Fa vint anys, Sant Joan de Déu Serveis de Salut Mental va impulsar l’Equip de Salut Mental per a Persones sense Llar (ESMES), un programa que treballa conjuntament amb els serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona per garantir el seguiment i el tractament de les persones que viuen al carrer que pateixen trastorns mentals severs o addiccions. Mercè Borràs és infermera i fa quatre anys que treballa en aquest equip.

Quina feina feu al Programa?

Nosaltres pertanyem organitzativament a Sant Joan de Déu Serveis de Salut Mental, però treballem en coordinació amb el servei d’atenció a persones sense llar de l’Ajuntament de Barcelona, que té educadors de carrer i identifica les persones que pernocten al ras. Quan aquests educadors detecten persones sense sostre que tenen algun problema de salut mental greu ens avisen a nosaltres, a l’equip d’ESMES. Estem repartits per Barcelona, a Nou Barris, a Ciutat Vella, a l’Eixample, a Sant Martí i a Sants. A cada districte hi ha entre quatre i sis educadors de carrer i, per part de l’ESMES, una infermera i un psiquiatre. En total, som cinc infermeres. Jo m’encarrego de l’Eixample i del districte de Sant Martí.

Normalment treballem al carrer, però també visitem persones que viuen en albergs. En aquests casos és el psiquiatre qui acostuma a fer la primera visita i les infermeres hi intervenim segons les necessitats. També fem visites en pensions i en pisos de housing first [Programa primer habitatge] i de fundacions. De tota manera, jo gairebé sempre faig les visites al carrer. Allà on són, allà hi vaig.

A banda dels Serveis Socials de l’Ajuntament, una altra via per on ens arriben les persones que atenem és a través de les unitats d’hospitalització d’aguts. Quan han de donar d’alta persones sense llar, ens avisen a nosaltres. Hi ha dos problemes: la saturació de places [en habitatges i albergs de Serveis Socials] i el fet de no tenir papers. Les persones que no tenen papers tenen garantida l’atenció urgent, però trobar un lloc on puguin viure costa una mica. Hi ha els centres de primera acollida, albergs, però després...

Com és el teu dia a dia?

Vaig allà on es troben i pernocten les persones, que normalment sempre és al mateix lloc. La primera visita la faig amb l’educador de Serveis Socials, que em presenta com una companya de l’equip de salut. De vegades, en el primer contacte hi ha rebuig. Són persones que han patit molt. T’hi has d’acostumar. Has de tenir molta paciència, molta perseverança, flexibilitat i creativitat. Treballem de manera proactiva, des del vincle i l’atenció orientada a la persona. Anem, ens hi apropem i, si accepta la nostra presència, els oferim una cigarreta, si fumen, o un cafè, menjar... Alguna cosa que pugui estar entre mig de la relació entre els dos. Això sí, demanant sempre permís. “Et sembla bé que m’assegui aquí?” Si et diu que sí, t’hi asseus i hi conversem.

Això ho fas enmig del carrer.

Sí, al carrer, asseguts o ajupits al lloc on es troben, en un banc, en un portal, en una plaça... Després, depenent de com evoluciona la relació, podem anar a un bar a esmorzar, a fer un passeig o acompanyar-lo a algun recurs. De vegades, poden passar mesos fins que podem fer això. Primer els saludem, els preguntem “com estàs?”, “necessites alguna cosa?” Molt sovint ens responen que no necessiten res. La detecció de necessitats no acostuma a aparèixer al principi. Encara que et diguin que no volen res, és important que et vagin veient, escoltar i dialogar. T’hi vas passant setmana rere setmana. Això si te’ls trobes, perquè, de vegades, alguns desapareixen... Hi ha molta soledat. El 99 % de les persones que jo atenc al carrer estan soles. En el primer contacte ja pots veure si es tracta d’una situació d’urgència. Si està molt malament, si té signes de descompensació aguda, si presenta alteracions conductuals, des de l’equip d’ESMES ens podem plantejar un ingrés hospitalari. De vegades, necessitem més temps per avaluar si la persona es pot beneficiar d’un ingrés. Tot i així, el nostre dispositiu està pensat principalment per fer el seguiment de la persona i per donar-li suport en el seu entorn i no com a servei d’urgència. L’objectiu és fer seguiment de les persones i intentar anar coordinats amb els recursos de la xarxa, quan és possible. Pensa que els serveis socials estan molt saturats i cada vegada és més difícil que els ofereixin un lloc per viure en un habitatge. Per a aquestes persones, la tornada al carrer després d’un ingrés és molt frustrant, molt dolorós. Per això ens ho pensem molt abans de demanar un ingrés. Tenim un model molt centrat en la persona i intentem escoltar el que necessita i el que pot acceptar. Al començament fem molta feina de coneixement i de picar pedra.

Amb quins problemes de salut mental us trobeu més freqüentment?

