Xènia Sist Viaplana és infermera, doctora per la Universitat Autònoma de Barcelona —la seva tesi Prevenció de la fragilitat en ancians pre-fràgils: efectivitat d'una intervenció a l'atenció primària va obtenir la qualificació excel·lent cum laude i s'ha presentat en múltiples jornades i congressos— i màster en Lideratge i Gestió dels Serveis d’Infermeria per la Universitat de Barcelona.

Desenvolupa la seva activitat en l’àmbit de la gestió hospitalària a l'Hospital General de Granollers com a Cap d’Àrea d’Infermeria del Pacient Crític (UCI i SEM), la Unitat de Geriatria d’Aguts i fent assessorament d’investigació infermera al centre. Des del 2016, també és professora associada al Departament d’Infermeria de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El seu àmbit de recerca és la infermeria geriàtrica. Forma part del Grup de Recerca de Sarcopènia, Fragilitat i Dependència de la Unitat de Recerca de l’Hospital de Mataró i participa en diverses societats científiques com la Sociedad Española Enfermería Geriátrica y Gerontológica (d’on és membre de Junta Directiva), l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de Salut de Catalunya i Balears i de la Societat Catalana de Medicina Intensiva i Crítica. Participa activament en congressos i jornades i el 2017 va ser la ponent de la conferència inaugural de la jornada "La vellesa, un repte per a les infermeres" amb motiu del Dia Mundial de la Infermera organitzada per la delegació del COIB al Vallès Oriental.

• Pot explicar els conceptes de fragilitat i pre-fragilitat?

«La fragilitat és una síndrome geriàtrica que té com a una de les seves característiques principals la davallada de la capacitat funcional. L’envelliment poblacional està augmentant molt en els països occidentals. Per això és tant important poder prevenir la fragilitat i potenciar l’envelliment saludable. Hi ha varies escales que mesuren la  fragilitat i en el meu estudi vaig decidir fer servir l’escala de Fried ja que és senzilla i ràpida de realitzar».
 

• En què consisteix aquesta escala?

«Es basa en la mesura de cinc criteris per identificar si la persona, segons la capacitat funcional, és robusta –no presenta cap limitació, és a dir, no té cap criteri alterat—, pre-fràgil –es comencen a manifestar els primers dèficits, és a dir, entre un i dos criteris alterats— o fràgil –amb la capacitat funcional realment alterada, és a dir, tres o més criteris alterats. Aquests indicadors són: la pèrdua de pes no intencionada, el cansament en la realització d’activitats de la vida diària, si la persona surt regularment de casa, l’alentiment en la velocitat de la marxa i la pèrdua de força muscular».
 

• En el seu estudi ha avaluat l’impacte que té un programa basat en l’activitat física en persones grans pre-fràgils. Què l’ha portat a centrar-ho en aquest grup?

«Molts dels estudis fets en gent gran, fragilitat i envelliment estan enfocats a les persones fràgils i busquen que la persona no es fragilitzi més, és a dir, que no empitjori la capacitat funcional i no faci més davallada. Però aquestes persones ja parteixen d’un capacitat funcional molt alterada i jo tenia moltes ganes de veure si intervenint de manera més precoç, amb persones pre-fràgils, no només es podia aturar el procés de fragilitat sinó arribar-lo a revertir. És allò que diferencia aquesta tesi dels molts articles i publicacions que hi ha en fragilitat».
 

• Se centra en l’àmbit de l’Atenció Primària. Per què?

«L'estudi de camp el vaig fer a l’Atenció Primària amb la col·laboració de les infermeres i dels metges. Tot i que laboralment no hi he treballat mai, em semblava molt interessant la visió de prevenció d’aquest àmbit. La prevenció i la detecció que es pot fer a l'Atenció Primària és brutal».

• La seva recerca és un assaig clínic. Per què és un fet destacat?

«En general, les recerques infermeres tendeixen a ser més observacionals, més descriptives: fas una intervenció i mires com ha anat. En canvi, a l’assaig clínic tens un grup control i un grup intervenció on fas una intervenció, segueixes tots dos grups i al final veus què ha passat i si la teva intervenció realment ha estat bona en comparació amb el grup on no has intervingut. Sense intenció desmerèixer-ne cap, són recerques més complexes de dur a terme. Les infermeres ens hem de creure que també podem arribar a fer assajos clínics».
 

• Es pot prevenir la fragilitat?

