Enric Mateo és infermer del Centre d’Atenció Primària Can Bou, del consorci Castelldefels Agents de Salut d’Atenció Primària (CASAP) i tresorer del COIB. Trenta anys després de l’aprovació de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), Mateo reflexiona sobre la vigència del model de salut que es va forjar llavors i sobre l’impacte que està tenint la crisi del coronavirus en el sistema. El tresorer del COIB també parla sobre la seva experiència com a coordinador del grup de treball de ciutadania, dins del comitè d’experts que ha treballat el document 30 mesures per enfortir el sistema de salut, encarregat pel Govern de la Generalitat.

El 2020 s'han complert trenta anys des de l'aprovació de la LOSC, que va desenvolupar l'actual model sanitari públic català, conformat per proveïdors de salut diversos i basat en la universalitat, l'equitat i el finançament públic. Creu que aquest model segueix sent vàlid avui dia?

Continua sent vàlid. El que ens va portar a endreçar el mapa sanitari de Catalunya, l’any 1990, ve condicionat per factors polítics, socials i econòmics, que segueixen vigents avui dia. En el moment que es fa el traspàs de competències, l’any 81, el primer que es fa és elaborar el mapa sanitari de Catalunya, mirar quins dispositius tenim, on són i a qui donen cobertura. Hi havia dues zones, l’Alt Pirineu i la Vall d’Aran, i les Terres de l’Ebre, que estaven deixades de la mà de Déu, perquè històricament la societat catalana s’havia proveït de sistemes de protecció de la salut en zones urbanes, industrialitzades. El que es va fer als anys vuitanta va ser dotar de serveis aquestes zones, però la Generalitat no disposava de recursos per nacionalitzar els centres i serveis que s’havien creat amb la iniciativa civil, pels ajuntaments, l’Església..., com s’entén un sistema de titularitat cent per cent pública, titularitat de centres, de personal... Es va aprofitar la xarxa preexistent, perquè tens les competències, però no tens els recursos econòmics. Crear una xarxa paral·lela a la preexistent requeria de molts més recursos. Aprofites els recursos per donar servei a la població i no per crear infraestructures.

A partir d’aquí, a trenta anys vista de la LOSC, quaranta anys del traspàs, evidentment hi ha punts de millora. Crec que no hi ha cap sistema infal·lible. Els recursos s’han d’orientar a la ciutadania, a prestar serveis, majoritàriament, i a mantenir les infraestructures. Qui és el titular d’aquestes infraestructures? Molt divers. L’any 90, en el discurs de presentació de la LOSC al Parlament, en Xavier Trias va dir que un sistema de salut es mesura més per la qualitat i l’eficiència de l’atenció rebuda que per la titularitat de qui presta el servei. Per tant, entès així, el sistema continua sent vàlid. Que és millorable? Segur. Que s’hauria de monitoritzar més? Sí. Però per a mi continua sent vàlid, perquè entra en un model de lliure competència. En certa manera el que fa és que els proveïdors lluiten entre ells per oferir més qualitat a les persones.

El que és criticable de l’actual sistema és la diversitat de models retributius dels professionals que hi treballen i de les seves condicions de treball. Això s’hauria de millorar. Els primers convenis del SISCAT pretenien equiparar les condicions amb les de l’ICS. Amb les retallades, això es va desdibuixar i caldria seguir amb aquest esforç. També hi ha el concepte de mobilitat. Independentment de la relació contractual que tinguis, hauríem de tenir un sistema de mobilitat comú per a tot el sistema. De fet, aquest era l’esperit de la LOSC, que no s’ha acabat traslladant a la pràctica. Aquesta és una assignatura pendent.

El que ens va portar a endreçar el mapa sanitari de Catalunya, l’any 1990, ve condicionat per factors polítics, socials i econòmics, que segueixen vigents avui dia

És eficient el model que tenim? És a dir, amb els recursos que tenim, el model que hem creat a partir de la LOSC és el més eficient que podríem tenir?

Segurament, es pot fer més eficient. Només cal veure els sistemes d’informació. No es llegeixen entre elles encara o es llegeixen poc o d’una forma poc amable. Hem millorat amb el temps, però ens queda molta feina a fer. Des del punt de vista de compartir informació, es podria ser més eficient. Molt més. Un altre punt de millora és la prescripció. Les baixes laborals... Són coses que entorpeixen. Algunes coses d’aquestes s’han d’adaptar més als àmbits competencials reals i a les funcions que desenvolupen les diverses professions. Hi ha coses que han anat millorant. Per exemple, la sol·licitud d’ambulàncies o de trasllats. Hi ha coses que pot fer un altre professional. Ara, amb la covid, s’estan incorporant altres perfils. Gestors covid, més auxiliars [de cures d’infermeria] a l’atenció primària.

El nostre sistema sanitari estava preparat per fer front a una pandèmia com la que estem vivint?

