Va entrar al COIB per fer una substitució, pensant que s’hi estaria quinze dies, i ja porta vint-i-cinc anys treballant-hi. En tot aquest temps, Rosa Rivas ha passat per molts llocs a dins la casa i les ha vistes de tots colors. Des de fa un any i mig, és la responsable de Comptabilitat de la institució i diu sentir-se molt contenta amb la feina que fa.

I és que, des de ben petita, a la Rosa li han agradat molt els números. Per això, quan va haver d’anar a la universitat no ho va dubtar i es va matricular a Ciències Exactes. Aviat, però, es va adonar que aquella carrera no era el que s’havia imaginat. “Allà de números no en feies; feies lletres, axiomes, corol·laris, teoremes... i tot era demostrar i demostrar”, explica. Dos anys després, va començar a estudiar magisteri, la branca de ciències, en què sí que va poder estar més en contacte amb el que més li agradava.

Una experiència desagradable

Quan va sortir de la universitat, va començar a treballar de mestra a l’escola on havia fet l’EGB. Tot i així, l’experiència no li va agradar. “Hi havia tanta diferència amb quan jo hi estudiava... S’havia perdut el respecte! Si cridaves l’atenció a un nen, venia després el pare a demanar-te explicacions, i això era molt violent.”

Va deixar la feina a l’escola i va començar a buscar altres sortides professionals. Es va apuntar a una ETT i li van començar a trucar per fer tasques administratives. Va treballar en un laboratori farmacèutic, al Departament de Patents i Marques i en diverses empreses més. L’any 1995, la van avisar per fer una substitució al COIB. “Hi havia una noia que es casava i tenia els quinze dies de permís, i necessitaven algú que la substituís al Departament d’Administració Col·legial.” Li van fer una entrevista i, abans d’arribar a casa, ja li havien deixat el missatge que l’agafaven.

Per molts llocs

Pocs dies després de començar a treballar al Col·legi, es va jubilar una persona del Departament d’Administració Col·legial i la Rosa va ocupar el lloc que havia deixat vacant. Feia un any que havia entrat una junta de govern nova al COIB i a la institució estaven canviant moltes coses. La Rosa va treballar amb l’equip de Comunicació que feia la revista, classificant fotos. Després va treballar a Formació. “He passat per molts llocs, fins i tot per recepció, on hi vaig estar una temporada”, recorda. “Crec que és una bona manera de veure des de diferents llocs tot el que es fa a la casa.”

L’any 2002, quan el COIB passava per un moment complicat, es va dur a terme una reorganització interna. “Es van convocar dues places, una de cap d’Administració [Col·legial] i l’altra de cap de Secretaria General.” Rosa Rivas es va presentar a la primera i li van donar el lloc. El Departament d’Administració estava format per quatre persones, a més de la Rosa, i s’encarregava de l’atenció a les persones col·legiades.

La mamà d’Ulisses

El Col·legi feia servir llavors un programari informàtic molt antic, que no estava adaptat a les necessitats que la institució tenia en aquell moment. Es va desenvolupar l’Ulisses, el programa que segueix tenint el COIB, per poder gestionar totes les dades referents a les col·legiades. “Jo era llavors la mamà d’Ulisses, la que més en sabia, i a partir d’aquí es van incorporar nous mòduls.”

Uns anys més tard, quan el càrrec de responsable de Secretaria General va quedar vacant, li van proposar a la Rosa que l’ocupés, de manera provisional, sense deixar el Departament d’Administració Col·legial. “Vaig estar un temps assumint aquests dos càrrecs, fins que vam venir cap aquí [el carrer Pujades, 350, de Barcelona].”

Jo estava molt bé a Administració, però arriba un moment que vols fer altres coses i amb el tema dels números sempre m’havia quedat aquella cosa...Poc després arribaria un nou canvi. El mes de novembre de 2018, amb la jubilació del cap de Comptabilitat, Gabriel Bronchales, Rosa Rivas va ocupar el seu lloc. Ja s’havia incorporat a aquest departament uns mesos abans que marxés Bronchales, per aprendre a fer la feina. “Jo estava molt bé a Administració, però arriba un moment que vols fer altres coses i amb el tema dels números sempre m’havia quedat aquella cosa...”, explica. Va demanar el canvi a Gerència i li van concedir. En aquest lloc continua treballant actualment.

L’emoció de ser un altre

Quan surt del COIB, a la Rosa li agrada fer teatre i cantar. Fa deu anys, a Viladecans, el poble on viu, van obrir l’Ateneu de les Arts, una entitat que, entre d’altres coses, feia tallers de teatre. Es va apuntar amb la seva germana a un taller d’interpretació i, al cap d’un temps, animades per l’Ateneu, amb un grup d’amigues van muntar la seva pròpia companyia, que van batejar amb el nom de Tabula XVI. Com acostuma a passar amb aquestes iniciatives, l’entusiasme dels inicis es va anar desinflant, fins que va començar a marxar gent, fins i tot el director. Van decidir llavors integrar-se dins d’una agrupació més gran de la ciutat. “Ara ens ha agafat el tema de la covid, i hem hagut de deixar els assajos”, explica la Rosa, que confia que després de la tardor puguin seguir preparant La dama de Reus, l’obra que tenien entre mans.

“El fet de posar-te en a la pell d’un altre personatge és molt emocionant”, afirma, i recorda que, quan va començar a fer teatre, el director, que també era dramaturg, va escriure una obra adaptada a les persones que formaven part de la companyia perquè la interpretació fos més fàcil. “Vam interpretar un personatge que era com nosaltres, i sí, és veritat que va ser més fàcil, però fer de tu mateix és un rotllo, perquè ja ho fas cada dia.” La responsable de Comptabilitat del COIB prefereix fer de personatges que no tinguin res a veure amb ella. “Quan vam fer els Deu negrets, de l’Agatha Christie, el director em va donar el paper de jutge, que és el dolent, però li vaig dir ‘no, no vull el paper de jutge, l’assenyat, el seriós, perquè així soc jo, vull ser una altra persona’. Ara, a La dama de Reus, faig d’una mena de tavernera, d’aquelles descarades, que no s’assembla en res a mi, i, a més, he de ballar...”

El fet de posar-te en a la pell d’un altre personatge és molt emocionantRosa Rivas recorda el primer dia que va sortir a escena. El seu personatge era el primer que apareixia a l’escenari i es va haver d’enfrontar, tota sola, al teatre. “Jo soc una persona molt introvertida i el fet de sortir i vèncer aquesta por escènica va suposar un avenç molt important.”

Una nova soprano a la coral

A banda de fer teatre, la Rosa també canta a la coral Zetzània, de Cornellà de Llobregat. “A mi sempre m’ha agradat molt cantar”, reconeix, així que li va dir a una amiga que formava part del grup que, si necessitaven una soprano, comptessin amb ella. “Em van trucat i ara fa tres anys que estic amb ells.” Del cant coral, destaca el treball en equip: “El fet de cantar tots alhora i que soni bé és molt xulo.” Durant el confinament, han gravat dues cançons, que han pujat al canal que té la coral a Youtube. A començament de juliol, van publicar-hi Total praise, en què canta ella.

Rosa Rivas ha passat mitja vida al COIB. Probablement, la part més important de la seva vida. En aquests vint-i-cinc anys s’ha independitzat, ha estat mare i s’ha realitzat, tant personalment com professionalment. “Em considero afortunada, he estat valorada en els llocs on he estat i em sento estimada. Estic bé.”