«Sí, els resultats mostren que no només es pot prevenir sinó que es pot revertir i precisament una de les branques d’actuació de les infermeres és la prevenció. L’envelliment poblacional és una realitat i els estudis van cap a fomentar la prevenció. Un dels objectius de la tesi era identificar els factors de risc que fan que una persona es pugui fragilitzar. Si són fàcils d’identificar, els professionals de l’Atenció Primària podran centrar les seves atencions de manera diferent sobre aquelles persones en risc i, per tant, prevenir-ne la fragilitat».

• Hi ha algun sector de la població que estigui més exposat a la fragilitat?

«Hi ha estudis recents que relacionen la fragilitat amb l’aïllament social; s’està veient que una persona que estigui sola té més possibilitats de fragilitzar. Ara, la qüestió és fer recerca per veure si perquè està sola fragilitza abans o el fet de ser fràgil provoca l’aïllament social. A les zones urbanes i a les grans ciutats on la gent gran està més sola existeix més risc».
 

• De quina manera va desenvolupar la intervenció?

«Està més que estudiat que fer exercici físic i uns hàbits saludables prevenen molts problemes de salut. El problema és mantenir o canviar hàbits en persones grans perquè costa més. Molts dels programes enfocats a mantenir hàbits saludables ho fan de forma grupal amb bons resultats, però requereixen que la persona s’hagi de desplaçar. Jo volia aportar el toc diferencial en el fet que la persona ho fes a casa seva per aconseguir que la intervenció acabés integrant-la en la seva vida diària. Per això centràvem la intervenció en la capacitat de moviment a través d’uns exercicis relativament senzills on treballaven braços, cames i equilibri que la persona podia fer a casa sense necessitat de supervisió, i en caminar fora de casa. A més, els donàvem unes recomanacions nutricionals centrades a mantenir la proteïna dins de la ingesta sense fer un control estricte de què menjaven. Els resultats que vaig comparar van ser els inicials amb els de dotze mesos i vaig fer una doble anàlisi: un de tota la mostra i un només d’aquells que vaig anomenar bons complidors, que feien els exercicis i caminaven més d’un 70 per cent durant tot l’any de seguiment».
 

• Quines són les conclusions?

«Al grup dels bons complidors els resultats eren esperançadors: ningú va empitjorar sinó que un percentatge significatiu de persones pre-fàgils tornaven a robust. A la mostra global no hi havia diferències significatives molt impactants, sí que caminaven més, però no hi havia grans canvis en les capacitats funcionals en l’escala de fragilitat».
 

• De quina manera poden les infermeres contribuir a la millora dels hàbits saludables de la gent gran?

Les infermeres tenim un recorregut espectacular en prevenció, envelliment i gent gran.«El nostre ser és cuidar, i prevenir és cuidar: ja sigui intentant no haver de curar perquè hem aconseguit que la persona no empitjori o que no arribi a tenir el problema perquè hem posat les mesures suficients per intentar evitar-lo o bé, si l’arriba a tenir, intentant que no sigui tan greu i envellir saludablement. Les infermeres aquí tenim un camp fantàstic i bonic però els resultats són i han de ser a llarg termini i per això és interessant fer més assajos clínics per veure’n els efectes».

• S’ha trobat amb alguna dificultat com a infermera a l’hora de realitzar la tesi doctoral?

«Ha estat un gran esforç personal. Un problema que tenim les infermeres, i amb les tesis això també passa, és que sovint acabem treballant per amor a la professió: a costa del nostre temps personal i molts cops sense una repercussió econòmica. No podem fer recerca només amb el temps personal; necessitem poder tenir temps laboral remunerat per a la recerca. Tenim dret com altres professions a fer-ho i a demanar que ens ajudin a poder compaginar l’assistència o la gestió amb la investigació. Si bé és cert que hi ha poques beques, també hem de fer autocrítica perquè som un col·lectiu que no tenim tendència a demanar-ne: ens infravalorem i assumim que el nostre temps no val. La nostra feina de futur és creure’ns que el nostre temps també té un valor i perquè els altres ens valorin començar valorant-nos nosaltres mateixes. Espero que mica en mica amb les generacions que venen això es vagi trencant. A més, tenim un problema afegit i és que la nostra jornada laboral és 100 per cent assistencial i tenim molt poca franja a les agendes per dedicar a coses que no siguin assistencials, un fet que limita la recerca infermera. En l’àmbit assistencial quan una infermera no hi és se l’ha de suplir».
 

• Què la va portar a fer la tesi?

«Per a mi era una motivació personal i també una qüestió d’orgull professional. Sempre m’ha agradat molt lluitar per la professió i penso que una tesi doctoral és una manera de reivindicar la nostra feina. La tesi també m’ha obert les portes a la docència, una altra manera de lluitar per la professió per a mi. Sóc la primera infermera doctora del meu centre i ara ja en som tres, però n’hem de ser més».