Núria Colomé és llevadora de l’ASSIR Mollet i fa guàrdies a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. També és membre de la Vocalia de llevadores del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB). Durant dotze anys va dedicar-se a la política i fa dos anys va tornar a treballar de llevadora. En aquesta entrevista parla sobre com està influint la pandèmia i com ha evolucionat l’especialitat. Explica que la covid ha tingut un fort impacte en tots els àmbits, però ha comportat coses positives, com el desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació en l’àmbit sanitari, la incorporació de millores en higiene i seguretat en el treball i l’augment de la comunicació no verbal. Colomé està preocupada per la manca de llevadores, que durant els propers anys anirà en augment i comportarà un problema molt gran. Hem parlat amb ella amb motiu del Dia Internacional de la Llevadora, el 5 de maig.

De quina manera ha afectat la pandèmia la feina lque feu les llevadores?

Ens hem hagut d’adaptar a canvis que ens han vingut de cop. Hem après dels errors de la primera onada. En el moment que va començar l’epidèmia ens vam haver d’adaptar molt ràpidament. Ens hem adaptat amb visites telefòniques i amb els mesos hem començat a fer videoconferències, que ha anat perfecte, perquè ens hem pogut veure les cares. Pensa que durant la primera onada hi havia dones que fins al cinquè mes no les havíem vist les cares o que durant tot l’embaràs només les havíem vist un sol cop. Després hem anat reforçant les visites domiciliàries, amb els EPIs i amb totes les mesures de seguretat. Durant la primera onada aquestes visites es van aturar i després les hem anat recuperant.

Com està afectant les futures mares? És motiu d’ansietat?

Ha afectat les mares i les parelles. Al començament només podien venir les dones i no les parelles. Ara que havíem aconseguit que el rol de les parelles fos igual d’actiu que el de la futura mare, amb la pandèmia hem anat enrere en aquest sentit. Això ha generat angoixa en les parelles i en les mateixes gestants. També tenien molta por a contagiar-se i d’afectar el fetus si elles donaven positiu. També hi havia molts dubtes amb l’alletament. Al principi es va dir que si la mare tenia covid no podia fer alletament, però després sortosament va canviar el criteri. Es va veure que les dones podien alletar encara que haguessin donat positiu per covid. Ara ningú dubte que una mare amb covid pugui continuar alletant. La primera fase de la pandèmia l’angoixa venia provocada pel desconeixement que teníem de la malaltia i durant la segona fase, hi ha la preocupació amb el contacte amb la família. El naixement d’un fill és un esdeveniment social i al principi les limitacions de persones que poden entrar a l’hospital es va viure molt malament, però ara ja s’entén millor. La gent s’ha acabat conformant.

La pandèmia ha fet pujar o baixar la natalitat? Quina és la teva impressió?

Jo crec que no hi ha hagut gaire variació. Potser al començament de la pandèmia semblava que s’aturava una mica, però ara no. Segurament a tot Catalunya es pot observar una mica d’aturada, si s’analitzen les dades. Durant la primera onada també vaig veure un petit augment del nombre d’interrupcions voluntàries de l’embaràs. La gent tenia més por, potser les dones s’havien quedat embarassades en ple confinament. Els ERTOs... Ara ja no, estem en la mitjana habitual.

Creus que aquesta pandèmia ha comportat alguna cosa positiva?

Jo crec que sí. Si fa un any m’ho haguessis preguntat t’hauria dit que no, però ara veiem que hem millorat les tecnologies de la informació i la comunicació, hem corregut molt més. Les visites telemàtiques, telefòniques. Els correus electrònics. Ara a gairebé tothom els envio per correu electrònic els resultats de les citologies. La Meva Salut també funciona molt bé. Crec que aquí hem evolucionat tots, tant la ciutadania com els mateixos professionals. Convoquem les parelles per Teams o per Zoom per fer les sessions de preparació per al naixement. També hem millorat les mesures de seguretat. Hem millorat en saber què toquem, com netegem. En seguretat i higiene hem millorat molt. També en comunicació no verbal. Portem la mascareta i hem hagut de substituir el somriure per altres estratègies. Hem d’empatitzar amb els ulls i amb els gestos. Ara la gent és més expressiva, en general.

Com han canviat els naixements en els darrers anys?

