L’infermer Joan Pons Laplana (Barcelona, 1975) ha estat el primer català i espanyol en ser nominat al ‘Nurse of the Year’ dels BJN Awards. Uns guardons atorgats pel British Journal of Nursing (BJN), publicació líder per a infermeres i infermers a Anglaterra,  i que cada any reconeix les millors infermers en cada especialitat. Els guardons, entregats en una cerimònia el passat divendres 11 de març de 2016, va reconèixer Joan Pons en la tercera posició. Un reconeixement certament molt difícil d’assolir i que aquest infermer ha aconseguit després de 16 anys treballant a Anglaterra.

 

 

Ha estat una sorpresa total. Quan em van trucar per primera vegada em vaig pensar que era una broma i vaig penjar el telèfon. Llavors em van enviar un missatge. Encara no m’ho puc creure. És increïble, ser finalista és una cosa brutal, especialment perquè jo no sóc del país. És un reconeixement molt maco i quan ho vaig anunciar a les xarxes socials el suport i les felicitacions han arribat de tot el món. Encara no m’ho crec.

 

 

Vaig estudiar infermeria a l’Escola d’Infermeria de l’Hospital del Mar des del 1994 fins al 1997. Quan em vaig graduar vaig tenir la meva primera feina al Servei d’Urgències de l’Hospital de l’Esperança on hi vaig fer les meves últimes pràctiques. La feina era intermitent però les urgències m’agradaven molt i per això vaig decidir fer dos cursos de postgrau. L’any 1998 vaig fer el postgrau Cures d’Infermeria del Malalt Crític, a la Universitat de Barcelona i el 1999 vaig fer Cures Extrahospitalàries, a la Universitat de Manresa. Aquests dos cursos em van obrir portes i vaig començar a fer suplències al Servei d’Urgències de l’Hospital Universitari de Bellvitge i després vaig agafar una llarga suplència d’un any al Servei d’Urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona. El contracte del Clínic se m'acabava el setembre del 2000 i no volia tornar a fer suplències; per això a l’estiu em vaig posar a buscar feina seriosament però era molt difícil de trobar-ne. Un dia vaig veure un anunci al diari en què demanaven infermers per anar a Anglaterra. El contracte era d’un any i el sou estava molt bé. En aquell moment a Barcelona no hi tenia cap lligam i vaig decidir marxar cap a Anglaterra amb la intenció de treballar-hi un any, millorar el meu anglès i, un cop acabat el contracte, tornar a buscar feina a Catalunya. Però no ha anat així. A Anglaterra m’hi he quedat. I ja fa 15 any que hi visc!
 
Quina ha estat la teva trajectòria durant aquests anys?

 

Quan vaig arribar vaig començar a treballar a l’UCI del l’hospital Northern General Hospital de Sheffield. El començament va ser molt dur: havia arribat a Anglaterra a la pitjor època de l’any. Els hiverns poden ser molt durs i durant dies no veus la llum del sol. A més a més no para de ploure. Em vaig trobar enmig d’una ciutat desconeguda on no hi tenia cap amic. Però a l’UCI hi havia una infermera que parlava espanyol i ens vam fer molt amics. Em va ajudar molt i em va introduir en la cultura anglesa. Al cap d’un temps vam comencar a sortir plegats i ja som pares d’un nen.

 

Vaig treballar dos anys a l’UCI i després vaig decidir treballar a Urgències on hi vaig estar tres anys més. Però la feina a Urgències no m’omplia perquè no podia conèixer els meus malalts. A Anglaterra hi ha una normativa que diu que totes les persones han de ser ateses en menys de 4 hores. Això vol dir que no tens temps de tractar les causes per les quals el malalt ve a Urgències. Només tens temps de tractar el mal de cap, les ferides. A mi m’agrada molt saber el perquè de les coses i entendre com passen, per poder solucionar-les. Treballant a Urgències em sentia com si treballés en una fàbrica, en una cadena de producció. A mi m’encanta la medicina holística i a Urgències era tot el contrari. Per aquest motiu vaig deixar la meva feina i me’n vaig posar a buscar una altra que m’omplís professionalment i personalment. Durant aquest temps vaig treballar a Endoscòpia, a les consultes externes, al servei preoperatori, al servei d’imatge i alguns altres llocs. L’avantatge que es té a Anglaterra és que no hi ha suficients infermeres i pots canviar la feina tan sovint com vulguis sense cap problema.

 

Finalment, l’any 2012, després de molt buscar, vaig trobar la feina ideal per a mi com a infermer d’assistència primària. Em vaig tornar a enamorar de la infermeria. Em vaig sentir com si m’hagués tocat la loteria. L’assistència primària em permet tenir la llibertat que necessito per ser creatiu. És com urgències, on cada dia és diferent, però al mateix temps puc establir una relació amb les persones i aplicar una medicina holística que no ho podia fer a urgències. Vaig experimentar una transformació total i els últims 4 anys han estat fantàstics: cada dia vaig a treballar amb un somriure i, per mi, això no té preu.

 

Ara treballo per al Clinical Commisioner Group (CCG) a Derbyshire, que és la regió on visc i el CCG equival a l’ICS de Catalunya.