Trastorns psicòtics, trastorns delirants, trastorns de personalitat i consum de tòxics, alcohol i drogues que també poden provocar trastorns mentals. El perfil dels nostres usuaris és diferent al de zones com Ciutat Vella, on hi ha més persones joves, amb trastorns per ús de substàncies o amb patologia dual i amb un percentatge més alt de persones d’origen estranger i passavolants. A l’Eixample trobem una població més estable, per sobre dels quaranta anys, de nacionalitat espanyola i, per tant, amb DNI, cosa que fa que les gestions siguin més fàcils. Molts cops, acaben fent xarxa amb els veïns i amb els comerciants de la zona. Hi ha molta gent bona que els ajuda. Nosaltres també ens coordinem amb aquesta xarxa del barri. Hi ha alguns que estan molt acostumats i es troben mínimament còmodes en aquest entorn. El treball comunitari és molt important.

Hi ha molta patologia mental entre les persones que viuen al carrer?

Segons un estudi de la Fundació Bofill, el 40 % de les persones sense sostre tenen depressió i ansietat, el 45 % són addictes a substàncies tòxiques i un 8,3 % tenen un trastorn mental greu. Nosaltres, entre les persones que viuen al carrer i en pisos i albergs que depenen de Serveis Socials atenem com a molt el 20 % de les persones que estan censades per Serveis Socials de l’Ajuntament [de Barcelona]. Nosaltres atenem les persones amb trastorns mentals severs. A més, persones que desenvolupen patologia dual o presenten símptomes psicòtics a causa del consum d’alcohol o d’altres substàncies.

Tens la sensació que en els darrers anys hi ha hagut un canvi en el perfil de les persones sense sostre?

Potser s’està incorporant gent més jove, homes que han passat per processos migratoris. Hi ha poques dones que visquin al carrer. Atenem un 90 % d’homes i un 10 % de dones.

Has parlat que sovint durant el primer contacte la persona us rebutja. Com gestioneu aquest rebuig?

Donant molt d’espai i molt de temps. Quan ens diuen “no vull saber res de tu”, responem que ja passarem un altre dia a saludar. Mai insistim. Només quan fa molt de temps que ens coneixem, hi insisteixo. Quan ens hem fet unes quantes bromes i ens hem pres uns quants cafès junts i ja no hi ha hostilitat. Al principi, quan hi ha rebuig, donem espai. Jo en una primera visita respecto molt la distància.

T’has sentit algun cop en perill?

Sí... Una vegada, amb un noi molt grandot que em va fer el gest amenaçant, com de tallar-me el coll. Normalment anem sols, però si algú t’ha intimidat, quan el tornes a veure, vas amb algú altre. En qualsevol cas, ni jo ni cap dels meus companys hem patit mai una agressió física.

Els trastorns de salut mental són el detonant perquè aquestes persones acabin al carrer o és a l’inrevés?

El principal problema és la pobresa, la precarietat i la manca d’habitatge social. Hi ha persones que han caigut després de la crisi del 2008. D’altres que han caigut arrel de la crisi de la covid. Gent que més o menys s’aguantava, que potser tenia la seva patologia de base, però que s’aguantava. El pitjor és la pobresa, la precarietat laboral i la soledat, el fet de no tenir una xarxa social que t’ajudi. Això, en alguns casos, pot ser el detonant perquè es desenvolupi un trastorn mental latent. Després hi ha un grup, que no és el més nombrós, de persones que tenen un trastorn mental o una addicció severa que els porta a viure al carrer.

De tota manera, el percentatge de persones sense llar amb trastorns mentals és més alt que entre la població general.

És més alt, sí, però la majoria acaben desenvolupant els trastorns mentals al carrer. El principal factor d’acabar vivint al carrer és la pobresa i la manca d’habitatge social, seguit de la precarietat laboral i de la soledat i la manca d’una xarxa social. Per darrere venen els trastorna mentals i el consum de tòxics.

Quin és el pronòstic, el futur d’aquestes persones?

Algunes persones surten del carrer i s’adapten a un nou recurs de vida. Persones que poden accedir a una pensió no contributiva o per malaltia, o a una renda mínima garantida. Poden cuidar-se i reinserir-se laboralment, però tots són processos molt lents. Hi ha un fracàs i després un altre i un altre, i al final alguns aconsegueixen sortir del carrer.

Els ajudeu també a establir algun tipus de xarxa social que els ajudi a estar millor vivint al carrer?

Intentem utilitzar recursos com els que tenen la Fundació Arrels i d’altres. La xarxa d’institucions que treballen per ajudar al sensellarisme és molt gran. Recursos com centres de dia on poden anar aprendre un cafè, dutxar-se, socialitzar amb altres persones que estan en la mateixa situació que ells.

A la ciutat de Barcelona hi ha iniciatives per censar les persones que dormen al carrer. Les tenim ben identificades?

Sí, el cens funciona. Hi ha unes 1.100 persones vivint al carrer a Barcelona. Després hi ha persones que viuen en assentaments, com a les Glòries, o en fàbriques abandonades. Aquestes persones no estan censades. Se suposa que tenen un lloc per viure.