Les infermeres tenen un paper fonamental per detectar processos de radicalització islamista entre joves, per la seva proximitat a les persones i al seu entorn. Ho diu David Garriga, infermer especialista en Salut Mental, psicòleg i criminòleg, expert en terrorisme gihadista. Garriga treballa com a infermer a la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica Penitenciària de Catalunya, del Parc Sanitari Sant Joan de Déu. És un apassionat per la cultura islàmica, que coneix bé. Ha treballat en hospitals psiquiàtrics de Jordània, Egipte, Marroc i Síria. Preocupat per l’auge del gihadisme, l’any 2017 va fundar la Comunitat d’Intel·ligència i Seguretat Global (CISEG), una associació sense ànim de lucre per combatre la radicalització islamista de manera integral.

Quin paper tenen les infermeres amb l’abordatge dels processos de radicalització islamista?

La infermera és un actor fonamental per a la detecció de signes de radicalització en fases incipients i està capacitada per dur a terme una intervenció integral amb les persones que es troben en una situació especial de vulnerabilitat i amb els seus familiars, que abasti totes les àrees implicades. La col·laboració social i policial és fonamental, però el treball des de l’àmbit social és independent del policial. En cap moment no es pretén que la infermera faci de policia, sinó que pugui dirigir i gestionar les demandes de l’usuari adequadament i amb la millor qualitat professional possible. La infermera ha d’estar formada per poder avaluar situacions de risc que puguin afectar la salut física i mental de la persona i per aplicar eines que permetin desvincular aquest noi o noia del discurs radical i frenar l’escalada de radicalització.

En cap moment no es pretén que la infermera faci de policia, sinó que pugui dirigir i gestionar les demandes de l’usuari adequadament i amb la millor qualitat professional possibleCom es detecten aquests casos?

Aquests terroristes són molt intel·ligents, no radicalitzen qualsevol jove. Saben molt bé quins perfils són més fàcils de poder radicalitzar. Si nosaltres coneixem quins són aquests perfils, podem detectar aquests joves vulnerables. Per això, les infermeres han d’estar formades per poder detectar indicadors que li poden cridar l’atenció i que els facin pensar que el noi o la noia en qüestió estan entrant en un procés de radicalització. Una vegada detectat el cas, comença la segona fase, en què la infermera comença a treballar amb programes de desvinculació, a través de grups o d’activitats formatives adreçades als pares o al mateix jove.

Quins perfils acostumen a ser més vulnerables?

Van canviant. Fa uns anys, Al-Qaeda captava nois més grans i el període de radicalització era força dilatat, potser passaven tres, quatre o cinc anys abans que el jove acabés atemptant. Ara, aquest grup que actua més a Europa, que és Daesh, busca perfils més fàcils de radicalitzar. Capten persones més joves i més vulnerables, a través de les xarxes socials.

En el procés de radicalització hi ha tres nivells. Un primer nivell, macro, en què hi ha un consum de discurs terrorista per la televisió, pels mitjans de comunicació. També hi ha un nivell meso, que està format per l’entorn familiar. Moltes vegades el discurs familiar pot potenciar que es produeixi una radicalització inconscient. Finalment, hi ha el nivell micro, referent a la mateixa persona. Aquí entren les crisis d’identitat. Són persones que no se senten d’aquí, encara que hi hagin nascut, però tampoc se senten del país dels seus pares, perquè allà el tracten com un estranger. No acaben de tenir un lloc. Manifesten crisis d’identitat. També presenten greuges socials, tant reals com percebuts. Tenen pocs recursos econòmics i moltes vegades no tenen feina i no hi veuen cap alternativa a la seva situació. Tenen molt d’odi acumulat i no tenen eines per fer front a la frustració.

Aquests perfils poden enganxar-se més fàcilment als discursos radicals. Són molt similars als de les persones que entren a les bandes juvenils o a les sectes. Fabriquen un submón en què les altres persones que en formen part es converteixen en una part imprescindible de la seva identitat; sense elles no són ningú. Aquests joves presenten un pensament polaritzat, de tot o res, una sobregeneralització de conceptes o idees, una culpabilitat dirigida i una abstracció selectiva, entre d’altres manifestacions. 

Hi ha altres indicadors com l’edat, per exemple. Abans l’edat mitjana de les persones que es radicalitzaven estava al voltant dels trenta anys. Ara estem parlant fins i tot de menors. Abans el reclutador entrava en contacte amb el jove a través de la relació personal, feia tot el procés de manipulació psicològica cara a cara. Ara veiem que moltes de les radicalitzacions són en línia, a través de les xarxes. Per això és important que les infermeres i la resta d’actors socials coneguin per on es produeixen aquests contactes i el material que fan servir per captar els joves.

