Lourdes Mestres és professora d’Infermeria a l’Escola Superior d’Infermeria del Mar, ESIM (Centre adscrit a la universitat Pompeu Fabra) des del 2000.  Amb àmplia experiència com a infermera assistencial a l’àrea d’urgències de l’Hospital del Mar, on hi va treballar del 1983 al 2000, és també Màster Universitari en Recerca i Innovació en cures infermeres, per la  Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Llicenciada en Antropologia social i cultural, per la Universitat de Barcelona.

• En quins àmbits les infermeres poden desenvolupar les seves competències, en un sentit ampli,  a la gestió de la imatge corporal de les persones? 

«Els professionals de la salut i, en especial les infermeres i els infermers, participem habitualment en el coneixement, la manipulació, la gestió i la transformació del cos -entès des d’una perspectiva holística-  de les persones que atenem, en qualsevol àmbit on desenvolupem la nostra activitat professional. Aquesta situació ens condueix a assumir el doble joc de responsabilitats: com a persones, tenim un cos que gestionem i mostrem, i simultàniament com a infermeres que gestionem i manipulem el cos dels “altres”. Interactuem constantment amb el cos físic i psíquic de les persones, per tant necessitem saber quin valor i significat té el cos i la seva manipulació per a la persona, què simbolitza, com vol la persona que ens hi aproximem i com no.

Aquest fet, esdevé d’una importància creixent en les societats actuals, que són complexes, multiculturals i amb perspectives diferents sobre l’ús i la forma de mostrar el propi cos i d’actuar. És especialment destacat en les societats occidentals urbanes, que són somatocèntriques. És a dir, que el cos i els seus usos i manipulacions ocupen el centre de les interaccions socials. 

El reconeixement de la diversitat social i de la diversitat cultural, ens ajuda a comprendre sense prejudicis a les persones com a individus complerts, autònoms i independents, assegurant el respecte a les seves opinions, creences i valors, garantint el dret a "seva" intimitat, a través de la confidencialitat i el secret professional. És per això que les nostres pràctiques tant professionals com socials exigeixen redefinir i entendre les relacions diverses existents entre el “cos humà” i el “cos social” i aprendre a reconèixer la multiplicitat de formes en que hem de contribuir al tenir cura professional del cos des d’una mirada holística i integradora. Tenir present i ser sensible als "cossos" ens permet no només sintonitzar millor amb els altres evitant ofenses, estereotips i estigmes, sinó també valorar i detectar precoçment possibles problemes de salut, cada cop més freqüents, vinculats a les percepcions de cos diferent “no adient” o cos “no normatiu”.

Poques vegades li preguntem a la persona: i tu com ho vols? En aquest sentit potser no ho estem fent tant bé com podríem. Com a infermeres, la nostra manera d’entendre la persona és des d’una perspectiva  integradora, holística. Creiem, a més a més, que la persona ha de poder prendre decisions sobre la seva salut amb els recursos i l’acompanyament professional que requereixi. A fi que això sigui possible, considero imprescindible entendre què pensa, què diu, què sent, què és prioritari per a la persona, quines són les seves necessitats i de quina manera vol o no vol que ens aproximem a ell/ella per resoldre-les, per consensuar com resoldre-les o bé per respectar la seva decisió.»

• Es tracta d’un àmbit no regulat pel que fa a les infermeres, per això s’ha iniciat aquest camí des del COIB, quines estratègies penses que s’haurien de dissenyar en l’àmbit formatiu?

«Actualment en la formació de grau s’inclouen competències relacionades amb els llenguatges del cos i la comunicació no verbal, la diversitat social i cultural, la sensibilitat i la competència cultural infermera, l’ètica en l’atenció a les persones,.. no obstant però, he trobat pocs currículums que s’aturin a repensar el propi cos i el cos dels altres, així com les formes d’aproximar-s’hi a partir dels significats, costums, creences, tradicions o els valors de les persones.

Tanmateix tenim àmpliament desplegades competències que fan relació al cos físic i emocional i fins i tot al cos social, potser caldria generar reflexió, sensibilitat i consciència sobre el “cos cultural”: les diferents perspectives sobre el cos, la corporalitat, la cosificació, el somacentrisme, la diversitat corporal i les seves possibles causes i conseqüències per a la salut individual i col·lectiva de les persones en totes les etapes vitals, en tots els sexes i gèneres.

D’altra banda, és imprescindible construir i divulgar la nostra professionalitat del tenir cura també des de la perspectiva de la mirada qualitativa. Hem de fer saber a la societat que ens preocupem per les subjectivitats de les persones, les seves prioritats, les seves creences i valors fonamentals envers el seu cos i la seva salut. Volem saber com s’autogestionen, quines són les seves estratègies per l’autocura, quines són les seves propostes, des de la seva pròpia veu i sense interpretacions externes. 

Per tant, des del meu punt de vista, les competències formatives, de recerca, gestió i docència, hi estan implicades.

És responsabilitat nostra, de les infermeres, aconseguir que les persones que estant passant per processos vinculats amb aquesta qüestió ens identifiquin com agents clau en aquest acompanyament. Aquesta qüestió té molt a veure amb la imatge que projectem com a cos professional o corporatiu: Què representem? Quina imatge projectem com a col·lectiu per a què la societat ens reconegui? Per a que ens visibilitzi o ens invisibilitzi?

