Les infermeres surten ben formades de la Universitat per poder donar resposta a les necessitats de salut de les persones. Tot i així, els centres assistencials han de ser capaços d’ajudar-les a consolidar els seus coneixements i habilitats. Així ho creu Montserrat Comellas Oliva, directora de l’Associació de Directores d’Escoles d’Infermeria de Catalunya, Balears i Andorra (ADEIC) i directora de l’Escola d’Infermeria i Teràpia Ocupacional de Terrassa.

Creieu que actualment el grau d’Infermeria s’adequa a les necessitats que tenen els centres de treball?

El Grau en Infermeria representa la formació bàsica que ha de tenir una infermera. En aquest sentit, s’adequa al que ha de fer una infermera novell en un centre de treball. Ara bé, els centres de treball també s’han d’adequar a les infermeres novells i ajudar-les a consolidar els seus coneixements i habilitats en un servei o una unitat concreta. El que no hauria de passar és que facin de corretorns, avui a un servei i demà a un altre. Això és un problema de seguretat per als malalts i, per descomptat, no té res a veure amb l’adequació dels estudis.

Les facultats i escoles d’infermeria donen resposta a les expectatives que tenen els alumnes?

Els alumnes el que volen es treure’s el títol per poder treballar com a infermeres, però la majoria també volen aprendre bé el que cal fer per poder tenir criteri i adaptar-se de la millor manera als centres de treball.

Crec que ens hauríem de preguntar també quines expectatives tenen els estudiants respecte dels centres de treball. La situació de les noves generacions és molt diferent a la d’anys enrere. Saben que tindran feina i molts manifesten que volen estar ben cuidats, sentir-se segurs, tenir oportunitats de futur. D’altres, tot i sabent que tindran feina aquí quan acabin, el que volen és marxar del país, trobar altres oportunitats.

Les infermeres surten sobreformades de la universitat?

En absolut. Les infermeres surten formades per poder donar resposta a les necessitats actuals de la societat, a cercar el millor coneixement, a ser crítiques amb el que es troben i a prendre decisions. L’altre tema és que, quan s’integren en els centres de treball, molt sovint no troben les condicions per desenvolupar les seves competències, però això no és un problema de la universitat. Els centres de treball haurien de poder tenir les condicions adequades perquè els seus professionals puguin desenvolupar les competències que els hi atorga la titulació i poder així servir a la societat pel nivell de coneixements del moment.

La pandèmia ha comportat la substitució de les classes presencials per les classes en línia. També ha fet que molts alumnes de darrer any s’hagin incorporat a l’activitat assistencial per fer front a la crisi sanitària. De quina manera han influït aquests fets a la qualitat de la formació? I als ànims de l’alumnat?

Depèn. Els estudiants que el curs 2020-21 varen fer contractes d’auxili sanitari, per una banda, es van integrar molt bé en els equips de treball, però, per l’altra, no van poder desenvolupar pràctiques en condicions òptimes als serveis especialitzats, que era el que els hi tocava a quart curs. Ara bé, hi ha una generació que ha estat bastant penalitzada i són els que al 2020 feien segon curs, que van passar directament a les pràctiques de tercer i sovint també van tenir serveis tancats.

Pel que fa als ànims dels alumnes, en general diria que ho han portat força bé. A l’inici de la pandèmia no entenien que no poguessin fer pràctiques. Després ho van anar assumint.

Quins reptes té el Grau en Infermeria? Quines coses cal canviar?

Crec que tenim sort de tenir els estudis que tenim en aquests moments, uns estudis de grau, de quatre anys, equiparats als estudis europeus. A partir d’aquí, la infermera pot fer carrera acadèmica si vol, una situació força diferent de les que vàrem fer la diplomatura. Per altra banda, a diferència de la diplomatura, surten amb coneixements sobre evidència científica, recerca, capacitat crítica i habilitats contrastades amb simulació clínica.

En el cas de l’EUIT, tenim actualment un pla d’estudis adequat a les competències i resultats d’aprenentatge que es demanen al grau. Alhora, treballem per la transversalitat dels coneixements i les habilitats perquè incorporin el coneixement científic com la forma habitual de treball de la infermera, perquè desenvolupin la reflexió critica i la presa de decisions i també perquè incorporin els canvis que es van produint al sistema sanitari. També tenim un equip de professorat cohesionat i treballem perquè els graduats surtin molt ben formats i preparats.

Com creieu que es pot abordar des de la universitat la manca de infermeres?