Quins senyals d’alerta s’han de tenir en compte per detectar que un jove s’està radicalitzant?

Els factors micro són els que es poden detectar més fàcilment, com ara les crisis d’identitat, la manca de sentiment de pertinença o el greuge social. El greuge social més evident és el que es refereix a la procedència. Per exemple, un adolescent que a l’escola el marginen per ser “moro”. Però actualment aquests terroristes estan agafant altres tipus de greuge social, com, per exemple, l’assetjament escolar, que no tenen a veure amb la religió ni amb el lloc de procedència. També cal fixar-se en qüestions de tipus econòmic, com ara la cerca de diner fàcil i ràpid. Moltes vegades el reclutador ofereix recompenses econòmiques. Un altre factor és la manca de pertinença a un lloc, que també veiem en els joves que capten les bandes urbanes violentes i les sectes. A més, també se suma l’odi. Molts d’aquests nanos tenen odi a Occident, tenen la idea que Occident ha espoliat els països àrabs i els ha atacat. Odien el seu propi país, el que els ha vist néixer. La frustració és un altre dels factors que veiem bastant entre aquests perfils. De tota manera, aquests indicadors poden variar; uns s’incrementen i els altres desapareixen o tornen més endavant.

De quina manera la infermera detecta aquests casos a la consulta?

Nosaltres hem format diferents equips d’infermeres a Catalunya i el que veiem és que aquests casos s’acostumen a detectar de manera indirecta, a través dels pares, sobretot de les mares, o van a fer una visita al domicili i veuen alguna cosa estranya. A partir d’aquests indicis, les infermeres obtenen més informació per saber si realment estem davant d’un procés de radicalització. Les infermeres tenim avantatges sobre altres professionals, perquè actuem en diferents nivells de prevenció. Des de l’atenció primària tenim una visió de la persona, de la seva família i del seu entorn. Quan visitem els domicilis, podem detectar-hi moltes coses. Des de l’hospital també podem obtenir informació molt important. La informació que pot obtenir la infermera és molt bona, el que passa és que cal que sàpiga detectar-la i utilitzar-la per poder prevenir.

La informació que pot obtenir la infermera és molt bona, el que passa és que cal que sàpiga detectar-la i utilitzar-la per poder prevenirI les infermeres saben detectar aquesta informació? Estan ben formades per fer-ho?

Aquí, no. A Catalunya i a Espanya en general s’han potenciat més altres perfils, com els mestres. A altres països d’Europa, sobretot a França i a Bèlgica, hi ha equips de professionals que, des de la vessant social, es dediquen a detectar i prevenir situacions de radicalització, visitant domicilis. En cadascun d’aquests equips hi ha una infermera, que està formada per a això. La formació és molt important, perquè, si no, hi hauria una caça de bruixes. Hi ha gent que veu una gel·laba i una barba llarga i ja es pensa que està davant d’un terrorista. S’ha d’ensenyar la diferència entre islam, islamisme i terrorisme.

D’altra banda, hi ha molts actors socials que s’han espantat, perquè s’han pensat que volien que actuessin com a policies. Aquest ha sigut un dels problemes amb què ens hem trobat amb els professors, que la policia els ha format en la detecció de casos a canvi d’informació, i això ha generat rebuig entre els mestres i també entre altres professionals. Jo m’he trobat amb infermeres que m’han dit ‘jo no soc policia.’ No s’ha de detectar per denunciar, sinó per prevenir, per salvar vides, perquè aquest jove no acabi matant-se i matant altres persones. Això és part de la nostra feina com a infermeres.

Com més aviat es detectin aquests casos, més fàcil és el seu abordatge.

Aquests joves no es radicalitzen d’un dia per l’altre, hi ha un procés, una escala, i com més aviat es detecti, més fàcil serà desvincular-lo. Quan algú ja ha arribat a dalt de tot, no es pot tornar enrere. Els programes de desradicalització que s’han fet amb terroristes gihadistes a les presons han sigut inútils. Arriba un punt en què ja només pot actuar la policia, que ha de seguir la persona fins que faci alguna cosa que justifiqui la seva detenció.

Com ha d’actuar la infermera quan detecta un d’aquests casos?

