Maria Padró Hernández va coordinar el procés de l’especialització d’infermeria pediàtrica així com la formació de les primeres infermeres internes residents de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, on ha estat un referent. Hi va treballar des de l’any 1972 fins al 2017 com a infermera en diferents unitats assistencials i, a partir del 1975, com a supervisora de l’àrea de neonatologia. També ha presidit la subcomissió de Docència de Direcció Infermera del centre. En els últims anys ha liderat la direcció infermera de BCNatal, les unitats de l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona en col·laboració amb i les de l'Hospital Clínic que engloben l'Àrea de la Dona (Obstetrícia i Ginecologia) i la Neonatologia i Cures Intensives Neonatals.

Durant la seva trajectòria professional ha impulsat i potenciat l’excel·lència de les cures infermeres en neonatologia. Ha estat presidenta de la Sociedad Española de Enfermería Neonatal (SEEN) i actualment n’és la vicepresidenta. També és Vicepresidenta de la Comisión Nacional de la Especialidad de Enfermería Pediátrica al Ministeri de Sanitat. Des de la seva creació el 2013, forma part de la Vocalia d’Infermeria Pediàtrica del COIB.

• Ha estat infermera de l’Hospital Sant Joan de Déu durant 45 anys. Com ha vist l’evolució de la infermeria pediàtrica en el sistema de salut?

«S’ha avançat molt però crec que es podria avançar més. Sempre he treballat en un hospital pediàtric i la meva experiència és que les infermeres hem anat evolucionant i alhora ens hem anant subespecialitzant dins la infermeria pediàtrica: oncologia, quirúrgica, neonatologia...

Ara que tenim l’especialitat, s’hauria de lluitar perquè al costat dels nens hi hagués sempre infermeres pediàtriques. La discussió és si totes les infermeres que treballen a pediatria han de ser especialistes. L’ideal seria que sí, però la realitat és que amb les poques que surten cada any no es cobreixen tots els llocs. Una possible solució seria que la infermera que marqués les pautes a seguir dins l’equip sí que ho fos; això significaria un canvi en les responsabilitats a assolir per distintes infermeres segons el seu nivell d'especialització.

Em sembla, però, que encara estem una mica lluny de poder-ho aconseguir. A Catalunya, amb 16 especialistes cada any no es cobreixen els llocs que caldria. A més, hi ha la peculiaritat que algunes de les infermeres que es formen a Catalunya com a especialistes són de fora i a la llarga acaben marxant. En algun moment esperem que a tot arreu es demanin especialistes en pediatria.
Perquè això passi, ha d’haver-hi tot un canvi en el sistema de punts de la borsa de treball per tal que es reconegui a les infermeres especialistes i se les valori més. En els dos anys de residència es treballa molt amb un sou molt baix. No pot ser que les que han procurat treure's l'especialitat, quan acabin, tinguin les mateixes oportunitats que algú que no ho ha fet perquè llavors no val la pena fer aquest esforç.»

• Ha fet créixer la infermeria pediàtrica amb el procés de l’especialització i la formació de les primeres infermeres internes residents. Què va suposar aquesta fita?

«Quan no existia l'especialització van aparèixer màsters i l’aprenentatge als hospitals era al voltant d’una infermera veterana. En el moment en què surten les especialitats això canvia. El sistema d’aprenentatge de les residents és un sistema, per mi, molt bo d’autoaprenentatge amb uns tutors que es preocupen molt més per la vida de l’especialista guiant-la i marcant el camí perquè la resident, per exemple, busqui la bibliografia i presenti sessions clíniques correctament, aprengui a fer tècniques, etc.

Quan tens residents a prop, t’obliguen a estar al dia. Jo puc dir que amb aquests anys que han estat les residents a l’hospital he après i he fet una posada al dia de la pediatria gràcies a les sessions clíniques que feien cada setmana. M’he quedat gratament sorpresa amb la seva capacitat de fer recerca, la seva il·lusió i les ganes d’aprendre. Les conclusions que treuen arriben a la resta d’infermeres del seu voltant. Això és un gran motor d’aprenentatge que no s’ha de parar.