He estat dotze anys desvinculada de la professió i he vist que en aquest temps la professió de llevadora ha evolucionat molt. Els parts, el control de l’embaràs, el control de la menopausa... Tot està més humanitzat. Abans tot era més tècnic, més medicalitzat. Parlo d’un part normal, eutòcic. Jo em vaig formar als anys vuitanta i llavors les episiotomies eren sistemàtiques. Ara no. Ara tot està més humanitzat. També el canvi de rol. Abans les persones eren més passives. Eren pacients. Ara és a es a l’inrevés. Nosaltres les llevadores estem al darrere, acompanyem. Qui té el paper actiu són les mares i les parelles. Ja no tenim un paper tan autoritari, de dir “has de fer això i això”, sinó que aconsellem. El nostre paper és apoderar la dona, fer que la dona tingui criteri i sàpiga en cada moment el que ha de fer. Quan hi ha patologia és una altra cosa, però quan és una gestació i un part normal, el paper de les llevadores és acompanyar, pactar. Jo a la consulta els dic a les dones que pensin que hauran de decidir moltes vegades. També quan hi ha patologia, compartir amb altres professionals i també compartir amb les mares el que cal fer en cada moment.

Hi ha hagut un augment en l’alletament durant els darrers anys?

Sí, això també. Tant la població com les llevadores estem més conscienciades amb els beneficis de l’alletament. És important la pell amb pell. Som mamífers i el que és natural és no separar-se del nadó. Cada cop hi ha més dones que alleten i durant més temps. El paper del pare, de la parella, també és molt important en el moment de l’alletament. És important que durant el moment de l’alletament la mare no estigui pendent de res més. Ni si s’ha d’estendre una rentadora o el que sigui. Entre dos les coses es fan molt millor.

Tu tens experiència en haver treballat a l’Hospital i a l’Atenció Primària. Quines diferències té treballar de llevadora en aquests dos àmbits?

Quan jo vaig començar, passàvem consulta al costat del ginecòleg o la ginecòloga. No teníem consulta pròpia. No teníem autonomia. Quan es van crear els ASSIR vam fer un gir de 180 graus. Cada vegada tenim més autonomia. Una altra cosa és el que ens passa i les condicions laborals i el nombre d’usuàries que hem de tractar, però el que està clar és que hem millorat molt en autonomia i en l’atenció que donem a les persones. Els hospitals també han canviat molt. A les sales de parts les llevadores també han guanyat en autonomia i els equips treballen de manera més cohesionada. Fins i tot a la privada hem anat guanyant autonomia, tot i que en aquest àmbit encara fa falta feina per fer.

A la pública les llevadores acompanyem la dona des de la seva joventut en temes de contracepció, educació sanitària, relacions sexuals i infeccions de transmissió sexuals. A l’edat adulta, abordem la fertilitat, fem visites preconcepcionals, postpart, alletament. Més endavant passem a l’atenció a la menopausa. Les llevadores estem preparades per acompanyar les dones des de l’adolescència a la maduresa. Acompanyem al llarg de la vida. Ara també fem les citologies, que abans les feia el ginecòleg. A la privada aquest paper no encara no està tan desenvolupat.

L’especialitat de llevadora fa molts anys que està consolidada i té una entitat diferent a la de la resta d’especialitats infermeres. De quina manera us integreu amb la professió infermera?

La professió de llevadora podria estar completament separada de les infermeres. Tenim un camp tan ampli que podríem tenir una professió pròpia. En un moment determinat es va decidir que fóssim infermeres i que ens especialitzéssim, però va ser una decisió política. En qualsevol cas, ser infermeres no ens sobra.

Quines necessitats teniu les llevadores?

En totes les professions sanitàries, la formació continuada és fonamental. La societat canvia i nosaltres també canviem. Nosaltres tenim sort, perquè tenim el Col·legi i l’Associació Catalana de Llevadores i altres associacions. La formació continuada de les ASSIR o dels hospitals... També tenim un decalatge de deu anys en què no va haver formació. El Ministeri [de Sanitat] no es va posar i no va sortir l’especialitat de llevadora. Jo soc de l’última promoció de les d’abans. Jo me’n recordo que vaig conèixer les primeres LLIR crec que l’any 95, quan estava al Taulí, com a coordinadora de les LLIR. Vam estar gairebé deu anys sense formar. Ara ens estem trobant que tenim un forat en què no tindrem prou llevadores. A l’ASSIR sempre falten llevadores i als hospitals, igual. El que fa falta és tenir una borsa més gran. Hem de formar més llevadores. Jo sé que això és un tema econòmic i el Ministerio, que, de moment, encara depenem d’ells, ha augmentat una miqueta les places, però no és suficient. Aviat arribarà un moment que es jubilaran més llevadores de les que entren. No totes les que es formen aquí s’hi queden. El que més necessitem és que s’estudiï bé quantes llevadores necessitem, que es faci un mapa. Això s’ha de contemplar. Algú es pot dedicar a pensar això? Sé que no hi ha diners i no podem arreglar tot, però s’ha de fer un pla a deu anys i jo d’aquí a deu anys estaré jubilada i després hi ha un forat. No hi ha més remei que apostar per això i dedicar-hi recursos.