Es tracta d’una feina de prevenció. Treballem amb la família i amb el jove, si vol. Apliquem eines de contranarrativa, de narratives alternatives al discurs que li han fet creure que és el verdader, per aconseguir desvincular-lo o, si més no, que no segueixi avançant en el procés de radicalització.

L’ajuda de la família és important.

És fonamental. Hi ha els factors macro i meso que s’han de desmuntar i els meso, que és la família, l’entorn, hem d’aconseguir que sigui el nostre aliat i ens ajudi a desvincular el jove. La majoria de vegades és la mare la que alerta a la infermera que el seu fill pot estar entrant en un procés de radicalització, però el primer que et diu és ‘jo no aniré a la policia, perquè l’etiquetaran de terrorista i jo això no ho vull per al meu fill.’

Apliquem eines de contranarrativa, de narratives alternatives al discurs que li han fet creure que és el verdader, per aconseguir desvincular-loTambé és important la col·laboració de la infermera amb altres professionals.

És un treball multidisciplinari. La infermera és una detectora, perquè té una visió molt propera i molt àmplia de la realitat. És important que dins l’equip hi hagi un imam, perquè, a més d’un discurs ideològic, també n’hi ha un altre de religiós, que s’ha d’intentar desmuntar. També educadors socials i psicòlegs. Però la infermera és fonamental, perquè és el nexe entre tots aquests professionals i la família.

Moltes vegades a aquests joves se’ls titlla de malalts mentals. Com a infermer especialista en salut mental, estàs d’acord amb aquesta afirmació?

Aquí hi ha dues premisses importants. Què entenem per malalt mental? Si un malalt mental és una persona que té un diagnòstic que està dins del DSM5, dins l’entorn gihadista hi ha un percentatge baix. Sí que veiem conductes antisocials, perquè és un perfil fàcil de captar. El que no hi veiem és el perfil psicòtic, perquè els terroristes no volen psicòtics, perquè són perfils molt inestables.

Dius que les xarxes socials són una via d’adoctrinament molt potent. De quina manera operen els terroristes a través d’aquests canals?

Aquests terroristes s’adapten molt ràpidament. Quan va arribar la pandèmia tenien molt clar que la gent es passaria més hores connectada, sobretot els més joves. Van difondre més missatges a través de les xarxes socials i van adaptar-ne el format als perfils que buscaven. Vam veure també que els reclutadors es ficaven cada cop més als videojocs. Captaven el jove jugant amb ell, fent-se passar per un noi de la seva edat. Molts joves acabaven convencent-se que havien de fer alguna cosa i agafaven un ganivet i sortien al carrer. Un sistema totalment low cost, perquè, és clar, no els podien formar en l’ús d’armes llargues i d’explosius a través de les xarxes, però sí a nivell ideològic. Nosaltres també hem de conèixer aquests espais. Si la infermera ha de detectar els casos, també ha de conèixer les vies per on entren els reclutadors i quin és el discurs que fan servir.

Vam veure també que els reclutadors es ficaven cada cop més als videojocs. Captaven el jove jugant amb ell, fent-se passar per un noi de la seva edatLa societat i, més específicament, les infermeres, són ignorants en relació amb l’islamisme, amb la cultura islàmica?

L’islam ha entrat en les nostres societats fa poc temps, de manera massa ràpida. Moltes informacions que hem consumit sobre aquesta religió està relacionada amb el radicalisme. Moltes vegades veiem el musulmà com un terrorista, i això és el que hem d’evitar.

Després de més de cinc anys dels atemptats de Barcelona i Cambrils, el terrorisme islamista gairebé no està present als mitjans de comunicació. Ja no ens hem de preocupar tant per aquest problema?

Aquest és un terrorisme que ha vingut per quedar-se. És veritat que els mitjans s’han relaxat, perquè darrerament no s’ha produït cap incident rellevant en el nostre entorn, però, pel que fa a seguretat, seguim en un nivell de quatre sobre cinc. No hem baixat des de fa molts anys, i això és perquè precisament segueixen reclutant gent contínuament. Sí que és veritat que fan menys soroll, perquè ho fan sobretot a través de les xarxes, i es veu menys, però cada mes hi ha alguna detenció. Ells estan aquí i tenen molt clar l’objectiu, que és implantar el califat i aplicar l’estructura de la llei islàmica, i ho fan a poc a poc, no tenen pressa. Ells treballen a mig i llarg termini, amb uns objectius molt clars. Els terroristes d’etiologia gihadista coneixen molt bé la manera de pensar i actuar d’Occident. Per contra, la majoria d’occidentals no musulmans desconeixen l’islam. La vinculació entre islam i terrorisme ha estat afavorida pels mateixos grups terroristes, per tal que es generi una sensació de por i de rebuig als musulmans a Occident que justifiqui les seves accions.

