La Vocalia d’Infermeria de Salut Mental del COIB s’ha renovat i es planteja el repte de donar visibilitat a la feina que fan les infermeres especialistes en salut mental, treballar pel reconeixement de l’especialitat als centres de treball i fomentar la recerca i la docència en aquest àmbit. La coordinadora de la Vocalia és Sonia Bernad, infermera especialista en salut mental de la Unitat de Salut Mental Badia del Vallès, de l’Institut Català de la Salut, i la referent de la Vocalia per part de la Junta de Govern del COIB és la seva vicepresidenta, Maria Romeu Labayen, infermera especialista en salut mental, que treballa a l’Agència de Salut Pública de Catalunya i és professora del Departament d'Infermeria de Salut Pública, Salut Mental i Maternoinfantil al Campus de Bellvitge de la Universitat de Barcelona. Les hem entrevistat per conèixer els reptes de la vocalia en aquests moments en què la pandèmia provocada per la covid-19 fa més necessari que mai tenir cura de la salut mental de les persones.

La vocalia de Salut Mental del COIB s’ha renovat. Com us organitzeu? Quin és el perfil de les persones que en formeu part?

Sonia Bernad (SB): Estem començant. Fa poques setmanes que estem treballant juntes. La nostra idea és que hi hagi una representació variada de tots els col·lectius de les infermeres que treballem en salut mental, en l’àmbit infantil i d’adults, a l’atenció primària, als hospitals, a les presons, fent recerca, fent docència... Totes les persones que estem a la vocalia som especialistes [en salut mental], però som conscients que hi ha moltes infermeres que no són especialistes, però que estan molt ben formades i cobreixen llocs de treball de l’àmbit de la salut mental. Aquestes infermeres s’han format amb màsters, amb postgraus. Moltes d’elles tenen molta experiència professional. Ara fa més d’onze anys que es va regularitzar l'especialitat per la via excepcional a persones que portàvem anys treballant i complint uns determinats requisits i des de llavors no han sortit prou especialistes per poder cobrir la demanda.

Maria Romeu (MR): És necessari que hi hagi més especialistes, que hi hagi més places de l’especialitat d’infermeria de salut mental. Aquesta és una reivindicació dels mateixos proveïdors de salut. A més, a Catalunya es venen a formar moltes infermeres especialistes en salut mental d’altres llocs de l’Estat que després tornen al seu lloc d’origen. Això és un gran problema, perquè no podem cobrir les places de treball als àmbits on es demana el perfil d’infermera especialista en salut mental. A més, cal que se’ns reconegui l’especialització, l’experiència i la categoria laboral d’infermera especialista en salut mental. Per aconseguir-ho, haurem d’anar més enllà de Catalunya i picar les portes dels ministeris.

Cal que se’ns reconegui l’especialització, l’experiència i la categoria laboral d’infermera especialista en salut mentalAra a la Junta no hi ha un vocal especialista en salut mental. Quin és el vostre paper, Maria, com a vicepresidenta del COIB, a la Vocalia d’Infermeria en Salut Mental?

MR: Vaig presentar-me a les eleccions parcials a vicepresidenta precisament perquè la Junta es va quedar sense infermeres de salut mental. Ens havíem d’arremangar i implicar. Per això, em vaig animar a presentar-me. Juntament amb la Sonia, que n’ha assumit la coordinació, hem refet la Vocalia, en què inicialment es van incorporar altres persones com l’Amparo del Pino, la Carmen Cruz o la Silvia Rosado –que són referents i amb una àmplia experiència, que coneixen la xarxa, coneixen la professió–, amb la idea que després s’incorporessin altres persones que fossin representatives de la realitat de les infermeres que treballem a l’àmbit de la salut mental.

Quins reptes us plantegeu a la Vocalia?

SB: Principalment, fer-nos visibles. Les infermeres sempre hem d’explicar el que fem i les infermeres especialistes en salut mental encara més. La Vocalia pot ser un bon escenari perquè les infermeres de salut mental puguem demostrar la nostra vàlua i les nostres competències, i donar a conèixer la feina que fem en els nostres llocs de treball. Un altre dels reptes de la Vocalia és representar totes les infermeres que treballem en aquest àmbit, tant a les que tenen l’especialitat com les que no. Un altre és fomentar i donar valor a la investigació i a la docència. Donar visibilitat a totes les infermeres de salut mental. A més de les que treballen a l’atenció comunitària i hospitalària, les que exerceixen com a gestores de casos, les que treballen per processos en entitats proveïdores de salut o les que tenen cura d’altres professionals. Hi ha àmbits d’exercici poc visibles que s’haurien de poder veure més i des del Col·legi es pot treballar per aconseguir-ho. A més, ens hem d’ajudar a cuidar-nos en el moment que estem vivint. Hem sortit tocats d’aquesta situació.

La pandèmia farà canviar el paper que teniu les infermeres de salut mental?

MR: Jo no crec que faci canviar gaire el paper que tenim. El que sí podria ser és que estiguem més presents en les estratègies de prevenció i de promoció de la salut. Les infermeres de salut mental estem molt centrades en el tractament, la rehabilitació, el treball amb persones amb trastorns mentals greus, perquè la xarxa està una mica col·lapsada, i el que queda en un segon pla és la tasca de prevenció i promoció de la salut. La pandèmia ha posat sobre la taula la importància fonamental que té la prevenció i la promoció.

Partim d’un dèficit estructural d’infermeres i, específicament, d’infermeres especialistes en salut mental. Després de la pandèmia en faran falta més?

