Els trastorns de la conducta alimentària han augmentat de manera espectacular durant la crisi sanitària provocada per la covid-19, especialment a causa del confinament. A la unitat d'hospitalització i l'hospital de dia de trastorns de la conducta alimentària de l’Hospital Clínic, el nombre de persones ateses gairebé ha duplicat el de l'any passat. Ho explica María Caballero, infermera d’aquesta unitat, que veu amb preocupació la influència que tenen les xarxes socials en l’augment d’aquestes afeccions mentals, la més freqüent de les quals és l’anorèxia nerviosa. L’entrevistem amb motiu del Dia Mundial contra els Trastorns de la Conducta Alimentària, que se celebra el 30 de novembre.

L’actual crisi sanitària provocada per la covid-19 ha influït en el risc de patir trastorns de la conducta alimentària o n’ha fet canviar els patrons?

El perfil dels pacients no ha canviat, però el nombre de casos, tant a l’Hospital de Dia de Trastorns de la Conducta Alimentària com a la planta d’hospitalització de Psiquiatria Infantil del Clínic, ha augmentat moltíssim, i ha arribat a ser pràcticament el doble comparat amb l’any passat. Estem dedicant grans esforços i recursos, tant en primeres visites com en persones que han empitjorat. El confinament ha tingut un fort impacte en la salut mental de la població general. Si, a més, tens algun tipus de trastorn mental, com un trastorn alimentari, aquesta situació provoca estrès i ansietat, que empitjora la resta de símptomes. En el cas dels trastorns alimentaris, un altre dels factors que ha pogut contribuir a augmentar-ne la incidència ha estat el trencament amb les rutines, amb el dia a dia habitual. L’única cosa positiva ha estat que, com que han passat més temps a casa, les seves famílies han estat més conscients de símptomes que abans no havien observat a les seves filles o fills, sobretot filles, perquè afecta normalment a noies. Per exemple, pares que no s’havien adonat que la seva filla llençava l’entrepà quan arribava a l’escola o que no sabien que vomitava. Al passar més temps amb elles, han pogut veure coses de les quals abans no eren conscients.

Quins són els trastorns més freqüents que presenten les persones que ateneu a l’Hospital de Dia?

Els més habituals que veiem en la població infantil són l’anorèxia nerviosa i la bulímia nerviosa. El que més, l’anorèxia nerviosa, que representa nou de cada deu casos, en el casos que requereixen algun tipus d’ingrés. La resta és bulímia nerviosa o altres trastorns no especificats.

Durant els darrers anys ha canviat el perfil de les persones afectades?

El perfil segueix sent el mateix. Cada cop es diagnostica en edats més precoces. Si abans es començava a veure als catorze o quinze anys, ara veiem força pacients amb dotze. Fins i tot, amb onze o deu.

Majoritàriament, noies.

Sí. Les estadístiques diuen que nou de cada deu persones afectades són noies, tot i que sí que s’està produint un augment del nombre de nois.

Aquestes malalties afecten noies cada cop més joves

El fet que hi hagi persones afectades cada cop més joves és perquè som capaços de detectar abans la malaltia o perquè realment s’està produint un avançament dels primers símptomes?

Realment està avançant l’inici dels símptomes. Sí que som més capaços de detectar-los abans, però hi ha una tendència a que afecti noies cada cop més joves.

Per què? Quina és la causa d’aquest avançament?

Les xarxes socials exerceixen un paper negatiu. L’accés tan ràpid i sense cap mena de control a les xarxes fa que els models a seguir siguin cossos perfectes, vides perfectes, dietes perfectes, i creen un model d’imatge per a nenes molt joves, que encara estan formant la seva personalitat. Les xarxes socials també han canviat molt els darrers anys. Abans hi havia els blogs i ara tot això s’ha modernitzat i s’ha sofisticat. A Instagram, sobretot, hi ha moltes etiquetes d’anorèxia, no des del punt de vista de la recuperació i de la denúncia, sinó com a apologia, de cossos extraordinàriament prims. També hi ha grups de Whatsapp en què persones amb la malaltia es donen consells els uns als altres sobre com perdre pes, sobre com enganyar els pares, donen trucs perquè no es detecti... Els grups de Whatsapp són més difícils de controlar. També és veritat que a les xarxes socials està començant a aparèixer un moviment de recuperació, que espero que es faci més fort.

Què estem fent malament perquè cada cop hi hagi més casos? Cada cop hi ha més campanyes de conscienciació, es fan activitats preventives i es parla cada cop més sobre el tema, però, en canvi, sembla que anem a pitjor.

Alguna cosa estem fent fatal. La societat, en general, està fent alguna cosa realment malament amb el culte al cos. Són petits detalls, però si tens una certa predisposició a ser perfeccionista, a voler controlar les coses, això fa que et fixis més. La gent fa comentaris del tipus “estàs més prima, que guapa estàs.” Això és un reforç perquè vulguis baixar de pes, sobretot si tens catorze anys.

Quins consells donaries per prevenir trastorns de l’alimentació?

N’hi ha molts. Fomentar els hàbits de vida saludables a casa, promovent l’alimentació saludable i, a la vegada, flexible, exercici físic saludable, una bona comunicació familiar, que moltes vegades falta. També no valorar les persones pel seu aspecte físic, sinó per les seves característiques personals, que les famílies i les escoles ensenyin a tenir una visió crítica de les informacions que es publiquen a les xarxes i als mitjans. Fomentar l’autoestima. Que les escoles prestin atenció a l’estat emocional dels infants. En general, fomentar la cura de la salut mental dels nens i els adolescents.

La societat està fent alguna cosa realment malament amb el culte al cos

Creus que la societat té clar que els trastorns de l’alimentació són malalties mentals?

La gent no coneix tot el que implica. Es pensen que tenir una anorèxia és voler estar més prima i no voler menjar, i es queda en això. Es veu com un trastorn superficial, no com un trastorn mental tan complex, perquè és un dels trastorns mentals més greus que hi ha. Jo tampoc era conscient de la seva gravetat fins que no vaig començar a treballar aquí. Tot el que engloba, totes les dificultats que té, l’impacte sobre les famílies...

Quin paper teniu les infermeres en l’abordatge de les TCA?

El paper d’infermeria és molt important. A l’atenció primària és, clarament, la prevenció i la detecció precoç. A l’hospital, les nostres funcions són molt variades. A l’Hospital de Dia, l’eix fonamental és infermeria. Fem l’abordatge físic de control de pes, administrem la medicació, fem reeducació alimentària, corregim hàbits d’alimentació, fem prevenció de complicacions físiques, fomentem l’autoestima, reeduquem per evitar creences errònies... És molt important la relació terapèutica amb les pacients, poder ser ferms amb  la malaltia i empàtiques amb les pacients i ajudar molt les famílies, perquè són fonamentals per al tractament.

Vols afegir alguna cosa més?

Aquesta és una malaltia molt greu, però que es cura. Amb tractament i amb molt d’esforç per part de les persones que la pateixen. Té cura, però s’hi haurien de dedicar més recursos, especialment ara que hem vist que han augmentat els casos amb la pandèmia.