“La pandèmia ha estat la prova d’estrès definitiva sobre la salut mental de les persones.” Ho afirma Àlex Marieges, coordinador del Programa d’Atenció Domiciliària Intensiva de la Fundació Centre d’Higiene Mental Nou Barris, de Barcelona, i president de l’Associació Catalana d’Infermeria de Salut Mental (ASCISAM). Marieges es mostra molt preocupat per l’augment de problemes de salut mental entre la població i entre els professionals de la salut, i està convençut que la salut mental s’ha d’abordar des de diversos àmbits, més enllà del sanitari i, en aquest sentit, veu molt encertada la creació del Pacte Nacional de Salut Mental, que compta amb la representació de diversos departaments de la Generalitat i de diverses entitats professionals i socials.

Què significa la creació d’aquest Pacte?

Hi ha moltes esperances posades en el Pacte Nacional de Salut Mental al país. No hi ha salut sense salut mental, i la salut mental ens interpel·la a tots. La salut mental té un component de patiment social que ara és més evident que mai. Fins ara, quan es parlava de salut mental, s’havia posat el focus en l’àmbit sanitari, i la salut mental afecta moltes altres qüestions: l’habitatge, l’educació, l’accés a la feina, la justícia... Una de les grans fites que vol assolir el Pacte Nacional de la salut Mental és, precisament, que aquells aspectes que intervenen en la salut mental es puguin integrar. Arrel del Pacte s’ha creat la Taula del Pacte Nacional de Salut Mental on estan presents diversos departaments de la Generalitat i també societats científiques i col·legis professionals, com el COIB. Tenim la sort que el Pla Nacional el lidera Magda Casamitjana, que és una bona política i una bona persona, que transmet confiança en el fet que podem fer possible el canvi.

No hi ha salut sense salut mental, i la salut mental ens interpel·la a tots

La pandèmia ha comportat un augment dels problemes de salut mental entre la població. Creus que encara hem d’esperar un increment més gran? Hem acabat de veure els efectes de la pandèmia sobre la salut mental de la població?

La pandèmia ha estat la prova d’estrès definitiva sobre la salut mental de les persones. Parlant de salut mental, no vivim en una societat ecològica-ment saludable. Ja des d’abans de la pandèmia, veníem arrossegant moments difícils. Fa temps que vivim en una societat amb canvis accelerats, una societat líquida, com deia [Zygmunt] Bauman, amb una pèrdua de referents, de valors, i la pandèmia ha estat la gota que ha fet vessar el got. La pandèmia ha fet rebentar un sistema que ja de per si trontollava.

Com creus que s’està abordant l’impacte de la pandèmia en la salut mental de la ciutadania des del sistema de salut i, en general, des de les institucions?

Una de les coses que ha portat la pandèmia ha estat posar de manifest que el benestar emocional de la població trontollava. De fet, al 2017, el conseller Comín, que ara està exiliat, va augmentar el pressupost per atendre els problemes de salut mental i cal estar-li agraït, perquè va generar un canvi de tendència. Ara, arrel de la pandèmia, s’ha augmentat encara més el pressupost per abordar els problemes de salut mental. Ja no podem dir, com fins ara, que som la ventafocs de la sanitat. Ara hi ha més recursos que mai, però hem d’endreçar-los, de fer un market place dels recursos que té la ciutadania al seu abast per poder atendre la seva salut mental. De fet, el Pacte Nacional de Salut Mental té precisament aquesta intenció.

Quins són els trastorns de salut mental més freqüents que ens ha portat la crisi del coronavirus?

El que ens diuen les estadístiques és que hi ha hagut determinades franges d’edat més afectades per la pandèmia. Una és la franja d’edat infantojuvenil, en què diuen que han augmentat els intents d’autolesió i que han augmentat els trastorns de la conducta alimentària. Un altre col·lectiu especialment afectat ha estat el de les persones grans. La soledat, l’ansietat, la depressió i l’insomni sembla que han augmentat entre aquest col·lectiu durant el període de confinament. Encara estem avaluant si això es deu a la pandèmia o bé hi ha coses que han arribat per quedar-se. Estem a l’expectativa. Hi ha xifres esfereïdores, com que en alguns dispositius infantojuvenils ha augmentat un 325 % les urgències.