SB: Jo crec que sí. Som una figura clau. La nostra visió és important per poder abordar el malestar emocional que ha comportat la pandèmia. Sabem que han augmentat un vuitanta per cent els trastorns de salut mental entre els joves. Les consultes al SEM per ansietat també s’han multiplicat. Els suïcidis... Hi ha molts indicadors que ens diuen que la forma com la gent està gestionant la situació no és del tot correcta. Nosaltres, com a agents de salut, podem ajudar a millorar-ho.

La pandèmia ha posat sobre la taula la importància fonamental que té la prevenció i la promoció

Creieu que podem parlar d’una pandèmia de salut mental, després de la pandèmia de covid?

MR: Em costa una mica parlar de pandèmia de salut mental. Penso que és necessari diferenciar els trastorns mentals de les situacions difícils que poden comportar estrès, malestar o angoixa. Davant d’aquestes situacions, unes persones poden desenvolupar trastorns mentals i d’altres poden empitjorar un trastorn previ, però no és cert que tothom que té malestar emocional acabi tenint un trastorn mental.

Quins són el trastorns més freqüents que estan apareixent amb la pandèmia?

SB: Estem veient molts adolescents amb trastorns alimentaris i amb dificultat per poder gestionar el malestar emocional. Les xarxes socials com Instagram han comportat noves maneres d’explicar als altres el malestar emocional individual i això genera una cadena difícil d’aturar. Hem vist també un repunt en les autolesions i en els intents de suïcidi en els menors de divuit anys i en les dones. També estem veient que sis de cada deu persones que consulten tenen símptomes d'ansietat i de depressió. Sí que és veritat que la pandèmia ha fet que persones amb un diagnòstic previ de trastorn mental greu s'hagin descompensat o bé ha afavorit que persones vulnerables hagin acabat tenint un trastorn mental.

El que veiem és un augment en la dificultat de gestionar el patiment emocional, sobretot entre els més joves, en la dificultat de resoldre conflictes, que està relacionat amb les noves maneres de relacionar-nos a través de les xarxes socials, i que la pandèmia ha posat de manifest. Si alguna cosa ens ha ensenyat la pandèmia és a donar més importància a la prevenció i a la promoció de la salut.

No és cert que tothom que té malestar emocional acabi tenint un trastorn mental

En quina situació us trobeu les infermeres que treballeu en l’àmbit de la salut mental? Quines són les vostres condicions laborals?

MR: Hi ha molta varietat. Pensa que hi ha molts proveïdors de salut mental i cada institució té la seva gestió. De manera general, podem dir que no ens reconeixen la categoria d’especialista i això és molt desmotivador. El fet que una infermera que dedica dos anys a fer l’especialitat tingui les mateixes condicions laborals que una que acaba de sortir de la carrera és molt desmotivador. Una de les tasques més importants que ens proposem en aquesta vocalia és lluitar perquè se’ns reconegui l’especialitat. S’ofereixen moltes places d’infermeres de salut mental, però el reconeixement no hi és. Les condicions laborals són molt millorables. Es fan contractes per dies, per setmanes, per caps de setmana, per mesos, per cobrir torns de nit o per fer guàrdies. A la xarxa comunitària hi ha més estabilitat, però estem molt saturades de feina i caldria que hi haguessin més professionals. Això té difícil solució si no s’augmenten les places d’infermeres especialistes en salut mental.

Quines particularitats té la feina d’una infermera especialista en salut mental?

SB: El que ens identifica a totes les infermeres de salut mental és la cura i l’escolta activa per poder acompanyar les persones que tenen trastorns de la salut mental. Després, cada programa té les seves particularitats. A la xarxa de salut mental hi ha programes específics. Per exemple, a la comunitària hi ha programes per a pacients amb un primer brot psicòtic, programes de suport a ll'atenció primària... Hi ha infermeres de salut mental a les escoles, fent xerrades als adolescents, d’altres treballen en programes específics, a l’hospitalització a domicili... Els àmbits de treball són molt amplis.

MR: Amb la particularitat que el mateix professional pot treballar en diversos àmbits alhora.

SB: La nostra eina terapèutica és la paraula.

MR: La relació terapèutica és l’eina bàsica, que consisteix en tenir una relació terapèutica amb la persona que li resulti beneficiosa. De tota manera, els trastorns mentals dificulten la comunicació i les relacions amb les persones que els tenen. Aquest és un dels reptes que tenim en la nostra feina, aconseguir crear una relació de confiança, d’ajuda, que la persona se senti protegida i ajudada, que puguem establir una relació terapèutica. Aquest és un repte important que tenim en el nostre dia a dia.

Un altre repte seria millorar la prevenció dels trastorns de salut mental?

SB: Sí, tot i que costa. Quan va sortir l’especialitat de salut mental, es va orientar molt cap a persones amb trastorns mentals severs. Després es va incloure la cura de persones amb malalties cròniques, en què el seu dia a dia és molt complicat i has de treballar el seu espai de confiança. L’atenció comunitària sempre ha estat més enfocada a la psicopatologia. La prevenció i la promoció de la salut són transversals i han de tenir en compte no només l’àmbit de la salut, sinó també l’àmbit social, comunitari i educatiu.

Cal que surtin més places d’especialistes en salut mental?

SB: Sí, i tant, tot i que, fins que no es reconegui l’especialitat en l’àmbit laboral, no serà massa atractiu especialitzar-se. Si amb un màster d’un any aconsegueixo arribar a l'àmbit laboral al mateix lloc que fent l’especialitat, que comporta fer un examen difícil i dos anys de residència...

MR: De tota manera, aquí tenim un nivell de formació de l’especialitat molt alt. Els residents que s’han format en salut mental tenen molts recursos, molts coneixements. Fan una rotació per tota la xarxa de salut mental, que aporta moltes eines. Si em preguntes quantes infermeres [especialistes en salut mental] necessitem, et diria que tranquil·lament hauríem de triplicar el nombre de places, i encara em quedaria curta.