta. Ara ja han anat venint voluntaris, metges i infermeres.

-Sobretot en la millora de la salut pública. Hi havia molts nens amb problemes de polls, sarna, deshidratació a la pell pel sol i per estar a la intempèrie. És prioritari que hi hagi higiene, per motius de salut. Vam muntar una gran tenda amb quatre compartiments on les mares podien banyar als seus petits, tenien tovalloles, sabó, roba neta...per ells era un oasi dins del caos.  Quan ja s’autogestionava vaig buscar cobrir d’altres mancances al camp: tallava les ungles als més petits, vam recaptar diners per poder donar un got de llet als nens, vaig participar a una campanya massiva de vacunació i també documentava dels casos mèdics. Ara estàvem buscant una nena que tenia una cardiopatia i que l’havien d’operar per tal de tramitar el seu cas per ser atesa a un hospital d’Espanya. 

-Sí, tenim nens amb cardiopaties, leucèmia... és important documentar tots aquests casos perquè hi hagi un registre amb informes mèdics i es pugui tramitar la seva repatriació a Espanya per la via d’ajuda humanitària extrema.

-Amb el meu pas per l’Illa de Lesbos i el camp de refugiats d’Idomeini he constatat tota la gran feina que estan duent a terme els voluntaris, però cal més pressió, des dels mitjans de comunicació, des dels diferents organismes i també des del Col·legi d’Infermeres. Cal que tots fem més pressió per tal que el govern d’Espanya compleixi amb allò amb que es va comprometre: acollir 16.000 persones, perquè el que està passant aquí és un atemptat contra la humanitat!

 

 

 

 

- El Manifest de la Intercol·legial ‘Vergonya, ni un minut més! Per una Europa de les persones’ rep més de 13.000 adhesions, 21 d'abril de 2016

 

- Un grup d’infermeres de l’Hospital Clínic impulsen una associació per organitzar el voluntariat del col·lectiu als camps de persones refugiades, 19 d'abril de 2016