Antonia Raya és infermera del CAP Raval de Barcelona i activista social. Va començar a treballar en l’àmbit assistencial el 1990, el mateix any que es va aprovar la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya, que va perfilar l’actual model sanitari del país. Raya posa en dubte que el nostre sistema de salut sigui universal i equitatiu, i ni tan sols que estigui finançat amb diners públics, perquè hi ha moltes prestacions que no hi estan cobertes, com la salut dental i visual o l’accés als medicaments. La infermera del CAP Raval Nord considera que la salut depèn molt més de les circumstàncies socials que del sistema sanitari i critica que durant aquests anys el Govern hagi afavorit els interessos privats.

Aquest 2020 s'han complert trenta anys des de l'aprovació de la LOSC. Aquesta llei va perfilar l'actual model sanitari públic català, conformat per proveïdors de salut diversos i basat en la universalitat, l'equitat i el finançament públic. Creu que aquest model segueix sent vàlid avui dia?

Són trenta anys els que jo porto a la professió, per tant, tinc una visió d’aquest recorregut en primera línia. La llei d’ordenació neix amb bona voluntat. Està molt ben descrit com es finançarà, quines seran les competències de cadascun dels ens que formaran part d’aquest sistema sanitari... Però s’ha desvirtuat. No és cert que el sistema sigui universal, perquè deixa fora la gent que està més als marges, que és molta. No és equitatiu, perquè tenim aquest doble sistema públic i privat en què, donades les circumstàncies actuals, es veuen molt clares totes les coses que hem deixat de fer. Això fa que molta gent se’n vagi a la privada. Qui té diners ho pot fer, qui no té diners, la població vulnerable, socioeconòmicament parlant, com la que jo atenc al Raval, només pot acudir a la sanitat pública.

No és cert que el sistema sigui universal, perquè deixa fora la gent que està més als marges, que és molta

La llei d’ordenació i el sistema que tenim actualment no han derivat en el que havia de ser. El sistema sanitari públic i el sistema privat no són paral·lels ni col·laboratius. Si fos col·laboratiu, quan s’han col·lapsat els hospitals i els laboratoris, amb el gran nombre de PCR que hem hagut de fer per tallar la cadena de transmissió, els laboratoris privats s’haurien ofert a descongestionar els serveis públics, i això no ha passat. Quan tu externalitzes en una mútua, en una empresa privada, el seguiment de les residències i dius que ho faran millor, això és mentida. Aquesta empresa precaritzarà els seus treballadors. Et parlo de les persones que treballen a les residències i dels que treballen a les ambulàncies. Precaritzarà aquesta gent, perquè tenen pitjors sous, pitjors condicions de treball. S’han aprofitat. Han fet negoci durant aquests anys i ho han fet amb diners públics que s’haurien d’haver invertit en la sanitat pública, que és el sistema que t’assegura aquesta equitat, aquesta universalitat.

De fet, ni tan sols la sanitat està finançada amb diners públics, perquè hi ha moltes coses que estan repercutint en la salut que tampoc s’estan oferint. El dentista l’haig de pagar. La iniciativa de l’Ajuntament [de Barcelona] de pagar quotes més baixes per anar al dentista és molt bona, però tampoc és gratuït. Si la teva agudesa visual no arriba, si no tens recursos, tampoc pots fer-te unes ulleres. Jo tinc un pacient a qui li cauen les parpelles, i això tampoc ho cobreix la sanitat pública. Això li repercuteix molt en la seva salut, perquè la principal activitat que pot fer és llegir, i ara no ho pot fer. El copagament dels medicaments... Tampoc són gratuïts.

No és que el sistema que es va dissenyar no tingui una bona intenció, sinó que després el sistema de salut sempre va lligat a la situació econòmica que tens, a la política que mana en aquests moments i al valor que tu li donis, culturalment, a la salut, a la malaltia. Ho hem vist durant aquests anys. Segons la situació socioeconòmica que has tingut, hem fet unes coses o unes altres. Malauradament, en els últims anys, s’han fet polítiques neoliberals en què, igual que estem fent durant la pandèmia, el que fan és responsabilitzar individualment les persones, però no tenen aquesta visió més col·lectiva, de veure què està passant. Per què la gent no compleix els confinaments?, què fa el sistema de salut?

