L'aniversari que ara commemorem amb la trobada "”Enfermeras y Universidad: 1977-2017, 40 años de cambios y aportaciones. Diálogos sobre los cambios” que tindrà  lloc el 27 d'Octubre a Madrid, marca la fi d'una situació estranya per a l'ensenyament i la pràctica de la infermeria.

Els estudis, que rebien des de 1953 la denominació d'Ajudant Tècnic Sanitari (ATS) seguien el pla de 1955, tenien tres anys de durada i exigien una mínima formació prèvia per a l'ingrés, el llavors anomenat Batxillerat Elemental. Les escoles eren dependents de les facultats de medicina, que proporcionava la majoria del professorat. Existia separació per sexes i havia predomini de les escoles vinculades a hospitals i altres organitzacions amb i sense ànim de lucre, amb una formació de tipus religiós, que atorgaven als professionals un paper subordinat i molt limitat a aspectes tècnics.

Moltes infermeres eren en aquella època perfectament conscients de les mancances i les necessitats d'una millor formació. Un fet que va coincidir en un moment d'especial efervescència política i social: la fi de la dictadura, les reivindicacions de canvis en l'ensenyament i les reivindicacions de caràcter laboral. Tots aquests factors continuaven un ampli moviment que es va iniciar el 1971 (data de publicació de la Llei general d'Educació) i que va culminar el 1977, amb la integració dels estudis a la universitat.

Van existir molts grups d'estudi sobre el tema de la formació, molts d'ells impulsats pels aleshores Col·legis d'Auxiliars Sanitaris, secció Infermeres (1975, Comissió Nacional d'Estudis) i que van ser plasmats en presentacions en congressos i reunions (I Jornada d'Estudis de infermeria, 1971, Barcelona, II Congrés d'Hospitals, 1973, I Jornades Nacionals d'infermeria, 1974).

Primeres sessions de treball de l'Asociación Española de Enfermería Docente (AEED) a Madrid. A la imatge, totes les sòcies fundadores.

Principals fites que van assentar els estudis d’infermeria a la universitat

El principal canvi, que va donar inici a tot un seguit de canvis, va ser el de la integració dels estudis d'infermeria a la universitat el 1977, com a escoles universitàries. Això va obrir les portes al fet que les infermeres ocupessin, de forma lenta però imparable, els espais acadèmics que fins llavors els estaven vedats per la seva titulació. Tot i que el nivell de diplomatura, de tres anys de durada, va semblar des del primer moment escàs per a la formació necessària, va fonamentar els treballs que es van iniciar immediatament cap a una major durada i intensitat dels estudis.

En aquest sentit, ja des del primer moment es produeixen una sèrie de fets que contribueixen a assentar la infermeria com a disciplina universitària. Per exemple, la creació de l’Asociación Española de Enfermería Docente (1978) en una fructífera unió de la majoria dels docents infermers, l'homologació de títols d'ATS i Diplomat (1980) i la posterior convalidació dels títols mitjançant el Curs d'Anivellació d'ATS, impartit amb caràcter estatal per la UNED (1981), l'accés d'infermeres a places de titularitat, primer de manera transitòria (1978) i posteriorment reconeixent la idoneïtat d'alguns dels que ja exercien la docència (1984). A partir d'aquí, després de la Llei de reforma universitària (1983), comença el procés normal d'incorporació d'infermeres a totes les places universitàries, la seva participació en òrgans representatius i la seva elecció com a directives dels centres universitaris.

Terceres sessions de l'AEED a Barcelona el 1982. D'esquerra a dreta: Carmen Navarro, Helena de Udaeta, Pilar Antón, Rosa Blasco, Mari Paz Mompart, Catalina García, María de Vierna i Anna Roigé.

Aquesta progressiva normalització de la situació acadèmica i el seu impacte en la formació infermera més adaptada a les realitats socials i organitzatives es veu reflectida en altres qüestions, com ara la participació decidida de les infermeres en la implantació de l'atenció primària i les seves estructures (1984); la creació de les direccions d'infermeria en els centres de la xarxa pública (1985) o l'establiment dels títols d'infermer especialista (1987, desenvolupat en 1998).

