Durant el mes de maig de 2021, el COIB ha dut a terme diverses activitats adreçades a infermeres de Barcelona que pateixen seqüeles de la covid. Aquestes activitats formen part del Programa de suport a les infermeres amb covid-19 persistent, i inclouen activitats i tallers per compartir experiències i exercitar la psicomotricitat i la coordinació. Una d’aquestes activitats ha estat un cicle de sessions de pilatwalk, exercicis que combinen la tècnica de la marxa nòrdica amb el pilates. Parlem amb Manuela Pérez i Glòria Bargalló, infermeres afectades de covid persistent que han participat en les sessions, i amb Maite Castillo, que ha impartit l’activitat i també pateix covid-persistent.

En què ha consistit l’activitat de pilatwalk?

Maite Castillo (MC): Hem fet cinc sessions d’una hora i mitja, cada setmana. Hem fet una caminada suau, al voltant de la seu del COIB, ajudant-nos amb els bastons de marxa nòrdica. En alguns dels parcs propers hem fet exercicis de pilates, dretes, i exercicis de respiració i relaxació assegudes. També ha sigut una trobada per parlar de com ens trobem, de com estem.

Com ha anat l’experiència?

Manuela Pérez (MP): Molt positiva, molt motivadora. Jo venia una mica tocada i no pensava que pogués arribar a fer tant. Elles m’han donat ànims, m’han donat suport tant psicològic com físic. M’he trobat molt millor durant aquestes cinc setmanes.

Glòria Bargalló (GB): A mi m’ha agradat descobrir la marxa nòrdica. És una tècnica que desconeixia totalment. Té beneficis a nivell físic, a nivell mental, a nivell psicològic. A més, la Maite ho condueix de manera molt professional. Es nota que porta anys fent això amb grups. L’evolució que hem fet en aquestes cinc setmanes ha sigut increïble. Jo no em creia que pogués anar com estic anant ara. Això ha sigut una eina molt important. Jo em miro fa cinc setmanes i em miro ara... Puc caminar més segura, no em fan tant de mal les articulacions, respiro millor. Objectivament, no ha sigut gaire cosa, perquè no hem fet una triatló. Han sigut coses petites, molt concretes, però, de mica en mica, setmana rere setmana, les hem integrat. Jo veia els iaios al voltant de la catedral, caminant amb els bastons, i pensava, on es pensen que van? Ara he vist que [la marxa nòrdica] és una tècnica que va molt bé. Treballes les cervicals, els malucs, la cintura... Treballes molta cosa, d’una manera molt simple. I això que al principi, jo vaig venir una mica... Els dijous a la tarda preferia fer la migdiada. Jo intentava anar a caminar molts dies als matins, quan podia, i després a la tarda només tenia ganes d’estirar-me al sofà, i això que abans de la covid jo era una persona molt activa; feia cicloturisme, anava a la piscina... Hi ha hagut un abans i un després del coronavirus, per a mi.

MC: Per a mi també ha sigut una experiència molt positiva, perquè no sabia quines persones participarien, quin nivell d’activitat podrien fer... Molt positiu, totalment.

Què és el que buscava amb els exercici que heu fet?

MC: Activar-te, a nivell de les extremitats, i després fer estiraments i fer exercicis de respiració. Vam començar fluixet i després hem anat augmentant la intensitat. Hem fet exercicis suaus de pilates i hem utilitzat els bastons per treballar l’equilibri. Ha estat molt important fer activitat a l’aire lliure.

GB: I la coordinació. Hem augmentat la coordinació dels moviments. També la rehabilitació. Jo aquest braç no el podia aixecar. De fet, el primer dia no vaig agafar ni els bastons, i avui li explicava a ella [a Maite Castillo], quina diferència! Ha sigut una experiència molt positiva.

MP: No ha estat com sortir sola a caminar. La Maite et va donant pautes, et va dient què s’ha de fer, per què, quin benefici tens amb cada exercici. Tot això ajuda a ser conscient del que estàs fent i per què serveix. Hem seguit un ritme molt suau, però, progressivament, ens ha anat donant una mica de canya.

GB: Jo me’n recordo del primer dia, que no podia concentrar-me. Em va ajudar a adonar-me de com estava de malament. No era conscient que físicament estigués així. El segon dia vaig venir més concentrada.

També heu treballat la respiració i heu fet exercici de relaxació.

MP: Sí, la respiració i l’equilibri. Jo abans descoordinava molt els moviments. Amb els bastons has d’anar a una marxa, una cadència, que jo no tenia. Ara els moviments ja surten de manera automàtica i l’equilibri també. Ara quan camino vaig més recta. Vas canviant la postura. En el moment no te n’adones. Te n’adones després. Vas millorant a poc a poc i al final et trobes millor.

Continuareu fent aquests exercicis, ara que han acabat les sessions?

GB: Sí, hem quedat per seguir sortint.

El fet que la Maite també estigui afectada de covid persistent us ha ajudat?

GB: És clar. Comparteixes... A nivell neurològic, a mi em passa... No és com una demència, que és progressiva, és que, de cop i volta, desconnectes. O sigui, estàs a punt de creuar un semàfor i no saps quin és el teu, ni quan pots passar, i acabes passant en vermell i un cotxe frena i t’han d’ajudar a passar el carrer. I tu et preguntes, on anava? Això, per exemple, ho pots compartir amb altres persones que estan passant el mateix que passes tu i t’entenen.