És molt important que no abaixem la guàrdia. Com més persones puguem evitar que arribin a radicalitzar-se, més segurs estarem. Hem de pensar que la seguretat és cosa de tots, no només de la policia.

Els terroristes d’etiologia gihadista coneixen molt bé la manera de pensar i actuar d’Occident, per contra, la majoria d’occidentals no musulmans desconeixen l’islamHas treballat en hospitals de països islàmics i coneixes bé el seu sistema sanitari. Quines particularitats té aquest sistema, especialment pel que fa a la salut mental, que és la teva especialitat?

Jo vaig acabar Infermeria l’any 1994, un moment en què aquí no hi havia feina. Vaig estudiar l’idioma i vaig anar a treballar a diversos països islàmics. L’atenció a la salut mental s’ha d’entendre sempre tenint en compte la cultura i la religió. Per exemple, hi ha coses com els jinns, que aquí desconeixem, que són esperits que provenen de la mitologia àrab, que tenen un pes important en la cultura islàmica. Les persones que hi creuen poden tenir comportaments que, des del punt de vista occidental, es poden confondre amb trastorns mentals. Aquí he tingut discussions amb psiquiatres, per fer-los veure que una persona musulmana pot creure en aquests jinns i tenir conductes que es poden arribar a assimilar amb una conducta psiquiàtrica. Encara que els donis medicació, no deixen de tenir aquesta conducta. Aquestes qüestions s’han de conèixer.

El funcionament dels hospitals també és diferent. Per exemple, a l’hospital psiquiàtric d’Amman, les contencions dels pacients agitats no es feia amb corretges. S’hi feien contencions físiques. Tot el personal es posava a sobre del pacient fins que es calmava i després el deixaven anar. Això aquí s’està començant a aplicar des de fa poc temps com una manera saludable de tractar la persona que té trastorns mentals. Allà ja fa vint anys que ho fan.

A nivell formatiu, em va sorprendre que, sobretot a Amman, s’ensenya la història de la infermeria de manera holística. Com aquí, parlen de Virginia Henderson, però també de les seves pioneres. A l’època de Mahoma, al segle VII, ja hi havia persones que feien d’infermeres. A mi no me n’havien parlat mai. Moltes de les aportacions d’aquestes infermeres islàmiques les hem vist aquí molt més tard. Jo crec que aquí hauríem d’obrir més la mentalitat, com fan ells.

D’on et ve aquest interès per la cultura islàmica?

Si coneixes l’idioma i t’impliques amb la seva cultura, t’enganxa. De tota manera, la seva cultura tampoc és tan diferent a la nostra. Són països mediterranis i compartim moltes coses. Jo mai m’hi he sentit estrany.

Moltes de les aportacions de les infermeres islàmiques les hem vist aquí molt més tard, jo crec que aquí hauríem d’obrir més la mentalitatQuines activitats feu des del CISEG?

Aquesta associació la vam muntar l’any 2017 per aquesta necessitat de poder treballar per la seguretat des de l’àmbit social. Ens vam adonar que el fet que quan la policia intervenia ja era massa tard. La policia no intervé en nivells baixos de radicalització ni té programes de desvinculació, sinó que segueix les persones sospitoses i, quan fan alguna cosa que pot ser delicte, les detenen. Vam veure que en el procés de radicalització calia introduir els actors socials perquè fessin de tallafocs i vam crear aquesta associació per poder formar aquests actors. També fem activitats de formació adreçades a la policia. Vam ser els primers en introduir la infermera com a actor social líder per dirigir els equips multidisciplinaris que intervenen en l’abordatge social de la radicalització. La nostra formació va adreçada als actors socials que treballen amb perfils vulnerables perquè siguin capaços de detectar i desvincular aquests joves. També donem assessorament a persones que han participat en la nostra formació, sobretot a infermeres. Tenim el telèfon obert. Fins i tot, assessorem de manera continuada centres de salut mental i amb centres d’atenció primària. Nosaltres estem oberts a aquest assessorament gratuït. Fem jornades obertes en què sempre intentem aportar informació que sigui útil a les persones que treballem amb aquests perfils. Tenim una revista en línia, que està adreçada a la comunitat, en què tractem temes de prevenció i de contranarrativa a nivell bàsic.