Considero que és una qüestió de sensibilització i difusió, d'ampliar la mirada professional. És una reconversió que no és gens fàcil, les condicions laborals sovint no ajuden però les infermeres hem de tenir els coneixements i la sensibilitat suficient per demanar, per preguntar i per ser prou prudent com per entendre quan les seves decisions o propostes són oportunes i quan no ho són

Les infermeres disposem d’eines valuoses, tant per a la valoració com pel diagnòstic dels problemes de salut, que ens permeten identificar situacions de risc o vulnerabilitat. Són per exemple la Valoració del patró autoimatge.autoconcepte o del patró valors i creences (que considero vital reformular). També diagnòstics NANDA com Alteració de la imatge corporal, o Déficit d’autoestima, per exemple. Així és que ja tenim una part teòrica important de la feina feta!»

• En quines habilitats i coneixements haurien d’aprofundir les infermeres a fi d’aconseguir aquesta atenció integral?

«Considero que hi ha dos nivells diferents. D’una banda, es fa necessari aprofundir en habilitats socials i habilitats de competència cultural que ens permetin reconeixe’ns, en primer lloc, com persones egocèntriques en un entorn etnocentrista. No és greu, és tant sols una característica del nostre procés d'enculturació. Crec que aquesta premisa ens pot facilitar modificar el punt de mira: 

Parlem sovint de confidencialitat, d’intimitat, de diversitat. Per a mi, el tema clau és entendre que la idea que jo tinc de “mantenir la intimitat” pot ser molt distant de la idea que en té la persona de la que tinc cura. Per tant, les estratègies que jo uso poder ser adequades o no tant. Si ens situem des d’una mirada holística, si estem d’acord en que l’usuari és el centre del sistema sanitari, si volem apoderar les persones cap a l’autocura que implica renunciar a l’atenció paternalista amb la que tant sovint se’ns ha identificat també a les infermeres, es fa necessari reconeixer a cada ú tal com és, o tal com es percebi a si mateix i al seu grup social. No podem oblidar que som sers gregaris, per tant el valor del “grup” i la seva aprovació són vitals per mantenir-hi els vincles i sentir-nos inclosos i partícips del nostre grup de referència.

D’altra banda, considero necessari desenvolupar totes les competències pròpies de les infermeres que realitzen activitats professionals específiques del tenir cura de les persones que requereixen "reparacions corporals", des d'aquesta perspectiva que proposo. Poden ser competències d'atenció infermera vinculada a modificar o minimitzar "danys" corporals- que poden limitar funcions corporals-, o bé "danys" que són fruit del procés d’envelliment corporal, o també "danys" que condicionen la imatge que un desitja tenir sobre sí mateix, i la persona vol modificar.»

• Quins són els aspectes culturals i socials que marquen les principals situacions de salut de les persones a Catalunya? I concretament en la imatge corporal?

«El cos físic ha tingut sempre un gran protagonisme en totes les societats donat el seu alt poder simbòlic, avui àmpliament explotat per la moda o la indústria i amplificat en els mitjans publicitaris, que contribueix a perpetuar uns estereotips corporals excloents d’edat i de gènere binari, al temps que faciliten la construcció de discursos malintencionats en els quals la salut, la bellesa i el benestar es retroalimenten i sovint es confonen.

La pressió social sobre la imatge corporal fa que totes les persones normalitzem diferents formes de “tunnejar” o modificar els nostres cossos, per tal d’aproximar-nos als estàndards classificatoris socialment imposats. Tots volem mostrar sempre la nostre “millor cara” possible, i això fa que ens emmirallem en aquells “grups de pertinença” que són uns referents per a nosaltres. Aquests grups poden ser molt hetereogènics en les societats  complexes actuals, però en tots s’identifiquen pràctiques comunes compartides d’ús, presentació i d’interpretació del cos.

No obstant, alguns d’aquests estàndard “pseudo-oficials” de presentació del cos, exigeixen objectius molt allunyats de les realitats diverses de la població, podent influenciar negativament sobre l’autopercepció i l’autoestima individual i generacional, d’una banda, i podent provocar decisions i accions radicals de transformació corporal, que poden posar en risc la salut física i emocional, d’una altra.

Les normes socials compartides sobre “cossos adients i no adients”, són canviants i a l’hora força estàtiques. Sovint ignoren els canvis i les transformacions que es produeixen en el cos, degudes tant a processos naturals – fisiològics, cronològics o de gènere- com patològic. Simultàniament alguns tractaments o “reparacions” sobre cossos envellits o cossos malalts o danyats, incideixen també en la percepció que tant els afectats com la resta de la societat, interpreta, jutja i valora. Els cossos “no normatiu” (per malalties, deformitats, envelliment, pèrdua de capacitats motores o sensitives...) poden provocar en les persones afectades situacions reals de pèrdua i de dol, per les quals no sempre estem prou preparats, ni com a ciutadans ni com a professionals. 

Tanmateix, els cossos “diferents”, aquells que no encaixen en la percepció construïda de “cos normal” (com ara persones trans, persones amb anorèxia, amb obesitat, persones d’altres ètnies, persones amb malformacions, grans cicatrius), com també persones d'altres ètnies, massa sovint són invisibilitzades, jutjades i violentades per part de la resta de la societat, creant espais d’exclusió, d’estigma o d’aïllament, que ens empobreixen com a societat, i a més poden determinar o perjudicar la salut de la persona o del grup que la pateix, la qual cosa entraria en plena contradicció amb el Codi ètic infermer, la declaració de drets humans, i tants altres documents referents per les infermeres.»