Més de 125 milions de dones i nenes vives actualment han estat objecte de la Mutilació Genital Femenina (MGF) als 29 països d’Àfrica i Orient Mitjà en els que es concentra aquesta pràctica, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Una xifra que segons les Nacions Unides, s’eleva a 200 milions a nivell mundial. La MGF és un procediment que viola els drets humans d’aquestes dones i nenes i que només causa greus problemes de salut físics i emocionals a les dones i nenes que ho pateixen.

En motiu del Dia Internacional de Tolerància Zero amb la MGF, el 6 de febrer, hem volgut acostar-nos a aquesta realitat al nostre país des del rol de les llevadores, professionals clau de referència per a les dones procedents dels països en els que persisteix aquesta costum i que han patit la MGF.

«Les llevadores tenen un paper primordial i protagonista», explica Ruth Mañero, Directora de la Fundació Dr. Ivan Mañero (FDrIM). La FDrIM porta temps treballant colze a colze amb les llevadores de l’Institut Català de la Salut (ICS) amb el seu programa de lluita contra la MGF i que està dirigit a les dones i nenes que viuen al nostre país i han patit l’ablació. «Les llevadores són el nostre punt de referència a l’hora de detectar casos», explica Mañero, «la seva relació professional continuada i de proximitat amb les dones fa que aquestes puguin parlar del tema de la mutilació amb confidencialitat i confiança».

Susana Sancho, llevadora del Programa d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR Granollers), és una d’aquestes llevadores que explica amb gran satisfacció personal i professional l’experiència d’ajudar a una dona de Senegal a realitzar-se una operació de reconstrucció dins del programa de la FDrIM, que es va en col·laboració amb IM Clínic, les llevadores de l’ICS i l’Obra Social La Caixa. «Nosaltres escoltem la dona i l’acompanyem en la seva vida des de la pubertat fins la menopausa i vellesa», explica Sancho, «som canalitzadores i figura imprescindible d’acompanyament en positiu».

Susana Sancho va detectar el cas arrel de fer la història clínica. «Aquesta dona es va quedar sorpresa quan li vaig preguntar ja que mai ningú ho havia fet», relata la llevadora, «això la obrir la porta a que ella m’expliqués les seves dificultats arrel de la MGF. Jo li vaig parlar de la possibilitat de la reconstrucció i ella va fer la resta. Ho va valorar com una oportunitat de millorar la seva qualitat de vida i la seva autoestima com a “dona completa”, com deia ella mateixa».

Des de la FDrIM s’insisteix en la necessitat de treballar molt amb aquestes dones sempre plantejant la reconstrucció «com una opció, mai com una obligació». Rebre la informació és el primer pas i ja és prou complicat. «Aquestes dones són molt valentes perquè saben el refús social que patiran per part de la seva comunitat si ho tiren endavant», explica Ruth Mañero. Per això la confidencialitat és clau en aquests moments. Cal tenir en compte que la majoria de dones que han arribat a la cirurgia reconstructora ho han fet amb el suport del seu entorn més íntim, «quan no el tenen, no s’atreveixen a fer-ho», explica Mañero. La complicitat amb la llevadora en aquests moments inicials esdevé, doncs, clau. «Aquesta dona sempre m’ha agraït que l’escoltés i li parlés de la possibilitat», recorda Susana Sancho, «sempre diu que serem com germanes amb diferent color de pell».

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La MGF, que s’acostuma a fer a nenes d’entre mesos de vida fins als 15 anys i amb total absència de mesures higièniques, és una pràctica que reflecteix una desigualtat entre sexes molt arrelada en els països en els que es du a terme. Una xacra contra la que els organismes mundial intenten lluitar amb diferents programes internacionals  tant sobre el terreny com en els països de rebuda de població procedent d’aquestes zones.

Des de la Fundació Dr. Ivan Mañero destaquen que les dificultats físiques a les quals s’enfronten les dones que han patit la MGF depèn del grau de l’ablació: la clitoridectomia, que és la resecció del clítoris; l’excisió, on a la clitoridectomia se li suma també la resecció dels llavis menors i en alguns casos amb l’excisió del llavis majors; i la infibulació, que a tota l’anterior se sol cosir els llavis majors estretint l’obertura vaginal i deixant només un petit orifici per l’orina i un altre pel flux menstrual.

La mort per xoc, hemorràgia, tètanus o sepsis en el moment de realitzar el procediment són habituals. A banda de l’intens dolor que la MGF provoca, les conseqüències arriben d’immediat: retenció d’orina, ferides obertes a la regió genital o lesions greus dels teixits genitals. «Quan aquestes nenes es fan dones, el dolor continua persistint al llarg de la seva vida, no només en tenir relacions sexuals, sinó en el dia a dia (agafar pes, esternudar, tossir, fer les feines de la llar,… moltes inclús en repòs senten dolor)», expliquen des de la FDrIM, «però a més apareixen infeccions orinaries i vesicals recurrents, quists, esterilitat, greus complicacions durant el part (les cicatrius fa que les dones tinguin molt més dolor durant la dilatació i que no arribin a dilatar prou, per això sol ser necessari una cesària). A tot això cal sumar-hi la manca completa de plaer sexual».

A les dificultats físiques se li sumen les emocionals. «Moltes no recorden el moment de l’ablació perquè la seva ment no pot suportar el dolor que van viure», explica Ruth Mañero, «curiosament, quan estan als seus països el dolor psicològic, malgrat ser molt greu, és inferior al que solen patir un cop estan en una societat que no accepta la MGF i quan coneixen les conseqüències que aquest acte ha tingut a les seves vides.». «La ferida emocional és tan intensa», afegeix la directora de la FDrIM, «que moltes de les dones que són reconstruïdes necessiten un temps més llarg per descobrir el plaer sexual del que podria ser habitual en una intervenció així. No és una qüestió quirúrgica o de recuperació. Sinó que el plaer sexual es troba en el cervell, i moltes vegades a aquestes dones els costa assumir que elles també es mereixen viure aquest plaer i aquest bloqueig psicològic fa que triguin més a trobar-lo».