El problema és que quan acaben la residència laboralment estan igual que una infermera generalista. Les competències de les infermeres especialistes és un tema que hem d’abordar, i no només en pediatria.
Igual que no pots contractar com a llevadora una persona que no tingui l’especialitat, hauria de passar al mateix en totes les especialitats infermeres.»

• És una referent entre les infermeres neonatals i ha presidit la Sociedad Española de Enfermería Neonatal (SEEN). Com valora el seu llegat a la neonatologia?

«Si amb l'especialització en pediatria tenim una fita, amb la neonatologia encara més. No és el mateix un nen que neix a les 24 o 25 setmanes de gestació que el que ho fa a les 40 setmanes. El nounat no és un nen més petit i prou. Són nens molt més complexos amb patologies pròpies molt diferents, algunes, de fet, úniques, de la resta de la pediatria.

Actualment no hi ha cap formació reglada en infermeria de neonatologia. L’ideal seria poder fer subespecialitats perquè són dos mons completament diferents i que les professionals que es contractessin a les unitats neonatals passessin per un procés d’aprenentatge específic. La formació ara és anar aprenent amb les companyes, amb cursos i amb els congressos que fem cada dos anys des de la SEEN per actualitzar i posar a l’abast fòrums de debat. També intentem que es vagi creant el cos de doctrina neonatal per començar a tenir pautes comunes per treballar. Però penso que primer hem d’aconseguir que la infermera pediàtrica es reconegui, i a partir d’aquí podrem anar parlant de les subespecialitats.»
 

• En la seva trajectòria ha estat vinculada a la formació. Per què creu que és important i que cal seguir impulsant-la?

«És importantíssima. El problema que tenim les infermeres en general és que tot ho hem de fer fora de l’horari de treball. Si volem una infermeria top ten, s’hauria d’intentar que una part obligatòria de la formació fos en horari laboral. La particularitat que tenim les infermeres és que quan una marxa de la planta s’ha de cobrir sempre i això té un cost econòmic pels hospitals. És difícil aconseguir-ho.»
 

• Cap a on creu que evoluciona la infermeria pediàtrica? Quins són els seus reptes de futur?

«El veig amb esperança. Penso que les coses aniran canviant, però en aquest moment el més important és el reconeixement de les especialistes. La gent especialista hauria de ser la que marqués les pautes de la resta i això s’aconsegueix amb unes competències clares i amb un reconeixement d’aquestes. Seria un salt qualitatiu que ajudaria a fer créixer els recorreguts de les carreres professionals de les infermeres.

També de cara al futur les infermeres hem de poder incorporar canvis que millorin l’atenció però que sobretot estiguin basats en l’evidència científica. Les petites recerques del dia a dia són les que ajuden a canviar coses i a mesurar els beneficis per les infermeres, pels nens que atenem i les seves famílies. Les infermeres pediàtriques també hem d’aprendre a treballar incorporant a les famílies a les cures. A pediatria mai pots deixar la família de banda; on hi ha un nen, al costat hi ha uns pares.»

• Ha format part de la vocalia des de la seva creació l’any 2013. Amb què es quedaria de la feina feta en aquest període?

«La vocalia va començar-la la Montserrat Bayego i al cap de poc vaig incorporar-me jo. Ara ja som nou persones i n’hem d’estar orgulloses. Crec que la feina que fem i el paper que té el Col·legi són importants. Destacaria la jornada de benvinguda de les noves especialistes, que va començar com un acte molt petit, i s’ha consolidat com una jornada de reconeixement on les residents presenten els seus treballs i es premien els millors. Animo a que hi hagi un relleu d’infermeres pediàtriques joves dins la vocalia, amb ganes de treballar i de tirar endavant.»