De tota manera, a mi m’agrada dir que hem d’apel·lar a la resiliència de les persones, aquesta capacitat humana de fer front als problemes que ens presenta la vida. La pandèmia ha estat una cosa excepcional, que viu una generació cada cent anys. Un cop ha passat, hem d’apel·lar a la resiliència i evitar psiquiatritzar els malestars emocionals de les persones. Per segon any consecutiu, l’Estat espanyol lidera a nivell mundial la prescripció de psicofàrmacs.

La pandèmia ha estat una cosa excepcional, que viu una generació cada cent anys. Un cop ha passat, hem d’apel·lar a la resiliència i evitar psiquiatritzar els malestars emocionals de les personesA la Fundació Centre d’Higiene Mental Nou Barris on treballes com esteu vivint aquesta situació?

Totes les institucions de l’àmbit comunitari i de l’àmbit hospitalari estem saturats. Tenim més llistes d’espera que mai, fem més atenció que mai, rebem més derivacions de metges de família que mai. Si aquesta ha de ser la nova realitat, calcem-nos. Cada cop és més freqüent el perfil de persona que demana ajuda per un patiment de caire social. Hi ha gent que necessita un psicòleg, o un psiquiatre, o una infermera, o els tres a l’hora, i hi ha gent que, a més d’això, necessita un plat a taula. Anem amb compte, perquè el patiment social no resolt acaba convertint-se en un patiment psíquic.

Diversos informes alerten del fort impacte de la pandèmia en la salut mental i emocional dels professionals de la salut en general i de les infermeres en particular.

És molt preocupant que els qui tenen cura de les persones emmalalteixin. Jo fa més de 25 anys que soc infermer i 23 que em dedico a intentar tenir cura i acompanyar les persones amb problemes de salut mental. Mai havia vist una situació com la d’ara entre els professionals, amb un nivell tan alt de desencís, de patiment psicològic, d’esgotament, de queixa insatisfeta. És molt, molt preocupant.

Què es pot fer per resoldre aquesta situació?

Manifestos com el que va fer el COIB el Dia Internacional de les Infermeres, amb la participació de les col·legiades, em semblen útils. El fet d’aixecar la nostra veu per tenir participació política em sembla útil, convidar els nostres joves professionals que siguin crítics i rebels també em sembla útil. No podem seguir així. Un dels dotze punts que recollia el manifest del COIB era la millora de les condicions laborals de les infermeres. No es pot fer el que se’ls està fent a les infermeres, i de la mateixa manera podria parlar d’altres companys, metges, psicòlegs, TCAI... Estem fotudes i només cal remetre’ns als informes de la Fundació Galatea.

La gent jove es crema abans de començar. Hi ha un xoc entre les expectatives que es generen a la Universitat, on acadèmicament hem millorat moltíssim, i la realitat en l’àmbit assistencial. Les condicions laborals segueixen sent les mateixes de quan jo vaig acabar, l’any 1997. En tot aquest temps el món ha canviat però la gestió infermera no ho ha fet. No podem seguir treballant a cop de telèfon, no podem treure la gent del llit a les sis del matí i despertant-les el seu únic dia de festa. Això és insostenible.

Hi ha un xoc entre les expectatives que es generen a la Universitat, on acadèmicament hem millorat moltíssim, i la realitat en l’àmbit assistencialAra augmenta el nombre de places a la Universitat, però el resultat no el començarem a veure fins d’aquí a quatre anys. La situació que tenim ara fa temps que la sabíem. Hi havia estudis del Col·legi de fa anys que ja advertien que faltaven infermeres i que encara en faltarien més.

Una cosa que em fascina és quan les infermeres em diuen que marxen a treballar a un altre lloc perquè on han estat fins ara no se sentien cuidades. És que no se senten cuidades enlloc! La institució que realment cuidi les infermeres, se les quedarà totes. I què vol dir cuidar-les? Vol dir que tinguin condicions laborals dignes –ara moltes institucions estan començant a fer interinatges, contractes laborals fixos des del començament–, però no només això. Vol dir que tinguin reconeixement extern i intern, que se’ls faciliti que puguin fer recerca, que hi hagi comandaments intermedis valents... Vol dir moltes coses.

Quines peculiaritats té la feina d’una infermera especialista en salut mental?

