Yolanda Lejardi Estévez és la primera infermera que ocupa el càrrec de directora gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS), el principal proveïdor sanitari de Catalunya. El seu nomenament ha estat ben acollit per la professió i també a dins del sector. Assumeix el càrrec en un moment especialment complicat, en plena cinquena onada de la pandèmia. Està convençuda, però, que aquesta crisi pot ser una oportunitat per millorar el sistema i situar la persona en el centre. Per aconseguir-ho, creu que és imprescindible aportar una visió infermera, que també és una visió femenina, a la gestió.

El vostre nomenament ha estat ben acollit pel sector, que n’ha destacat el coneixement de la institució i del sistema de salut en general i també l’experiència en l’atenció primària. Com influiran aquests factors en la gestió al capdavant de l’ICS?

Espero que molt positivament. El fet de conèixer el sector on et mous fa que en coneguis les febleses, però també les fortaleses i les oportunitats. Per tant, això ha d’influir en positiu. També perquè coneixes molta gent i això és una oportunitat que s’ha d’aprofitar. Al final, reps inputs de diferents llocs. He treballat en molts llocs a dins de l’ICS i això també fa que estiguis a prop de les persones. Això és molt bo. Coneixes realment com funciona aquesta institució, que és molt gran i complexa. Això et dona l’oportunitat de canviar coses. És positiu. I no només conèixer l’ICS, sinó també el fet d’haver treballat a fora. L’experiència al Departament de Salut, on vaig treballar en un àmbit tan diferent com participació ciutadana, em va donar l’oportunitat de tenir una altra visió. Això et dona una visió més global.

Com viu la institució i els seus professionals el fet de ser la primera infermera que ocupa aquest càrrec?

Aquí hi ha diversos factors a tenir en compte. El fet que soc infermera, que soc dona i que soc una persona coneguda de la casa. He tingut una molt bona rebuda per part de les persones més properes, que han valorat la meva experiència, el meu lideratge i la meva trajectòria professional. A nivell general, he rebut molt bona acollida per part de les infermeres, pel que significa per a la professió ser la primera infermera que ocupa aquest càrrec. El fet d’haver treballat a l’atenció primària et dona una visió de treball en equip, de veure què aporta cada persona, cercar la col·laboració, afavorir l’autonomia, la independència. Això també és molt propi de les infermeres.

De tota manera, cal recordar que fa tres anys em vaig convertir en la primera infermera que va ser directora d’Atenció Primària de l’ICS. Tot i que per a alguns pot haver estat una sorpresa el meu nomenament com a directora gerent de l’ICS, molts ho han vist com una evolució natural. Jo crec que això és molt bo, perquè normalitza el fet que una infermera ocupi un lloc de màxima responsabilitat.

He tingut una molt bona rebuda per part de les persones més properes, que han valorat la meva experiència, el meu lideratge i la meva trajectòria professionalNo ha de sorprendre que una infermera ocupi aquest càrrec.

No hauria de sorprendre. Som el col·lectiu amb més presència al sistema sanitari. Les infermeres i els metges som el nucli del sistema de salut. Crec que no hem sabut posar en valor les infermeres que han ocupat càrrecs de responsabilitat, al Departament de Salut, en política... Tenim infermeres ocupant llocs de molta responsabilitat, no hauria de sorprendre que una infermeres sigui directora de l’ICS.

Creieu que ser dona i infermera influeix en la manera de gestionar?

Jo no crec que sigui tant una qüestió de si ets dona o no, sinó de l’estil de lideratge. El lideratge més empàtic, que busca la col·laboració, cuidar els altres, i que s’associa amb les dones, jo el tinc, però això no vol dir que totes les dones el tinguin. És una forma de lideratge, que és més fàcil quan t’és natural, com tot a la vida, però també s’aprèn. És un tipus de lideratge que està molt lligat a la professió infermera. Per tant, les persones que hem viscut la professió des de molt joves, també hem anat aprenent aquest estil de lideratge, el tenim més treballat per la nostra professió. No és, doncs, una qüestió de ser dona, sinó de la forma com vols liderar. Hi ha homes amb un estil de lideratge femení i dones amb un estil de lideratge molt masculinitzat, molt dur.

Assumiu aquest càrrec en un moment certament complicat. Portem un any i mig de pandèmia amb un repunt molt important de casos especialment en les franges d’edat més joves. Com esteu treballant aquesta situació sobretot ara en l’àmbit de l’atenció primària que està tant desbordada?

Aquesta cinquena onada ens ha agafat per sorpresa. Ha sigut conseqüència d’una tempesta perfecta: una variant altament contagiosa, amb una obertura molt gran. Aquí, a Catalunya, a les festes de Sant Joan, es va produir una interacció molt elevada. Tot plegat, ha sigut una barreja explosiva. Com en totes les onades, el primer impacte s’ha produït a l’atenció primària. El comportament en totes les onades sempre ha sigut el mateix. S’inicia per la primària i, quan ha passat una setmana és quan es comença a veure el seu impacte a les hospitalitzacions i en els ingressos a les UCIs. El que passa és que si en la resta d’onades hi havia una corba més suau, en aquesta ha sigut una paret. En tres dies estàvem allà dalt.