El sistema ara mateix és funcional? No, no és funcional. El sistema hauria de ser cent per cent públic i integrar altres nivells assistencials, com la salut pública, que ha sigut una de les germanetes pobres, juntament amb l’atenció primària, amb els serveis socials... No té sentit que jo, com a infermera de primària, detecti una necessitat social i que la persona hagi de fer aquella burocràcia horrorosa i això s’allargui, s’allargui, quan la necessitat és avui, saps? Tot el que vagi a la cua va en detriment de la salut de la persona i de la salut de la comunitat, que és pel que hauria de vetllar el sistema de salut. Per tant, no és funcional i, a més, és pervers i hauria de canviar. Fins que no hi hagi gent que prengui decisions valentes i que les porti a terme, això no canviarà, i ens hi va la salut a tots.

Has dit que el sistema que tenim actualment no repercuteix directament en la salut de les persones. A què et refereixes?

Per exemple, una persona, per tenir una vida digna i saludable, ha de tenir una feina amb unes condicions que li permetin tenir un habitatge digne, que li permetin menjar de manera saludable. Això, el sistema de salut sol no ho pot fer. També necessites unes lleis d’habitatge perquè tothom pugui viure amb dignitat. A la pandèmia es veu. Al Raval tenim un percentatge elevadíssim d’habitatges on viu una família en una habitació. Evidentment, si no tinc una llei d’habitatge que permeti a la gent viure de manera digna i saludable en un pis, dona igual que els digui que es confinin, perquè no poden fer-ho. Les condicions laborals... Jo tinc molts pacients a la consulta que per poder aguantar jornades laborals llarguíssimes consumeixen drogues. La incidència que jo tinc, com a professional, en la salut, és molt baixa. És d’un deu per cent. Jo li puc dir a una persona que no fumi, però si té una ansietat brutal, si està a l’atur, si no pot pagar-li als fills la universitat... De veritat vols que li digui que no fumi? En unes altres circumstàncies, segur que no fumaria.

La salut està condicionada per moltes coses. Una d’elles és el sistema sanitari, però hi ha molts altres condicionants que són socials, que s’han de garantir i que depenen de decisions que s’han de prendre en altres àmbits.

Creus que tenim un sistema massa hospitalocèntric?

El sistema és hospitalocèntric i això s’ha vist sempre. Jo crec que això respon a aquesta política neoliberal de crear, de créixer, de consumir... A l’atenció primària poc negoci fan. El que fa eficient el sistema és una atenció primària que desmedicalitza, que és molt curosa a l’hora de demanar proves complementàries, que coneix la persona i coneix els seus condicionants socials. Evidentment que es necessiten proves, evidentment que es necessita l’hospital, però la primària té en compte les necessitats de les persones al llarg de la seva vida, i això és tremendament cost-efectiu, perquè jo conec el que li passa a aquella persona. Mira si el sistema és hospitalocèntric i mira si segueix un ideari neoliberal que fins i tot en les èpoques que més retallades vam tenir, els hospitals van seguir tenint més inversions, va créixer el seu pressupost. Aquest pressupost no anava dirigit als professionals, no, no, no. Es va retallar el sou dels professionals, es va fer fora molta gent... Però l’utillatge i els medicaments van pujar. Hi ha interessos, hi ha negoci. Si en aquests trenta anys hagués interessat canviar el sistema, no creus que l’haurien canviat?

Al febrer passat vaig anar a un seminari d’innovació a Madrid, que el feia gent molt alternativa, molt crítica amb el sistema. Un senyor, de qui no recordo el nom, va dir, un pobre da de comer a mucha gente, i és cert. Moltes oenagés... Inverteix aquests diners en treure de la pobresa aquest gent. Però, clar, el sistema és un altre.

L'atenció primària té en compte les necessitats de les persones al llarg de la seva vida, i això és tremendament cost-efectiu

Malgrat que diuen que el nostre sistema és eficient, realment creus que no és així, doncs.

