Elisabeth Vives ha estat a la Central de Coordinació Sanitària, com a infermera coordinadora de trasllat interhospitalari de malalt crític, com a infermera assistencial en diferents bases SEM i liderant el projecte Sanitat Respon des de l’inici, el 2001, entre d’altres responsabilitats.Té el màster en Ciències de la Infermeria per la Universitat Rovira i Virgili Tarragona, Postgrau en assistència al malalt crític per la Universitat de Barcelona (UB), i postgrau en lideratge de les organitzacions de salut per la UB, a més de la diplomatura universitària en Ciències Religioses per la UB. A més, ha estat docent en diversos màsters i postgraus relacionats amb les emergències. Abans d’incorporar-se al SEM l’any 1998, Vives va estar vinculada professionalment a l’àmbit de les urgències i emergències tant a nivell hospitalari com extrahospitalari on va començar l’any 1991 com infermera de la unitat HEMS, i realitzant transport interhospitalari amb repatriacions internacionals, així com posteriorment en un vehicle d’assistència medicalitzat (VAM) a la base de Manresa.

• Què significa la recuperació de la direcció d’infermeria al SEM?

«Una bona notícia segur. Fins ara hi ha hagut diferents infermeres amb responsabilitats de gestió dins de l’empresa però no hi havia un referent d’infermeria establert, si que hi havia comandaments territorials que eren infermers. Tenir un referent professional és bo. La valoració és positiva si entenem que la direcció d’infermeria ha de marcar línies estratègiques, objectius i traslladar totes les inquietuds de les infermeres del SEM al comitè de direcció. No s’espera de mi la gestió del dia a dia, per això hi ha d’altres càrrecs intermedis tot i que la meva porta sempre està oberta pels companys. La meva funció està més lligada al conjunt del procés assistencial. No podem separar els equips de treball interprofessionals i, per tant, hem de trobar fórmules en les que tothom se senti còmode amb la seva aportació i amb els objectius de la institució»

• Quins objectius et proposes?

«El primer que vull fer és anar al territori a parlar amb les infermeres i infermers. Cal conèixer l’adeqüació dels objectius de l’actual direcció amb el que les/els professionals esperen. Després veurem quins objectius són posibles a curt o llarg termini i quins no ho són.
A banda d’aquesta primera immersió però, hi ha tres objectius que personalment tinc molt clars: d’una banda, treballar amb tot el relatiu al procés assistencial que reverteix en la seguretat del pacient, cosa que no és fàcil sobretot en extrahospitalària.

D’altra banda, hem de recuperar les guies d’infermeria, que és altament demandat. S’han de revisar i adaptar. Cal veure com les podem implementar, les que puguem, sense entrar en contradicció amb ningú ni assumint competències que algú pot considerar que no ens corresponen. Però que, si ens corresponen, les assumirem i jo les defensaré. En aquest sentit posarem tots els mitjans que tenim a l’abast perquè algunes de les coses que diuen les guies que es consideren que no hi haurien de ser, es puguin fer. Si això vol dir tenir una prescripció per un metge de la sala a l’estació clínica directa quan una infermera demana administrar un fàrmac doncs farem que tecnològicament això sigui possible i que hi hagi una prescripció mèdica com en els hospitals.
I per últim, tenir l’estació clínica d’infermeria informatitzada el més abans possible perquè ens permetrà adaptar part de les guies que ara tenim. Aquest desplegament ja s’ha iniciat i hi tenim molta feina a fer, com valorar si hem de treballar amb el llenguatge infermer que ja fem servir o amb un que es pugui adaptar. Quan l’informe arriba a l’hospital la infermera que rep a la persona que atenem ha d’entendre el mateix que entén la infermera quan està al carrer. I amb llenguatges diferents això és complicat. És quelcom que hem de treballar.»

• Quins factors penses que afectaran a l’evolució del perfil de la infermera d’emergències i urgències? 

