El 10 d’octubre se celebra el Dia Mundial de la Salut Mental. Que la salut mental i el benestar emocional esdevinguin una prioritat global és el lema escollit per a la campanya d’enguany de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Aquesta organització apunta que un de cada set joves de 10 a 19 anys d’arreu del món pateix algun trastorn mental i que la salut mental és un dels principals problemes de salut globals que afecta i preocupa especialment la població jove. Entrevistem la infermera especialista en salut mental de l’àrea d’hospitalització parcial (hospital de dia) de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona Lola Domene.

En quin tipus de centre treballes i a qui va dirigit?

En un hospital de dia o unitat d’hospitalització parcial dins la unitat específica de Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA). Atenem persones amb trastorns de la conducta alimentària més greus, o de difícil maneig en aquell moment, que els que estan en un hospital de dia comunitari. L’abordatge infermer és més exhaustiu que un hospital de dia comunitari. En formem part dues infermeres al torn de matí i dues al de tarda. A l’hospital de dia tenim el programa l’hospitalització diürna on les persones ateses estan al centre des de les nou del matí fins a les vuit de la tarda, això comprèn molt més horari que l’hospital de dia comunitari. Quan una persona atesa està ingressada amb una hospitalització total, normalment passa primer pel nostre dispositiu dues, tres o quatre setmanes fins que veiem que es manté per derivar-la a l’hospital de dia comunitari. Sempre que es pot, s’intenta evitar l’ingrés hospitalari, un ingrés curt en aguts serveix per renodrir, però habitualment hi ha moltes dificultats donat l’estat per treballar la ment i la consciència de problema.

Com és la via d’entrada al centre més habitual?

Habitualment, es fan derivacions des del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) o de l’hospital de dia comunitari, i també d’hospitalització total o per consultes externes de l’hospital. Si al cap d’un temps amb nosaltres veiem que el cas es pot tornar a manegar a la comunitària, aquesta persona torna a la comunitària. És lògic que la persona atesa ha d’estar el més a prop possible de la seva comunitat.

Quin paper teniu les infermeres en l’abordatge dels Trastorns de la Conducta Alimentària?

La infermera té un doble vessant de cures, la part física, que en alguns moments és prioritària –prenent constants, mirant el pes, coordinant-se amb el pediatre i el laboratori—, sense oblidar mai la part emocional, tant de l’usuari com de la seva família. Crec que la infermera és el nucli sobre el qual pivota tot i està a cavall entre la part més física, emocional, social i relacional, justament per la visió holística pròpia de la nostra disciplina. La nostra funció també és apoderar la família i la persona atesa.

"La infermera és el nucli sobre el qual pivota tot i està a cavall entre la part més física, emocional, social i relacional, justament per la visió holística pròpia de la nostra disciplina"

L’impacte de la covid ha canviat els diagnòstics? S’han agreujat o incrementat els casos?

Just quan es va acabar el confinament i el toc de queda, vam veure molts més casos. En canvi, ara, el nombre de casos son similars als d’abans de la pandèmia, però hem vist que els casos son molt més greus. I crec que això no és només amb els TCA, és amb tota la salut mental de forma general. També hem detectat que els diagnòstics ara estan molt més barrejats i són més difícils de manegar.

La població jove és especialment vulnerable?

Sabem que hi ha activitats que són protectores de la salut emocional i de la salut mental com són l’assistència a l’escola, l’esport extraescolar, la xarxa associativa... Al final, com més relacions tens, pots diversificar més si tens una relació que és dolenta. Una bona xarxa a l’escola protegeix d’emmalaltir a nivell mental. Durant a pandèmia, vam treure als adolescents les classes, el contacte amb els iguals, el lleure i els vam tancar a casa amb els pares. Això ha fet agreujar la mala salut mental o desencadenar problemes que potser s’haguessin donat, o potser no.

Com valores l’atenció a la salut mental? De quina manera es podria millorar?

La xarxa de salut mental a Catalunya, en termes generals, és bona i podem dir que tenim recursos que podem oferir-li a les persones ateses. Crec que la nostra gran feina pendent és la prevenció. Tant als professionals com a les institucions, a vegades se’ns oblida que hem de treballar més en la prevenció. Un cop ja es dona el problema, l’únic que podem fer és tractar-lo, però l’ideal és prevenir. Les infermeres hauríem d’estar molt més en la prevenció, ja que som agents de salut primordials en la prevenció a nivells de tota la població i si parlem d’adolescents, encara més. Com podem captar millor el malestar de l’adolescent perquè pugui confiar en l’adult en els primers moments és una assignatura pendent com a societat.

"La nostra gran feina pendent és la prevenció"

Sabem que entre dos i quatre alumnes de cada classe tenen el risc i patiran un TCA. La meva opinió és que si hi hagués infermeres a totes les escoles amb una visió de la salut mental molt àmplia ens ajudaria i podria enfocar el grup, ajudar els professors i les famílies. No em refereixo a anar un dia a fer una xerrada, sinó que en formés part.

Fotografia cedida per Lola Domene