Els números canten, perquè durant molts anys t’has preocupat de fer inversions a un nivell de creixement... Mira si no és eficient que, quan saben que tenim una pandèmia i han de buscar els rastrejadors per fer un bon estudi de contactes, què fan? Ho contracten a Ferrovial. Amb total impunitat. Diners públics, a una empresa privada. No se’ls acudeix incorporar-los a l’atenció primària, quan tens l’exemple dels gestors, que és oli en un llum, que estan dins l’equip, que estan en contacte amb la infermera i el metge, que coneixen els pacients. I en plena pandèmia, foten cinc hospitals!

Les plantilles estan cansades. Bé, ja no cansades, desmotivades, que és pitjor que el cansament, saps? Serà difícil de remuntar tot això si no fan el que diuen. El document de les trenta mesures no me’l sé, però això ja ho hem vist moltes vegades. L’ENAPISC [Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària], el Pla de reforç de l’atenció primària... Fes-ho, sigues valent i fes-ho. Com dotem de professionals els hospitals? No importa, perquè ara rescatarem estudiants d’últim curs, tant d’Infermeria com de Medicina. És un suïcidi absolut per a aquesta gent. S’aprofiten de la seva joventut i de la seva falta de cultura laboral. Jo sempre he defugit els símils bèl·lics amb el tema de la pandèmia, però l’altre dia, el meu fill deia, és la Quinta del Biberó. És veritat, és la Quinta del Biberó sanitari. L’auxili sanitari aquest és un suïcidi per a aquests professionals. Em preocupa profundament això. Hi ha molta gent als despatxos; mobilitza’ls. Una mica de dignitat. Aqueta gent s’està formant i després, si tenen una mala experiència, acabaran abandonant la professió.

Estàvem preparats per poder fer front a una crisi com la que ha provocat la pandèmia de la covid-19?

No, perquè el sistema sanitari estava molt afeblit. Teníem unes plantilles molt justes, unes condicions laborals molt precàries. A nosaltres ens deuen molts diners. Si tens un sistema sanitari agafat pels pèls, i una atenció primària més pels pèls encara, passa el que passa. Ningú estava preparat per una situació d’aquestes dimensions, però, ja que malauradament hem hagut de passar per això, posa-hi remei amb les experiències que et demostren que són eficaces, i en una pandèmia el que és eficaç és la salut pública i evitar les situacions en què ets conscient que la propagació és més alta. I on és més alta? Als barris més pobres. Clar que no estàvem preparats, però no fem cap actuació valenta. Sí que hi ha iniciatives, com les ajudes, però no arriben. Els ertos no arriben... Jo tinc pacients que han d’escollir si paguen el lloguer o mengen, i això no es pot tolerar en una societat del segle vint-i-u. No es pot tolerar mai. Avui al Raval hi ha tres desnonaments. Estàs fent un toc de queda i continues amb els desnonaments? Això què és? No només és que el sistema sanitari no està preparat, és que la societat està polaritzada; uns estan bé i no els afecta, i uns altres... Si ets pobre, et contagiaràs més, tindràs més malalties. Com que tens més malalties, tens més probabilitats de contagiar-te, com que vius amuntegat, tens més probabilitats de contagiar-te, com que no pots teletreballar, tens més possibilitats de contagiar-te...

Prova de confinar-te amb nanos, sense espai, sense wifi, sense adults que no parlen l’idioma que parlem tu i jo, que no poden ajudar els seus fills en les tasques del col·le, que no poden accedir al sistema sanitari via telèfon i correu electrònic, perquè no tenen wifi ni saben parlar castellà... El sistema sanitari no està preparat, però la societat tampoc ho està. Tenim molta feina a fer.

En una pandèmia el que és eficaç és la salut pública i evitar les situacions en què ets conscient que la propagació és més alta

Què creus que poden aportar les infermeres al sistema sanitari?

Vagi per davant que tots els professionals que treballem al sistema sanitari som importants. Les infermeres som el col·lectiu més nombrós i tenim una mirada que és particular i que va en relació amb aquesta col·lectivitat. Tu ets capaç de veure la persona dins la seva xarxa, en la comunitat, amb tots els condicionants que fan que estigui en una situació de salut o de malaltia. La infermera té un valor particular, que és una mirada de compromís. D’ajudar l’altre a detectar el que li passa i saber estar al seu costat, i saber coordinar al voltant d’aquestes necessitats altres professionals. És una mirada particular que té molt de valor.

