Infermeres i llevadores ens trobem en una cruïlla que no només posa en risc la nostra salut física i mental, sinó que ens aboca a enfrontar a un dilema profundament ètic. Com podem donar el millor de nosaltres davant de l’escassetat crònica de professionals, la fugida de talent que ens minva i l’abandonament de la professió que ens empobreix? 

El nostre dia a dia s’ha convertit en una batalla constant per mantenir la qualitat de les cures i garantir la seguretat de les persones ateses. Aquest no és només un problema de manca de recursos, va molt més enllà. Es tracta d’una qüestió de justícia social, d’integritat professional i de responsabilitat de les institucions sanitàries.  

La professió infermera és una de les més indispensables i alhora més invisibilitzades del sistema de salut. Tot i comptar amb una tradició acadèmica sòlida, continua arrossegant una paradoxa estructural: les cures són fonamentals, però sovint es tracten com si no tinguessin preu. I el que no té preu, no es prioritza. Però res més allunyat de la realitat. Per oferir una atenció de qualitat i segura, cal que disposem del temps adequat per a cadascuna de les nostres intervencions. La nostra voluntat no té preu, però les nostres hores de treball, sí que en tenen. 

L’actual dèficit d’infermeres no és una situació circumstancial, és un problema estructural. La situació és límit: una de cada quatre infermeres es planteja abandonar la professió, mentre la demanda assistencial augmenta per l’envelliment de la població i la complexitat creixent de les cures. Alhora la mitjana d’edat de les professionals també creix i, a causa de la manca de reconeixement, les males condicions laborals i les poques places universitàries, cada cop hi ha menys graduats en infermeria.  

La sobre exigència i la impossibilitat de complir amb els estàndards ètics de la professió generen una situació de violència institucional sostinguda. Les infermeres treballem sota un codi ètic que garanteix la dignitat de la persona atesa i que es basa en principis com la responsabilitat professional, la justícia social, la confidencialitat i l’autonomia de la persona. Però, en un context d’insuficiència de temps per atenció i on la seguretat de les persones està en risc, com s’aplica aquest codi? 

L’article 23 del Codi Ètic de les Infermeres de Catalunya respon amb rotunditat: les professionals han de “negar-se a col·laborar en pràctiques que no garanteixin la seguretat de les persones” i han de “comprometre’s a corregir la situació”. No obstant això, què passa quan la manca de personal i la pressió assistencial fa impossible garantir aquesta seguretat? Aquí rau el nostre dilema ètic: complir amb els valors de la professió o assumir decisions provocades per la realitat del sistema. 

El codi ètic també estableix el compromís de les infermeres amb la justícia social i l’accés equitatiu a les cures. Les infermeres som les primeres a detectar aquestes desigualtats i a viure la frustració d’un sistema que no sempre permet atendre totes les persones en funció de la seva situació de salut. Un altre dels principis fonamentals de l’ètica infermera és garantir l’autonomia: que la persona atesa pugui prendre decisions informades. Però això requereix temps per escoltar, explicar i generar confiança. Sense aquest temps, la informació es redueix a un tràmit, i el dret de la persona a decidir es veu compromès. 

Aquesta manca de temps és un atemptat contra els drets de les persones i un nou dilema ètic per a les infermeres, que ens veiem forçades a prioritzar tasques mecàniques en lloc d’una atenció personalitzada i respectuosa amb les necessitats les persones. 

La nostra professionalitat ens obliga a no resignar-nos. Reclamem un canvi estructural que posi la qualitat de les cures i la justícia social en el centre de les prioritats institucionals. Fem una reivindicació laboral i una crida d’alerta sobre la sostenibilitat i l’ètica del sistema de salut.

Article d'opinió a social.cat