 

 

El que faig és intentant introduir Telehealth al CCG. Parlant clar i català, intento portar l’NHS (National Health Service) al segle XXI, introduint-hi nous sistemes de comunicació entre els professionals de la salut i les persones que atenen. És una feina fascinant però també molt dura, perquè intento canviar la cultura de treball.

 

Ara mateix l’NHS té un gran problema de finançament. La demanda s’està incrementant ràpidament però la capacitat continua sent la mateixa i els pressupostos han estat retallats. Per això l’NHS ha posat molta energia en desenvolupar noves maneres de treballar i una d’aquestes iniciatives és via Telehealth. 

 

D’altra banda també sóc ambaixador i coordinador a l’East Midlans de Care Makers. Els Care Makers és una iniciativa de la CNO (Chief Nurse Office) que es va posar en marxa per restaurar l’opinió pública sobre les infermeres, molt danyada després de la publicació d’una sèrie d’històries escandaloses als hospitals anglesos el 2012. La CNO va publicar una estratègia per posar-hi solució i també va introduir uns valors que, en teoria, totes les infermeres haurien de posseir. Això són The 6cs: Care, Courage, Compassion, Competenne, Communication, Commitment. Els Care Makers són els ambaixadors d’aquests valors. Som uns 1.000 voluntaris distribuïts per tota Anglaterra.

 

 

 

No em vaig adaptar bé treballant en un hospital, on sovint la teva feina ve dictada per una llista d’activitats que has de fer, perquè sóc molt inquiet i no m’agrada la rutina. Trobo que les estructures d’un hospital són molt rígides i si intentes alguna cosa nova o preguntes el perquè de les coses els teus companys et miren d’una forma estranya. Per aquest motiu em vaig enamorar de la primària quan vaig començar a treballar-hi. Em vaig alliberar. Ningú no em dictava com ho havia de fer. Penso que és molt important conèixer bé la persona que atens, per poder oferir-li les cures que realment necessita. I ara, en la meva feina, tinc llibertat total. Tinc uns objectius i sé on he d’anar però ningú no em dictamina per on he d’anar o a quina velocitat he de caminar. Tinc temps per experimentar i provar coses noves. Moltes idees no van enlloc però de tant en tant alguna és fantàstica i produeix uns resultats boníssims.

M’agrada provar coses noves, involucrar-hi les persones i incitar-los la curiositat per visualitzar junts com podria ser el futur. Jo deixo que la persona malalta em digui on vol anar i jo el guio i l’ajudo a arribar-hi. Per mi és l’única manera que la gent aconsegueixi els resultats que volen. També ho faig amb els metges i les infermeres, intento canviar la seva manera de treballar. No imposo res. Tinc converses amb ells i tots junts intentem trobar les solucions. Els deixo que s’asseguin al seient del pilot i jo faig de copilot ajudant-los amb tots els recursos que tinc al meu abast. Per mi aquest és el futur de la infermeria. Durant molt anys nosaltres hem dit a les persones el què era millor per ells. Això ha creat una dependència del sistema que no es pot sostenir. Per a mi la balança s’ha de decantar cap a la persona, han de tornar a prendre responsabilitat de la seva salut.
 
 
Fas especial referència al Twitter, com utilitzes tu les xarxes socials en relació a la teva professió, tant en connexió amb col·legues com amb el ciutadà?

 

Les xarxes socials han revolucionat la meva manera de treballar. M’han obert portes a projectes increïbles i m’han posat en contacte amb altres professionals. M’encanta. El món és a la teva mà. Predominantment utilitzo Twitter, el meu nom és @thebestjoan i tinc més de 15.000 seguidors de tot el món. He tingut converses amb persones d’Amèrica, d’Austràlia, del Canadà, de Suècia... I del que m’he adonat és que tots els professionals de la sanitat tenim problemes similars. Ara, quan tinc un problema, el primer que faig és preguntar, per mitjà de Twitter, si algú altre també el té i com l’ha solucionat. Ho trobo fantàstic. M’ha permès solucionar molts problemes i estalviar temps i diners. Les xarxes socials permeten intercanviar projectes increïbles que beneficien professionals de la salut i malalts alhora. Sabies que jo vaig estar involucrat en la campanya al Twitter per fer NHS Choir No1 al les llistes de vendes de Nadal?

 

També utilitzo Twitter per a la meva feina. Tinc un # per al meu projecte. Utilitzo #Flomania per veure l’impacte que tinc a les xarxes socials i regularment publico novetats i com evoluciona el meu projecte. Més d’un milió i mig de persones han vist els meus #FloMania Tweets. És 14 vegades més efectiu que no pas enviar un missatge. A més a més, m’ho passo molt bé utilitzant-lo. Per mi és molt important passar-t’ho bé a la feina. I jo de moment m’ho passo  molt bé. Només com a exemple del poder de les xarxes socials és aquesta entrevista que estic responent. Tot ve a causa d’un Tweet.

 

Arrel de la nominació al ‘Nurse of the Year’, en Joan Pons ha compartit amb molt èxit a les xarxes socials una reflexió sobre la seva trajectòria i què marca la diferència en la feina com a infermer. Un escrit que ha volgut compartir amb nosaltres i en català: La meva història. Joan Pons Laplana