No, no ho estava el nostre ni cap altre del món. El que passa és que quan el teníem a les portes ens hi podríem haver fixat una mica més. També entenc que les decisions aquestes no són fàcils. El sistema ha aguantat bé el cop, però això ha anat en detriment d’altres coses que s’han deixat de fer. A marxes forçades, ho hem pogut aguantar. En aquesta segona onada tenim més recursos. Estem més preparats. Ens estem preparant per aquesta nova realitat, que no sé què durarà. A partir d’aquí, hi ha diferències estructurals, de base, com la falta de professionals, sobretot d’infermeres. Però no sé d’on els traurem... Això s’ha de fer amb visió a llarg termini. Ara necessitem més infermeres per fer front a la covid, però quan ja no tinguem covid, què? Què fem amb aquestes infermeres? Que tornin a marxar? Fem una visió estratègica del sistema. Hem d’invertir més en salut, i vol dir més infermeres i, en general, més professionals de la salut. Ara bé, si ens quedem com abans de la covid...

Creus que el sistema que tenim és massa hospitalocèntric?

Més que hospitalocèntric, jo crec que està massa centrat en la malaltia. Els hospitals sempre han tingut poder. A l’hospital el que es tracten són malalties. Quan estàs fotut, on acabes anant és a l’hospital. Per tant, l’hospital és sinònim de malaltia. El que em costa d’associar és l’atenció primària amb la malaltia. És evident que gestionem i identifiquem malalties, només faltaria, però el que hauríem de fer és prevenció i promoció de la salut, cosa que requereix una inversió. És una qüestió a llarg termini. Caldria orientar l’atenció primària més a la salut. A la desmedicalització. Sobretot en persones d’edat avançada.

El nostre sistema està massa orientat a la malaltia

Què poden aportar les infermeres, la mirada infermera, al nostre sistema de salut?

Una forma d’entendre... Una forma que les persones entenguin la relació amb el sistema. És a dir, jo vaig a la infermera no perquè m’enviï al metge. Jo vaig a la meva infermera, perquè vull viure amb salut. Què podem aportar les infermeres? Podem aportar la visió. Cuidar les persones, les famílies, les comunitats. Integrar tota aquesta visió i no sectoritzar les parts de les persones i el seu entorn. Aconseguir que les persones assoleixin la seva autonomia. Quan no poden ser autònomes, ajudar-les a buscar els recursos, el recolzament que necessiten. Per ser autònomes, les persones han d’estar informades. Formades. Han de saber reconèixer i conèixer quins són els hàbits de vida saludables i, quan tenen una malaltia, saber quan han d’accedir al dintre de salut i quan se la poden autogestionar.

Creus que els centres assistencials estan aprofitant prou les capacitats de les infermeres?

Jo crec que ho pretenen. Una altra cosa és com se’ns demana que desenvolupem les nostres competències i que fem més coses, que de vegades es mal interpreta, amb la idea que si es demana que fem una nova activitat és perquè, per exemple, el metge no la vol fer o perquè no hi ha metges. Fa falta entendre qui ha de fer cada cosa. Cal que tots els actors es coneguin i es reconeguin mútuament. De vegades, s’atribueix a les institucions, a les empreses o als centres coses que no els toca. Per exemple, es demana al col·legi professional que faci coses que han de fer els sindicats. Crec que si ens coneixem i ens reconeixem, cooperant tots, sindicats, govern, Departament [de Salut], col·legi professional... podem fer créixer aquesta i qualsevol altra professió. Això ajudaria a millorar la salut dels ciutadans del país. Això és molt fàcil de dir, però, quan passes a la part operativa, és més complex.

Fa uns mesos, el Govern va encarregar una proposta per repensar el sistema sanitari al comitè d’experts per a la transformació del sistema públic de salut, del qual n’has format part, liderant el grup de ciutadania. A final de setembre, es va publicar el document amb trenta propostes. Com ha estat l’experiència?

A títol personal, m’hauria agradat haver-ho pogut gaudir més, però les circumstàncies personals i de la professió han fet que no ho hagi pogut gaudir com m’hagués agradat. En qualsevol cas, em sento afalagat. No passa cada dia, això. Se’m va encarregar de coordinar l’àmbit de ciutadania i, a part dels experts nomenats per cada comitè, vam incloure molts altres experts externs a aquest comitè. Experts que sabien molt més que jo de l’àmbit de la ciutadania. Ha estat una experiència molt enriquidora. Pel que fa al conjunt del document, el subscric majoritàriament. Posar d’acord trenta persones no és fàcil, i aquest és un document de consens. No és un document de cap disciplina ni de cap professió, ni de cap ideologia política. Entenc que hi hagi gent que no s’acabi de sentir còmoda amb alguna de les trenta propostes. Jo, majoritàriament, les comparteixo. Alguna la matisaria o li donaria una visió més innovadora, més transgressora. En qualsevol cas, no n’hi ha cap de les trenta mesures amb què em posicioni en contra. El document està a disposició dels grups polítics, i així ho vaig dir quan vaig tenir l’oportunitat al Parlament. Si em preguntes si m’hauria agradat la participació de més infermeres? Doncs sí, perquè la visió general de la proposta hauria sigut una altra, però, en línies generals, la comparteixo.

Dius que hauries canviat algunes coses del document. Quines?

Coses senzilles, com, per exemple, el lèxic. Hi apareix molt la paraula pacient i a nosaltres ens agrada més parlar de persones. Quan vam redactar el document, vam seguir una metodologia en què deies si estaves d’acord amb un punt o no hi estaves d’acord. Els punts amb què el percentatge d’acord era baix, es revisaven i es reformulaven. Els que tenien un alt percentatge d’acord es van deixar com estaven.