Com us està afectant la covid-19 persistent?

MC: Elles dues encara estan de baixa. Jo ja m’he reincorporat, però no estic al cent per cent. He fet una reincorporació gradual i m’està costant. El que he agraït és tornar a aquesta habitualitat, que no normalitat; sortir de casa, anar en transport públic, anar a un entorn que conec... Però encara no soc ben bé jo. Te n’adones que ha passat alguna cosa.

MP: Jo, abans d’apuntar-me a aquesta activitat, no havia sortit del meu barri. Tenia una mica de por. El fet de venir aquí em suposava un esforç, tant a nivell físic com psicològic, i quan vaig venir i em vaig trobar dues persones la mar de maques, que m’han donat suport... a mi això m’ha ajudat a sortir de la meva zona de confort i m’ha donat la seguretat per tornar a sortir. El fet de venir, d’agafar el transport públic, d’estar amb més gent, això m’ha ajudat molt, perquè jo tenia molt por de sortir.

Porto molts mesos amb aquesta malaltia. Vull superar-la. Vull sortir-me’n. Volia que el COIB fes alguna cosa. Crec que no hi ha prou informació o no arriba a tothom. T’assabentes per una amiga, per una companya, o de vegades et fiques per casualitat al web i ho veus. Penso que falta que arribi més.

GB: Jo m’hi vaig assabentar a través d’una companya. Penso que, en general, es podrien fer més coses, tant al Col·legi com als hospitals mateix.

MP: I que sigui gratuït. Crec que el fet que aquesta activitat ho sigui és molt positiu.

GB: Jo em vaig contagiar el 19 de març [de 2020]. Van ser tres mesos molt durs. Amb 41 de febre, vomitant, amb diarrea, convulsions... Van ser tres mesos horrorosos. A nivell respiratori, no vaig tenir gaire afectació i els que atenien amb més urgència eren les persones amb símptomes respiratoris. Els altres suplicàvem al metge d’empresa que et fes una derivació. Vaig començar amb l’otorrino, perquè no sento bé de l’orella dreta. A partir d’aquí, anar donant voltes per tots els dispensaris. Fins després de l’estiu, el metge d’empresa no es va espavilar una mica, però jo llavors havia començat el periple. Ara el segueixo fent. Avui he tingut oculista, demà em toca fer una audiometria i després al migdia em trucarà el metge d’aparell digestiu, perquè no puc menjar sòlid... Com els iaios, tinc visites programades. Arribarà un moment que m’hauré de reincorporar [a la feina]. Espero que em trobin un lloc adequat.

Què trobeu a faltar del COIB?

MP: Una mica més de suport. Que s'apliqui l’evidència disponible, mitjançant la recopilació de casos dels professionals afectats amb símptomes persistents de la covid, per avaluar i millorar els processos donant resposta a nivell psicològic, a nivell físic, mitjançant teràpies de recuperació, i a nivell jurídic, si algú ho necessita. No convertir-ho en casos individuals, sinó en un cas comú. Que demani un seguiment de les persones afectades que unifiqui criteris d’actuació i doni respostes.

GB: Assessoria jurídica. Molta gent ha anat pel seu compte al Col·lectiu Ronda.

MC: Cal fer una anàlisi del que passa amb les infermeres que pateixen això abans que sigui massa tard, perquè ja han passat molts mesos. El Col·legi hauria de fer un cribratge per saber què ha passat, hauria d’orientar sobre si necessites recolzament psicològic o una assessoria o un grup de recolzament. Els que vam caure malalts al març del 2020 portem molts mesos donant voltes pel sistema sanitari. És important trobar gent com tu, que t’expliqui la seva experiència, saber què ens està passant a les infermeres que hem patit la covid. Aquesta fotografia encara no la tenim.

GB: Tu parles amb diversos hospitals i te n’adones que no hi ha un criteri únic. Els serveis que t’ofereixen són diferents depenent del lloc. Tens la sensació que t’has de buscar la vida. Faltaria un protocol comú, un itinerari que unifiqués les necessitats. Molts companys es troben que han superat la malaltia i ara es troben maltractats pel sistema.

MP: Estem tots igual. Tens aquesta sensació de no saber on anar, a qui preguntar. De vegades et diuen, això no és de la covid. Com que no és de la covid? Jo abans no estava així. No t’ho volen reconèixer. Jo tinc parestèsies a les mans i et diuen, això no serà de les cervicals? Jo això abans no ho tenia. Tinc palpitacions, m’ofego. Et fan proves i no surt res. Va passant el temps, i et trobes igual.

GB: És com Sant Tomàs, a nivell legal, si no hi ha nafra... Però és que fins i tot amb la nafra no aconsegueixes que t’ho relacionin amb la covid.

MP: Jo des del principi estic com a malaltia comú. No m’han posat covid persistent fins al mes d’abril, però al paper de baixa encara segueix posant malaltia comuna.

MC: Ara, en perspectiva, te n’adones que hem millorat, a poc a poc, però encara estem tocades pels símptomes persistents de la covid, i això no s’ha d’oblidar.

Imatges: Maite Castillo