Jo soc una enamorada de la meva feina. Sento passió i respecte absolut per totes les companyes, estiguin en l’àmbit que estiguin. M’emociona parlar de la professió. El fet de suplir les necessitats que una persona pot tenir en un moment determinat de la seva vida, relacionades amb un procés de malaltia, i capacitar-la a adquirir autonomia quan està en un procés de malaltia o està en l’últim moment de la seva vida. Tot això té un valor incalculable, perquè si no ho fa la infermera no hi haurà cap altre professional que ho faci. No hi ha cap altre professional que tingui aquesta mirada, que sigui capaç de portar a terme aquesta feina, aquest acompanyament, respectant els tempos de la persona, intentant capacitar-la en la presa de decisions. Aquesta feina té unes conseqüències socials i polítiques, entenent bé el que és la política, i per això és important tenir infermeres als llocs on es prenen decisions, però infermeres de peu, que cada dia viuen aquestes situacions.

Em fa molta gràcia el Pla de suport a l’atenció primària, quan encaixonen tot tant, que si hi ha d’haver una treballadora social cada vint mil habitants... Doncs, mira, jo, potser, en necessito tres, saps? I en un altre lloc necessitaran una altra cosa. O aquesta dèria d’incorporar professionals diferents, psicòlegs, nutricionistes... La infermera ja té coneixements per abordar malestars. No cap psiquiatritzar-ho tot. Jo ja tinc coneixements d’alimentació. Que posis una nutricionista... No treu res i es fragmenta la primària. L’atenció primària és el més semblant a la infermera, o la infermera és el més semblant a l’atenció primària, en aquest sentit de visió col·lectiva, però això tampoc és negoci i no interessa aquesta visió de capacitar la persona perquè sigui autònoma, perquè prengui decisions. La relació de la infermera amb la persona, en situació de salut o de malaltia, és molt horitzontal, és de presa de decisions compartides, i això pot posar els pèls de punta en determinats nivells.

L’atenció primària és el més semblant a la infermera, o la infermera és el més semblant a l’atenció primària, en el sentit de visió col·lectiva

Creus que els centres assistencials i, en general, el nostre sistema està aprofitant prou bé les capacitats que teniu les infermeres?

Sí que és cert que tot aquest valor no s’està aprofitant, perquè seguim sense estar en molts òrgans de poder, sense estar en moltes reunions on es prenen decisions... T’estic parlant, torno a repetir, de la gent assistencial.

A nivell competencial hi ha un aspecte que és un trauma diari, que és el de la prescripció. Jo no puc tornar dels domicilis amb necessitat d’afegir bolquers a una persona que comença a tenir una incontinència, o un analgèsic per a una persona amb un pic de dolor perquè té una artrosi de genoll, o un apòsit per a una persona que s’ha ulcerat perquè està enllitada i ha començat a sortir-li una nafra als talons. Quan jo arribo, ara en època de covid i de grip, després de fer vuit, deu domicilis al dia, tinc una feinada horrorosa per localitzar un metge que em faci aquestes receptes. Si no el localitzo, perquè està petat de feina, li faig una [consulta] telefònica, que em surt al cap de 48 hores, i la persona ho necessita avui.

El tema de la prescripció, amb un catàleg que contempli les meves necessitats per prescriure, és molt fàcil, però hi ha molts interessos corporatius pel mig. A mi això, cada dia, em mata. A mi i a les companyes. És una qüestió de desconfiança, d’interessos corporatius. De la mateixa manera que a la primària no se li donen competències per desconfiança de l’hospital. Ja sé que no prescriuré un neurolèptic, però hi ha coses que són competència meva. És la infermera la que sap què es necessita en relació amb aquesta cura. No és un tema de capacitat. Estem plenament capacitades i tenim competències en el tractament d’una cura. La prescripció ens ajudaria molt. També al metge, a qui li bloquejo tres telefòniques o tres visites virtuals perquè faci un clic, quan segurament és molt més important que estigui fent una altra cosa.