«Bé, hi ha diverses qüestions que em sembla important destacar. Ens trobem amb un canvi clar del perfil de persones que atenem i ens cal, d’altra banda, potenciar la polivalència dels nostres professionals. El perfil de les persones que atenem no té res a veure amb el de fa 20 anys. La tipologia està canviant, cada cop hi ha menys malalts crítics i politraumàtics degut a la millora de les infraestructures viàries. Abans era la major part del que ateníem i ara és un 25% aproximadament. El malalt canvia, la necessitat de l’assistència urgent canvia i ens haurem d’adaptar per donar-hi resposta, aquí les infermeres tenen molt a fer. Cada cop ens trobem amb més persones que tenen episodis aguts d’agreujament de la seva patología, i que requereixen d’una gestió diferent a l’emergència vital, però que no deixen de ser una urgencia en aquell moment. Aquest canvi de concepte afecta directament a com organitzes el sistema, a com els professionals entenen que la població és la que és i que les urgències a domicili ho són quan toquen i són importants també. L’atenció al domicili comença a tenir un pes important, sense deixar a part el malalt crític, és clar.
Sóc una ferma defensora del perfil polivalent i transversal que ha de tenir la infermera o infermer que treballa al SEM.Crec que qui treballa en emergències ha de ser expert en l’assistència al carrer i en la central. Evidentment que hi ha professionals que treballen millor al carrer perquè els agrada més i d’altres que tenen més habilitats per fer-ho a la central de coordinació. Hi ha gent per tot però jo no puc concebre que cap professional que exerceixi en emergències, en aquest cas infermeres, puguin treballar al carrer sense haver conegut i haver passat per la central i al revés. Fer-ho et proporciona un coneixement bàsic del perquè de les coses que t’ajuda a fer millor la teva feina i, en cas de necessitat com pot ser una situació de catàstrofe, poder estar on més se’t necessiti.»

• El model de les Unitats de Suport Vital Avançat amb Infermeria (USVAI) és únic i un referent, quina evolució està tenint?

«Deixa’m dir que no només la USVAI és un model únic. El que fan les infermeres i infermers al SEM no ho fan en cap altre sistema d’emergències. A banda de l’assistència des dels recursos mòbils a tot el territori, incloent els serveis especials que actuen en el marc de l’activació de plans d’emergència i catàstrofes, la feina que es fa des del centre de control és importantíssima. L’any 2016 es van rebre 1,9 milions d’alertes sanitàries, un 40,3% de les quals es van resoldre telefònicament sense suposar la mobilització de recursos, sent la majoria consultes sanitàries i informatives.
En el cas de les USVAI és un model que s’ha decidit potenciar i hi seguim treballant. Actualment de les 69 Unitats de Suport Vital Avançat, 30 són amb infermeria. A l’inici el SEM va començar amb unitats d’infermeria  que posteriorment es van acabar medicalitzant. Era un model que, a finals dels anys 80, era necessari ja que els hospitals comarcals no disposaven dels recursos que tenen ara. Per això era indispensable que les unitats mòbils, amb metges i infermeres, poguessin desplaçar una persona que estigués en un box d’una UCI cap a un altre hospital. A la ciutat de Barcelona el model era diferent, hi havia ambulàncies amb infermeres, però això tenia un sentit perquè tens els hospitals amb isòcrones de 10 minuts, amb hospitals de tercer nivell molt a prop. Així va començar. És cert que això no passava fora de Catalunya però s’estan començant a incorporar des de fa un parell d’anys a d’altres Comunitats Autònomes.»

• Què cal tenir o com cal ser per entrar a treballar al SEM?

«Disposem d’una borsa de treball. Un dels requeriments és tenir el Màster en Emergències però també es valoren els postgraus, sovint més professionalitzadors. A part, es fa una entrevista per valorar els coneixements.
El que m’agradaria però és disposar de proves d’avaluació de competència i que el requisit per entrar en un sistema d’emergències, a banda del currículum, que té la puntuació que té, fos doncs una prova de la competència objectiva.
Tots aprenem amb l’experiència, però en aquest àmbit tant especialitzat no és suficient. Per treballar en emergències has de tenir una base que s’adquireix als hospitals on es tracten malalts crítics. En aquest sentit, hi ha gent sense màsters però amb molta experiència hospitalària que podria treballar al carrer perfectament.
El que està clar és que és una feina molt difícil i que no tothom aguanta la pressió que suposa treballar en situacions complicades, en un entorn no controlat com és el carrer, en condicions climàtiques de vegades difícils i pocs recursos. Sens dubte és un perfil d’infermera molt especial.»