Per descomptat, juguen un important paper en aquest desenvolupament més o menys harmònic de la infermeria en tots els seus vessants, l'aparició i desenvolupament de publicacions científiques infermeres (ROL, Enfermería Clínica, METAS); el suport als docents des d'algunes instàncies i persones, com Rosa Blasco (primera directora d'Escola en una Universitat) i l’Asociación Española de Enfermería Docente (AEED) fundada per Mari Paz Mompart i altres assenyalades infermeres de la docència i l'assistència); els treballs per desenvolupar la formació superior (Rosamaria Alberdi, Pilar Arcas), la presència d'infermeres en els àmbits de decisió de l'administració (Milagros Segura en el ministeri de Sanitat, Milagros Herrero i Concha Gómez a l'INSALUD, Quimeta Ribot i Carolina Meléndez a Catalunya). També en el començament de programes d'investigació infermera, liderats per algunes destacades professionals en el FISS, com Pilar Arcas i Marta Duran i des de fa anys per Maite Moreno al INVESTEN.

Encara que moltes professionals ja havien recorregut el camí de la formació superior en altres disciplines, comencen més tard els programes de doctorat en infermeria, liderats inicialment per la Universitat d'Alacant (José Ramón Martínez, Elisa Cartagena, entre d'altres) i de Saragossa (Concha Germán). Actualment, aquests programes es desenvolupen en moltes de les universitats espanyoles, propiciant un increment del coneixement infermer i una disseminació dels resultats que encara necessitaria millorar, en benefici de la cura infermera facilitada a la societat.

Acte d'investidura de Doctora honoris causa de Rosamaria Alberdi a la Universidad de Murcia, al 2016. Alberdi ha estat la primera infermera espanyola reconeguda amb el màxim guardó universitari a Espanya.

Un impacte directe al desenvolupament de la professió

Tots aquests assoliments han tingut un impacte a la disciplina infermera, principalment en el fet que es disposi de professionals capacitat per aplicar-la i desenvolupar-la adequadament. La qualitat de la docència que s'imparteix a les facultats està directament relacionada amb aquest desenvolupament. Aquesta qualitat proporciona a la societat professionals infermers més capacitats per enfrontar els problemes de cures que la societat planteja i els habilita per trobar millors solucions, més ajustades, més rendibles i més satisfactòries per als ciutadans. És a dir, el desenvolupament de la disciplina no queda en l'àmbit purament acadèmic, sinó que transcendeix, ha de transcendir i traslladar-se a la societat en una millor qualitat de les cures.
La qualitat de la docència està vinculada, d'una banda, als recursos de què es disposa a les facultats. A hores d'ara, la majoria de facultats tenen una dotació insuficient de professorat perquè es pugui aplicar de forma correcta les directrius de Bolonya que plantegen un ensenyament participatiu i personalitzat, el que exigeix poder treballar amb grups reduïts d'alumnes. Aquest és un tema en què les facultats treballen activament, però està lluny d'estar resolt.

La segona qüestió que determina la qualitat de la formació d'alumnes és comptar amb la participació activa del sistema sanitari en l'exercici de la seva responsabilitat docent. Ens referim al fet que els gestors dels sistemes sanitaris (des dels consellers/es fins als supervisor/es), han de tenir en compte que una part important de la formació dels futurs professionals es fa en el propi sistema, (en els períodes de pràctiques) i comptant amb la col·laboració indispensable de les infermeres que ja estan treballant i que actuen com a tutores de l'alumnat.

Quan s'incentiva a les infermeres perquè assumeixin la seva funció docent i tenen prou temps per complir les seves funcions i atendre adequadament als alumnes, s'assegura que una part fonamental de la formació es realitzi, establint-se la relació indispensable entre els dos àmbits en els que els alumnes reben la seva formació.

Reptes de futur

En l'àmbit universitari, les infermeres han de seguir fent els que ja fan: assegurar una formació que respongui a les necessitats de cures que té la societat, sustentada en els valors que desenvolupen l'esperit crític que impulsa a treballar per una societat solidària davant la vulnerabilitat .
Així mateix han de desenvolupar, com ja fan, la investigació en cures, assegurant la transferència de coneixement que faci més eficaç al conjunt del sistema sanitari.
En relació a la carrera professional dins la universitat, les infermeres han de enfrontar-se als barems i procediments de valoració de mèrits que les discriminen, plantejant a la comunitat universitària i a la societat en el seu conjunt, els conflictes d'interessos que determinen aquests barems i que estan impedint el seu progrés en l'escala acadèmica i dificultant la valuosíssima aportació que les infermeres poden fer, també, com catedràtiques i rectores.

Grupo 40

Integrants: Rosamaria Alberdi, Núria Cuxart, Esperanza Ferrer, José Ramon Martínez, Francisco Megías, Mari Paz Mompart i Magdalena Santo Tomás.