Com a escriptora compta amb desenes de llibres publicats, dos d’ells de poesia. Als anys 70 va ser una de les protagonistes de l’entrada a la universitat dels estudis d’infermeria i actualment “parla d’ètica i de gestió” amb els alumnes d’infermeria i medicina de la Universitat de les Illes Balears.

El passat dia 2 de desembre la Universitat de Múrcia la va investir doctora Honoris causa en reconeixement per la seva trajectòria.

Vostè és la primera infermera espanyola que una universitat de l’Estat reconeix amb el títol d’honoris causa. Com se sent? 

Molt agraïda i convençuda que m’han posat en una situació d’excepcionalitat temporal ja que confio en que d’aquí a poc moltes altres companyes seran nomenades doctores honoris causa. Crec que les infermeres hem assolit un nou grau de normalització en aquesta lluita d’anys que portem per a que se’ns reconegui. Ara la Universidad de Murcia ha vist que les trajectòries de les infermeres també mereixen ser premiades i segur que moltes altres universitats seguiran l’exemple.

Agraïments doncs a la Universidad de Murcia...

I a tothom que ha intervingut per a que això fos possible.  Quan et donen una distinció d’aquest tipus, és una gran oportunitat per donar les gràcies i jo he d’agrair a moltes persones. He tingut la sort enorme que Pilar Almansa, professora d’infermeria d’aquesta universitat, s’hagi fixat en el meu recorregut professional i hagi cregut que hi havia mèrit. Això l’ha portat a  impulsar la proposta del doctorat honoris causa fins que ha sigut una realitat.

I ha recaigut en mi perquè he tingut la sort d’estar vinculada des del principi als esdeveniments de la història recent de la nostra professió, que ens han portat aquí: a que les infermeres siguin posades al nivell de totes les altres professions i experteses que la universitat reconeix especialment. En aquest acte culmina una relació començada el 1977 entre la nostra professió que volia avançar i la universitat que ha hagut d’anar integrant-la. Avui, com deia, hem assolit la normalitat acadèmica total, 40 anys després.

Massa tard?

Si ens ho mirem amb perspectiva crec que no. La universitat com a institució té el seu ritme i jo crec que les infermeres, en comparació amb altres professions, l’hem accelerat. Això ja ho fem les infermeres, donem un impuls especial allà on actuem.

La distinció però l’han rebut algunes infermeres estrangeres d’altres universitats de l’Estat. Ningú no és profeta a la seva terra?

Cert, 3 infermeres estrangeres han estat reconegudes abans. Però com deia, ja hem trencat la dinàmica i hem assolit la normalitat. A les infermeres ens costa molt que ens vegin pel que aportem i no pel que som per sort, la Universidad de Murcia s’ha atrevit.

Allò que són les infermeres a jugat molt en contra d’allò que poden aportar?

Sens dubte. Hem arrossegat una llarga història d’estereotips lligats al gènere, al fet de ser majoritàriament dones. Però hem anat superant aquesta supeditació a cop de conquestes com els plans d’estudis universitaris, l’entrada en política i ara els doctorats honoris causa.

A recollir els fruits doncs...

(Riu) S’ha fet un camí enorme, s’ha conquerit tot un món, és cert. Però les professions són contextuals i sempre ens afrontarem a nous reptes. Hi ha coses encara que hem de fer millor. Com a mínim ara estem en igualtat de condicions.

Quins són aquests reptes 

Un dels més fonamentals és que el conjunt dels sistema sanitari s’orienti a atendre les necessitats de la societat i que dintre del sistema sanitari les infermeres sapiguem defensar que la nostra aportació forma part essencial del dret de les persones a ser cuidades.

I respecte al dret a la salut?

Recuperar-nos del retrocés sever que representa el decret del 2012 i les retallades que se’n deriven. Llavors es van perdre els tres valors bàsics del Sistema Nacional de Salut, que consagra la  nostra llei general de sanitat: la gratuïtat, la equitat i  la universalitat. En alguns governs autonòmics s’ha recuperat alguns d’aquests valors com la universalitat però no hem eradicat la manca de gratuïtat de pagament pels pensionistes, per exemple.

Un altre repte és parlar més del que fan les infermeres que del que faran, això ha dit vostè més d’una vegada.  

Hem de parlar de les experiències que estan generalitzades però de les que no se’n parla prou. A força de repetir-ho farem que la gent entengui més el valor que els aportem les infermeres. Han de saber per exemple que quan en un centre d’atenció hi ha les infermeres suficients, les persones ingressades moren menys. Aquesta és una evidencia registrada, però les infermeres ens hem de preocupar molt i molt de divulgar-la, de repetir-la fins que tothom en sigui conscient.

També hem de parlar de les infermeres que estan d’avançada. Si generalitzem el que es particular ho fem més possible. podem parlar del futur com quelcom conquerit, com quelcom que ja està passant. Quan sorgeix un nou concepte una innovació, aquesta ja forma part del present d’algú. És el futur de molts i alhora ja està en el present de alguna persona concreta.

Fins a quin punt creu que també han volgut reconèixer-li la seva trajectòria fora de la infermeria?

És que jo no he sortit mai de la infermeria. Crec, de fet, que un cop que et fas infermera ja ho ets per tota la teva vida, 24 hores al dia 7 dies a la setmana.

Tot el que sóc és perquè penso com una infermera, perquè sóc infermera. No es pot deslligar. He tingut la sort de vincular els valors bàsics de la professió a la meva vida. He pogut mirar les situacions que se m’han presentat, centrant-me en detectar les necessitats dels altres i en intentar ajudar-los a cobrir-les a l’hora que apoderant-los, donant-los eines per ser més autònoms, més lliures, més feliços.

Ajudar les persones a ser felices és també l’objectiu dels polítics, estan les infermeres doncs més capacitades per a fer bona política?

Jo crec que les infermeres que hem fet política hem marcat una certa diferència. Per descomptat estem entrenades en l’empatia i aquest és un element bàsic per a fer bona política. És l’única manera d’entendre les necessitats dels ciutadans a qui et deus. Per a les infermeres a més la política és una eina que ens ha de permetre respondre al nostre compromís amb la societat: tenir cura de les persones. La política ens permet definir el dret al que volem tenir accés, les circumstàncies en què pot ser exigit aquest dret i quins recursos destinarem per a que aquest dret pugui ser una realitat. Per a les infermeres doncs és una eina poderosíssima la política.

I ho devem de fer bé ja que ara hi ha moltes més infermeres que abans en política. Tenim parlamentàries, regidores i a Balears, on jo visc, la consellera de salut és una infermera. Crec que les que vàrem començar mostrarem una manera de fer que s’ha revelat fructífera. En aquest àmbit també estem assolint una normalitat no sols envers les infermeres sinó la societat en general. Cada cop pesen menys els estereotips del poder, cada cop jutgem menys els qui ens dirigeixen pel que són sinó que ho fem per allò que poden aportar i fer pels altres.

Les infermeres però han de desenvolupar més la seva competència política. Fan política en la consulta però han d’incidir més enllà de l’atenció, en allò més general a través de la seva participació en les estructures de les corporacions, organitzacions ciutadanes, associacions veïnals i partits polítics.