Les infermeres especialistes en salut mental treballen en l’àmbit hospitalari, en l’àmbit comunitari, en l’àmbit de la prevenció i la promoció de la salut... Tenim molts papers i molts barrets, però estem sota un barret comú, que és el de l’acompanyament de les persones en el seu patiment psíquic. Hi hauria d’haver més infermeres de salut mental a tot arreu. Falta presència als àmbits de la prevenció i la promoció de la salut. Les infermeres de salut mental no fem servir tècniques com les que es fan servir en altres àmbits de la professió. Gairebé mai posem sèrums, ni vies, ni sondes... El que tenim és la paraula, l’escolta i l’acompanyament. Acompanyem en el patiment psíquic i psicològic de les persones. I no només durant el patiment, sinó també en els moments de plenitud, en què podem fer una tasca de prevenció i promoció del benestar emocional.

En quina situació es troba l’especialitat d’infermeria de salut mental a casa nostra?

Estem en una situació no resolta. Confio que en mig termini se’ns reconegui la nostra especialitat en les categories professionals dels centres de treball. Em consta que s’hi està treballant. A mi se m’ha convidat en algun fòrum per definir la categoria professional i pel reconeixement que es mereix l’especialitat d’infermeria de salut mental i la resta d’especialitats infermeres. Quan això arribi, veurem de quina manera s’implementa.

S’ha de reconèixer ja l’especialitat en salut mental i, acte seguit, s’ha de fer alguna actuació per donar seguretat a les infermeres que exerceixen en l’àmbit de la salut mental i no tenen l’especialitatTenim un punt molt important a resoldre, i és la convivència entre les infermeres especialistes en salut mental i les que desenvolupen la seva trajectòria professional en l’àmbit de la salut mental, però no tenen l’especialitat. Hem de ser molt curosos en això i s’ha de fer de manera que satisfaci tothom, perquè no hi ha prou especialistes per omplir tots els llocs de treball en aquest àmbit. S’ha de reconèixer ja l’especialitat en salut mental i, acte seguit, s’ha de fer alguna actuació, dins les competències que Catalunya hi pugui tenir, per donar seguretat a les infermeres que exerceixen en l’àmbit de la salut mental i no tenen l’especialitat. Se’ls ha d’oferir una xarxa de seguretat.

Durant els darrers anys ha augmentat considerablement el nombre de places d’especialistes. Cal que augmenti encara més l’oferta?

Està clar que ha d’augmentar més. Si es posen més recursos i es creen nous dispositius, però després no hi ha professionals per tirar-los endavant, malament. A més, estem formant especialistes que després marxen, se’n tornen al seu lloc de residència, a altres comunitats de l’Estat. Per molt que hi posem incentius per fer aquí l’especialitat en salut mental, si, un cop formades, les infermeres marxen, malament. Estic convençut que, quan tinguem l’especialitat reconeguda, també tinguem una borsa per a les especialistes i que això també ho farà més atractiu perquè s’hi quedin.

Quines accions esteu duent a terme des de l’ASCISAM per les infermeres de salut mental?

L’ASCISAM és l’Associació Catalana d’Infermeria de Salut Mental, que no l’Associació Catalana d’Especialistes en Salut Mental, ni l’Associació d’IESTOs [infermeres especialistes sense títol oficial] de salut mental. Òbviament, defensem l’especialitat i el reconeixement de la categoria professional de de les infermeres especialistes, però també fem d’aixopluc per a les infermeres que no tenen el títol oficial. El nostre discurs sempre és conciliador, aglutinador. Les persones que en formem part de la junta dediquem el nostre temps lliure a fer activitats que serveixin per donar a conèixer i dignificar el nostre àmbit d’expertesa. En el nostre discurs està la defensa dels drets de les persones afectades de problemes de salut mental.

El 6 i 7 d’octubre de 2022 organitzem el sisè Congrés Català d’Infermeria de Salut Mental, que celebrarem a Tortosa. Agraeixo el COIB, que ens està ajudant en la difusió, igual que el Consell de Col·legis d’Infermeres i la resta de col·legis del territori. El congrés és bianual.

Els anys que no fem el congrés, convoquem el premi de recerca de l’ASCISAM, per facilitar i esperonar la recerca infermera en l’àmbit de la salut mental.