Al barri de la Mina hi ha una de les realitats socials més desafavorides. Com heu donat resposta a la pandèmia des del CAP? El virus entén de classes socials?

A l’inici, com tothom, vam plantar cara com bonament podíem. No hi havia tanta informació, s’anaven adaptant protocols i la població s’adaptava a tots els canvis. La Mina és un barri de fer molt de carrer, a totes hores hi ha gent al carrer, i el fet de veure els carrers buits sorprenia molt. Penso que a la primera onada la població va respectar bastant l’aïllament. Al principi, la gent tenia molta por i ara, més que por, diria que té respecte. Les persones que van ser positives de covid van arribar a tenir estigma social, eren com les contagioses de la zona, i al principi van tenir rebuig. És cert que a l’inici de la crisi sanitària es va improvisar molt, no teníem tanta informació com ara i la gent va fer molta precaució de quedar-se a casa, ni tan sols per anar a l’escola. De fet, les nostres escoles tenen les taxes més grans d’absentisme escolar de Catalunya i el coronavirus ho ha empitjorat. L’Institut Escola La Mina va començar amb un 80 % d’absentisme escolar i a poc a poc s’ha recuperat, però no acaba d’arrencar del tot.

Al barri tenim molta població que es dedica a la venda en mercats ambulants o la recollida de ferralla i, per tant, si no surt a treballar, no menja ni ho fan les seves famílies, que aquí solen ser nombroses, ni tampoc tenen dret a subsidis ni baixes. Això genera ansietat i por. Penso que aquí tindrem un abans i un després en els trastorns d’ansietat i la depressió. Ho van fer molt bé al principi i ara, ja no específicament a La Mina sinó, en general, la població s’ha relaxat.

Poc a poc tots, tant la població com els professionals, ens anem adaptant a la nova situació. Abans el nostre CAP era com una casa oberta, entrava tothom a l’hora que volia, i ara la població es va adaptant a les normes. No poden entrar lliurement, hi ha un aforament a les sales d’espera, han de fer cua, etcètera.

Tindrem un abans i un després en els trastorns d’ansietat i la depressió
 

Quina visió tens sobre com ha afectat la pandèmia a l’atenció primària?

La meva visió des de l’atenció primària és que sempre hem estat justos de recursos i amb la pandèmia ha quedat totalment demostrat que durant molts anys la política sanitària ha estat molt hospitalcentrista i que a la primària hem perdut molt de pressupost. A l’estiu, quan semblava que s’havia superat la pandèmia i va tornar aquell brot. En efecte, anàvem molt faltats de personal. Penso que aquí és on s’ha notat més. Al principi de la pandèmia estàvem molt faltats de material de protecció pels professionals, d’informació i canvis continus de protocols –comprensible per la novetat de la malaltia–, però ara tenim dèficit de personal. Hem de seguir fent la feina que fèiem habitualment més tot el control del coronavirus: gestió de casos, PCR o test d’antígens ràpids, seguiment dels nostres pacients, valoracions diferents en funció de si la persona té símptomes compatibles amb covid, etc. La nostra població, en general, no té mútua privada, així que gairebé el 100 % de la població adscrita ve a visitar-se. Nosaltres anem molt justos de personal, sobretot d’infermeres i TCAI, i es nota molt si hi ha alguna baixa o si una persona que per les seves condicions de salut no pot fer tots els tipus de feina. Es va haver de deixat de fer control de patologies cròniques o cartera complementària de serveis per falta de personal i ara ho anem recuperant a poc a poc. Hi ha uns mínims que s’han de cobrir com les urgències, l’atenció domiciliària, els controls de Sintrom o les cures i, per tant, fer les agendes amb els usuaris assignats queda més limitat. Hi ha dies que no arriben gairebé a cobrir els mínims en infermeria i les professionals ja estan fent jornada complementària, doblant torns.

Les polítiques hospitalcentristes que hem tingut durant molts anys han deixat que l’atenció primària quedés com un esquelet
 

Formes part del moviment SOS Atenció Primària. En què consisteix i a qui voleu fer arribar aquest missatge?

És un moviment previ al coronavirus. Les polítiques hospitalcentristes que hem tingut durant molts anys han deixat que l’atenció primària quedés com un esquelet. Si realment som l’eix vertebrador d’aquest sistema sanitari, com molts polítics diuen, s’ha de dotar dels recursos necessaris. No només de personal, sinó de molts edificis que no reuneixen les condicions adequades i això al cap i a la fi és una degradació de l’atenció primària també per a la població, que és usuària d’aquest servei. No es reclama per la comoditat dels professionals sinó que defensem drets per la sanitat pública i per la societat. El missatge l’enviem a la població, que sovint sentim a dir que aquests dies estem tancats o no agafem les trucades. És important donar el missatge que hi som, que hem augmentat la nostra activitat assistencial respecte d'altres anys, i que a vegades és complicat atendre el gran volum de demanda perquè a vegades no tenim ni els recursos ni la capacitat per donar sortida a tota aquesta demanda. D’altra banda, també ens volem dirigir a la política, que ha de tenir en compte quines són les nostres necessitats ara mateix. És molt interessant que a tots els òrgans de govern hi hagi professionals dels diferents estaments i àrees sanitàries perquè som els que podem donar veu a les necessitats que ens trobem en el dia a dia.
 

Quines són les principals reivindicacions de les infermeres d’atenció primària?

La poca visibilitat en el sistema i en la societat. Quan es parla d’atenció primària és el metge. Es parla de la infermera que posa la vacuna de la grip i que mira la tensió, però les infermeres fem molt més. No tenim veu en altes esferes per poder dir segons què o prendre decisions. Em sobta, per exemple, que hi hagi molts webinars o entrevistes sobre vacunació sense cap infermera. Tots podem aprendre de tot, però és comú que altres estaments ens diguin a les infermeres com fer la nostra feina. Hi ha infermeres molt vàlides i trobo a faltar veure més representació de la nostra professió en diferents esferes i tenir veu.

També crec que cal donar valor a la importància de l’especialitat i que hauria d’estar reconeguda a la borsa de treball i en qualsevol tipus d’oferta pública. Hi ha altres comunitats on tenir l’especialitat té més pes, es valora i es justifica més econòmicament. A Catalunya està molt poc reconeguda i cobra el mateix una infermera generalista que una especialista. Penso que és un sobreesforç important pel qual haurien d’apostar i valorar les administracions. És necessari que s’ampliïn les places ofertades i les unitats docents. Al CAP som centre acreditat formatiu i tenim residents d’infermeria familiar i comunitària i pediatria. Ara ens estem acreditant per tenir-ne també d’infermeria geriàtrica.

Es parla de la infermera que posa la vacuna de la grip i que mira la tensió, però les infermeres fem molt més
 

Què diries a les infermeres que s’estan formant sobre l’atenció primària?

Les universitats estan molt encaminades a la formació hospitalària o d’emergències i hi hauria d’haver més representació de la feina que es fa a la primària. Quan jo estudiava, a la carrera es deia que les infermeres s’anaven a jubilar a la primària. A la primària es treballa moltíssim! És un àmbit on pots ser molt autònoma com a professional, amb consulta i usuaris assignats, i no depens tant d’altres categories professionals. Necessitem ampliar les places universitàries perquè hi ha un dèficit general d’infermeres i també que el període de pràctiques a la carrera en atenció primària sigui més ampli, perquè els estudiants puguin conèixer bé la feina que es fa. Per sort, cada vegada trobem més infermeres joves que comencen a tenir més ganes de fer primària des del principi. De fet, la nostra mitjana d’edat d’infermeres al centre és bastant jove.