A l’atenció primària teníem la intenció de reforçar al màxim, perquè sabíem que era la setmana després de Sant Joan i ja teníem professionals de vacances, tot i que ara no és fàcil reforçar cap col·lectiu, especialment les infermeres. Hi ha un dèficit estructural d’infermeres, com s’ha fet evident durant la pandèmia, tot i que ja feia temps que ho alertàvem. Al Fòrum de Diàleg Professional ja va quedar reflectida aquesta situació.

Hi ha un dèficit estructural d’infermeres, com s’ha fet evident durant la pandèmia, tot i que ja feia temps que ho alertàvemD’altra banda, a diferència d’altres anys, quan a l’estiu s’incorporaven infermeres acabades de graduar i ens permetia cobrir millor les vacances. En canvi, aquest any, aquestes infermeres ja porten temps treballant-hi, perquè es van incorporar al sistema durant el darrer curs del grau. Arriben a aquestes dates molt cansades. A l’atenció primària i als hospitals s’han començat a aplicar plans de contingència. Després de tants mesos, hem après de l’experiència. Portem cinc onades, sis si comptem la de Lleida. Tot i així, a diferència d’altres onades, aquesta ens ha enganxat amb una campanya de vacunació sense precedents. El repte de la vacunació és brutal. En el cas dels hospitals, tenim altres complicacions, com el fet d’haver de desplaçar professionals cap a unitats que requereixen una alta expertesa, com ara les unitats de crítics. En un moment de vacances, és molt complicat. Els professionals tornen a donar exemple de compromís. És veritat que no podem apel·lar sempre al compromís, però és veritat que ara les coses funcionen gràcies al compromís dels professionals. A persones que estan doblant jornades per poder salvar les vacances dels companys.

La crisi està afectant molt els professionals de la salut, que estan esgotats després de tants mesos de pandèmia. La incidència ha estat especialment elevada entre les infermeres, que són els professionals més nombrosos i els que estan més a prop de les persones. El risc de desmotivació i fins i tot d’abandonament de la professió és molt elevat. Com es podria evitar aquest risc?

No és només un tema de desmotivació, és una qüestió de cansament emocional i de xoc posttraumàtic. Recordo en un dels vídeos que vam fer després de la primera onada que una infermera parlava de com havia acompanyat a morir, quan les famílies no podien entrar als hospitals. Les persones s’hi morien amb un professional al costat, i això és molt dur. Aquí no hi ha desmotivació, al contrari, des del punt de vista professional és una situació altament motivadora, però desgasta molt. Necessitem la recuperació dels treballadors, tant física com emocional. Hem de poder garantir les vacances per recuperar-nos físicament, però també hem de fer plans de recuperació emocional, perquè hem passat por. Por per nosaltres mateixos i per les nostres famílies. Recordem els professionals que durant la primera onada van viure en hotels durant setmanes per evitar contagiar les seves famílies o, a les residències, els que s’hi van tancar, literalment, fins que va passar l’onada. Això al final té un impacte molt important.

Necessitem la recuperació dels treballadors, tant física com emocional

Tot això s’ha de treballar conjuntament amb els professionals. Cal fer un observatori per detectar quina és la situació, quines necessitats tenen, i dur a terme accions concretes. Ens hem de recuperar individualment, però també col·lectivament, tant els equips, que s’han desgastat molt, com a nivell de la mateixa institució. Una de les coses que hem de recuperar és la confiança en la institució.

D’altra banda, una qüestió molt important és la reducció de l’eventualitat. Durant aquest darrer trimestre hem de tancar el procés d’oposicions que ha quedat interromput per la pandèmia. Això, mentalment, també serà molt important.

A banda de l’estabilització laboral, una de les reclamacions històriques de les infermeres, que s’ha intensificat amb la pandèmia, és la millora de les condicions laborals. Quines accions teniu previstes per poder millorar la situació?

Hi ha qüestions que són de sistema i des d’aquí [l’ICS] el que podem fer és col·laborar per dur-les a terme. Al pla que li vam presentar al conseller hi ha aspectes que fan referència a això. La revisió dels convenis, la proposta que les infermeres passin de la categoria A2 a l’A1. Aquest tema és molt important, perquè suposa el reconeixement del grau universitari. Evidentment, hi ha una part econòmica, però també una part de reconeixement de capacitats. Ara, sense aquest reconeixement, no podem accedir a determinats llocs de treball dins l’Administració pública. Jo això ho he viscut personalment. He ocupat càrrecs i n’he desenvolupat les funcions i les responsabilitats, però no puc posar al currículum que ocupava aquells càrrecs com a nomenaments. Ara hi ha el compromís per canviar-ho, i nosaltres farem força i acompanyarem el conseller i a qui correspongui per fer-ho possible.

D’altra banda, s’ha de treballar també els plans de necessitats de les infermeres, tant als hospitals com a l’atenció primària, basats en la intensitat de les cures. Ho vam començar a treballar amb el Servei Català de la Salut abans de la pandèmia. Al darrere d’això hi ha d’haver un finançament i un reconeixement, perquè es pugui avançar en aquest model. Cal fer-ne un cronograma. Planificar com volem estar d’aquí a vuit anys i necessitem que hi hagi un compromís.

