Quin tipus d’usuaris ateneu a un hospital de dia de demències?

Són persones diagnosticades amb Alzhèimer, demència muscular vascular, frontal i mixta, Parkinson amb un deteriorament cognitiu o una malaltia psiquiàtrica. Hi ha diferents diagnòstics però sempre en un estadi inicial i que viuen amb la família o els cuidadors. Atenem uns 200 usuaris de 8 municipis del Vallès Oriental. En graus més elevats es deriven a Centres de Dia, amb un cuidador al domicili i d’altres recursos.

Quin volum d’usuaris ateneu?

Els nostres usuaris actualment són persones d’entre 52 i 90 anys que són força autònoms a nivell funcional. Venen en dos grups setmanals de 40 persones. Aquí treballem l’estimulació cognitiva, la socialització i donem pautes d’actuació a les famílies.

Són tractaments de llarga durada doncs

Els usuaris estan aquí durant 9 mesos i després continuen amb les seves visites, tenen un període de descans i tornen a venir. D’aquesta manera podem atendre a nous casos. És una malaltia molt llarga en el temps i podem estar molts anys atenent a la mateixa persona, tot i que cada cop hi ha usuaris més joves, gent amb demències inicials.

A què es deu aquest fet?

Penso que és degut a diferents factors. Les malalties es diagnostiquen abans i es detecten, doncs, en gent més jove; d'altra banda la nostra esperança de vida s’allarga, tenim factors més estressants pel nostre ritme de vida i hi ha elements com les condicions medi ambientals o l’alimentació que també hi tenen un paper.

La principal dificultat és que, en un estadi inicial, reconeguin que tenen Alzhèimer perquè molts no ho fan i és molt difícil que acceptin venir a les sessions
Quin és el principal repte amb què us trobeu?

La principal dificultat és que reconeguin que tenen Alzhèimer perquè molts no ho fan, i és molt difícil que acceptin venir a les sessions. Alguns condueixen encara i no entenen que no ho poden fer. Per a que ho entenguin és molt important el paper de la família.

En quins àmbits treballeu?

Treballem en tres àmbits. Amb l’usuari, el seu entorn (socialització) i la seva família. Amb l’usuari fem tallers de musicoteràpia, art-teràpia, treballem la psicomotricitat, la reminiscència, el ball i la rítmica, fem tallers de memòria i fitxes d’estimulació cognitiva. Tot es fa amb molt sentit de l’humor i alegria per a que els usuaris es sentin integrats en les dinàmiques del centre i amb l’objectiu que aquí es sentin compresos, atesos i acompanyats.

Per què és important treballar la seva socialització?

Aquí estan amb més gent, se senten escoltats i tenen una rutina. A casa estan apàtics, depressius i ens comenten que quan venen aquí estan més contents, venen motivats, s’arreglen...Entre els més joves també estem treballant el tema de les voluntats anticipades i del testament vital. Ara que mantenen les capacitats cognitives estables és important explicar-los aquests temes.

Al principi es treballava molt amb fitxes de lectura i escriptura i ara, amb activitats que entren més pels sentits

En el cas de les famílies, com abordeu la situació?

A les famílies els informem de l’evolució de la malaltia i els acompanyem en el procés. Els fem atenció a nivell individual amb un neuropsicòleg i també amb grups de suport emocional amb 15 familiars que van rotant. Els ajuda molt compartir les seves experiències, pors i angoixes i conèixer d’altres persones en la seva mateixa situació. Els cuidadors també han d’aprendre que ells s’han de cuidar, i no sentir-se culpables si reserven temps per a la seva cura personal.

Com ha evolucionat l’assistència a aquestes persones amb demència en els 13 anys que estàs com a coordinadora?

Al principi es treballava molt amb fitxes de lectura i escriptura i amb el temps hem vist que, donat que tenen dificultats en les seves facultats cognitives, és millor treballar amb activitats que entren més pels sentits com la música, la pintura, l’expressió corporal o el teatre, perquè connectes més amb les seves emocions.

És una feina que comporta una important implicació personal i sobretot emocional. La teva dedicació ha estat vocacional?

En el meu cas no ho va ser. Jo no ho vaig triar però la vida m’hi ha portat, i ara m’agrada tant que no ho canviaria. Aquesta és una feina molt agraïda tant de part dels usuaris com de les seves famílies. Per a mi és molt satisfactori. Cal  tenir molta flexibilitat mental, saber empatitzar, tenir afecte i sobretot molt sentit de l’humor. La feina és molt agraïda i cal ser pacient, ja que aquesta malaltia sovint va acompanyada de trastorns de conducta.