La manca d’infermeres no es pot solucionar només des de la universitat. Podem matricular més estudiants, però necessitaran més places de pràctiques, places que actualment estan esgotades. Penseu que el 50 % del grau són pràctiques clíniques. Un estudiant necessita set places de pràctiques al llarg dels estudis (en el cas del pla d’estudis de la UAB), i, a les reunions de l’ADEIC, totes les facultats i escoles compartim la dificultat que suposa disposar de més places de pràctiques, i de qui depèn tenir-ne més? De les infermeres assistencials, que no tenen el temps, ni la motivació, ni la compensació per tenir més estudiants.

Per altra banda, el fet de tenir més estudiants matriculats vol dir incrementar professorat. Això implica augmentar recursos econòmics a les universitats públiques de forma sostinguda, donat que l’augment de places va dirigit a les universitats públiques. A més, aquest nou professorat ha de tenir uns requeriments acadèmics –que estigui doctorat i acreditat–, que costa moltíssim de trobar.

Tot això no servirà de res si a nivell assistencial no es prenen altres mesures que ajudin a fidelitzar les infermeres novells, no només per sou i per ràtios, cosa molt important, sinó també perquè puguin veure que en els centres de treball hi ha possibilitats de tenir un desenvolupament professional adequat més enllà d’un horari o una plaça.

Cap on creieu que hauria d’anar la professió infermera?

Segons el meu parer, es necessiten fer molts canvis. Per exemple, caldria que assumíssim que hi ha haver un nombre de crèdits superior en la formació de TCAI [tècnics en cures auxiliars d’infermeria]. No té cap sentit que entre una TCAI i una infermera hi hagi sis anys acadèmics de diferència. Caldria, però, que la Conferencia Nacional de Decanos de Enfermería i l’ADEIC a Catalunya s’impliquessin tant en el futurible Reial Decret, on se’n fixarien les competències, com en els plans d’estudis. Si això fos així, caldria traspassar algunes activitats de les infermeres a les auxiliars, mantenint sempre la responsabilitat de la infermera i que les auxiliars treballessin per delegació.

També caldria que les infermeres a hospitalització, a més de disminuir les ràtios de malalts per infermera poguessin tenir un mínim del 15 % de la seva activitat dedicada a fer sessions clíniques, formació en servei i cerca bibliogràfica fora de l’activitat assistencial habitual. El mateix demanaria per a la UCI i urgències, pal·liatius i d’altres. Les infermeres d’atenció primària haurien d’utilitzar el temps que tenen al migdia per a aquest afer i no per continuar amb l’activitat assistencial. Això implica tenir líders clínics que organitzin i mantinguin aquesta activitat, i alhora organitzar l’activitat assistencial de manera que hi puguin haver aquests espais, que no interfereixin en l’activitat assistencial.

D’altra banda, a l’àmbit sociosanitari i residencial, les infermeres i altres professionals que donen suport a les cures han de tenir un sou equivalent al de la resta d’àmbits. La situació laboral de tenir convenis amb sous inferiors està abocada al fracàs absolut. També cal establir un sistema de mentoria per als nous professionals, delimitant les àrees de treball, especialment en els primers sis mesos. Seria convenient que es promogués un canvi en la carrera professional. Tenim un bon exemple a Anglaterra, on els nivells representen nivells de competència i responsabilitat, això situaria molt millor les infermeres especialistes i les infermeres de pràctica avançada. Caldria definir els llocs de treball de les infermeres especialistes i la seva especificitat competencial en els serveis on treballin. A més, caldria regular la pràctica avançada, de forma que les IPA s’acreditin per ocupar un lloc de treball d’IPA i potenciar la formació especifica en els llocs de treball per arribar a ser-ho.

També seria convenient reforçar els vincles entre la universitat i els centres de treball, a través de les comissions mixtes o d’altres, de forma que es generessin sinergies de col·laboració més enllà de les pràctiques dels estudiants. És molt convenient que les infermeres assistencials tinguin facilitats per fer el doctorat. En un futur, podríem des de la universitat traspassar màsters no oficials a màsters oficials perquè podríem assolir el 70 % de professorat doctor amb coneixements i habilitats específiques d’un àmbit. Això també representaria una millora per a les infermeres que vulguin fer màsters professionalitzadors, ja que actualment no es consideren oficials.

Voleu afegir alguna cosa més?

Entenc que la situació als centres de treball és molt crítica, falten infermeres i la supervivència del sistema sanitari és el primer, però, a més d’implementar mesures d’emergència sanitària, el que cal fer és una feina de fons i posar les bases del que ha de ser el treball infermer i les cures infermeres a mig termini amb un lideratge professional infermer i comptant amb tots els actors implicats, assistencials i docents.