Hem de definir un model de salut, que ha d’estar basat en la cura, que és el que necessitem les persones. Això vol dir que necessitem infermeres. El paper que em toca a mi, com a directora de l’ICS, és pressionar en positiu, treballar amb qui planifica, amb qui finança, amb qui concerta, perquè vagi en aquesta línia.

Hem de definir un model de salut, que ha d’estar basat en la cura

Això suposa un canvi important, un canvi de model.

No és un discurs d’avui. És el que molts hem tingut des de fa molt de temps. Sí que és veritat que és difícil portar-lo a terme. De tota manera, la pandèmia ens ha ensenyat moltes coses. Ens ha mostrat quines són les febleses del sistema. La pandèmia ha estat una oportunitat per abordar aquesta qüestió. Desmuntar és molt difícil. Ara, hem d’aprofitar que la pandèmia ens ha desmuntat moltes coses i ens dona l’oportunitat de reconstruir-nos d’una altra manera.

La pandèmia, doncs, pot ser un catalitzador per canviar el sistema de salut.

Sí. La pandèmia no ha estat bona, per descomptat. Ens ha fet perdre moltes coses i ha causat molt de patiment, però ens empeny a actuar. No tant a reinventar-nos, perquè això ja ho tenim inventat de fa molt de temps. Tenim la base escrita en documents, en propostes: reforçar la salut pública i la comunitària, posar el pacient al centre del sistema... Aquestes propostes només es poden dur a terme amb les infermeres.

Una altra reclamació és el reconeixement de les especialitats infermeres en l’àmbit laboral. Teniu prevista alguna actuació en aquest sentit?

Aquest és un altre gran tema que esperem que puguem resoldre aviat. El Departament de Salut n’està per la labor. Això ho hem treballat amb els col·legis professionals i amb les societats científiques. Nosaltres des de l’ICS n’hem aportat la nostra visió al Departament de Salut per intentar avançar ràpid. No és un tema de reivindicació per ser especialistes, sinó una necessitat. Les especialitats aporten un coneixement més gran sobre la provisió de cures en determinats àmbits, que redunda en la millora de la salut de les persones.

És veritat que tenim poques especialitats i la majoria s’han de desplegar, però és important que les que tenim les puguem consolidar. Hem de buscar un model mixt. Hi ha llocs en què l’especialitat hauria de ser un requisi, com passa amb les llevadores o amb les infermeres del treball, tot i que en aquest cas no estan reconegudes. Després hi ha àrees en què haurem de tenir una expertesa que s’acrediti a través de màsters o postgraus específics.

Des de començament d’aquest any, les infermeres que treballen al SISCAT han començat a integrar les seves prescripcions de medicaments i productes sanitaris en format de recepta electrònica. Què creu que significa per a la professió?

Aquesta és una altra fita històrica, tot i que amb la pandèmia ens ha quedat una mica aigualida. A les infermeres ens ha costat molt arribar fins aquí i encara ens queda molt de camí per recórrer. A mi, com a infermera, veure com la primera infermera prescrivia una indicació seva per primer cop em va emocionar. És cert que no és més que reconèixer una atribució que tenim les infermeres, a través d’un instrument que dona garantia legal per fer allò per al que estàs capacitat. Això tan natural ha sigut una lluita de molts anys. És un primer pas, però no ens conformem amb això. El pas següent és ampliar els catàlegs de medicaments i productes sanitaris.

L’ICS és el buc insígnia del nostre sistema de salut. La institució gestiona el 75 % dels equips d’atenció primària i vuit hospitals, que representen el 30 % dels llits hospitalaris de Catalunya. En total hi treballen 44.000 persones i gestiona més de tres mil milions d’euros. Com veieu la institució?

Jo em sento molt de l’ICS. És el gran vaixell sanitari de Catalunya. Tenim gairebé 50.000 professionals. Això és molt de talent. Poques organitzacions tenen tant de talent humà. L’ICS sempre ha sigut un lloc de creixement professional. L’ICS és una caixa d’oportunitats, que permet el desenvolupament professional.

Jo havia dit sempre que l’ICS era un transatlàntic, que costava molt dur a terme qualsevol canvi, però ara he canviat aquesta visió. Si una cosa ha demostrat la pandèmia ha estat la capacitat de reacció, rapidíssima, dels professionals de l’ICS. Hem de ser capaços de buscar un ressort, que no sigui una pandèmia, que ajudi els equips a mobilitzar-se en positiu. Hem d’aconseguir que els equips d’atenció primària o les unitats i serveis dels hospitals tinguin la capacitat d’innovar per si mateixos i que la institució posi les condicions perquè ho puguin fer. Hem de ser capaços de posar les eines i la confiança perquè la gent ho pugui fer de manera natural. L’única cosa que hem de marcar són els valors de servei, de qualitat. Aquest és el marc, aquests són els protocols. A partir d’aquí, hem de deixar fer.