El fet de tenir cura de les persones, que és la raó de ser de la professió infermera, forma part de l’essència de la cooperació. La participació de les infermeres en projectes humanitaris és fonamental, tant pels seus coneixements tècnics com, sobretot, per l’actitud pròpia de la professió. Per aquest motiu, son moltes les infermeres que s’adrecen al Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) per demanar informació sobre cooperació.

Meritxell Cascán Montiel s’ha incorporat recentment com a nova assessora de Cooperació del COIB, en substitució de Natàlia Mingorance Cruz. Cascán és infermera de l’Hospital Clínic, on treballa a la Unitat d’Urgències i coordina el Fons d’Ajuda Humanitària i de Desenvolupament del centre hospitalari.

Quins objectius t’has fixat a l’àrea de cooperació?

Tinc moltes ganes de fer visible tot el que fan les infermeres en l’àmbit de la cooperació, mostrar experiències que puguin estar fent infermeres que col·laboren amb projectes humanitaris i puguin engrescar d’altres que tenen també aquesta inquietud.

Quines demandes són més habituals al COIB en aquest àmbit?

Moltes companyes volen participar en algun projecte de cooperació, per exemple, durant les vacances. Volen saber si hi ha alguna ONG, alguna associació, on puguin oferir la seva experiència com a infermeres en algun projecte de cooperació. Després hi ha infermeres que tenen molt clar que la seva vocació està destinada a fer cooperació, de manera més professionalitzada.

El teu paper és assessorar aquestes infermeres que volen col·laborar amb projectes humanitaris i també fer d’intermediària amb ONGs. Com és la relació amb aquestes entitats?

Degut al fet que porto diversos anys en l’àmbit de la cooperació, tinc contactes amb diverses organitzacions. Crec que és important fer sinergies i que el Col·legi pogués fer convenis amb entitats per acreditar que són fiables i que tenen una trajectòria. Hi ha ONGs que en realitat estan fent turisme de cooperació, que frivolitzen la cooperació. És important identificar els projectes seriosos dels que no ho són, i aquí el Col·legi té un paper important.

Què poden aportar les infermeres a la cooperació?

Hi ha una vessant molt important, que és la docència, donar formació als països que pateixen crisis humanitàries. Les infermeres catalanes i, en general, les espanyoles, estan molt ben preparades. Potser no hem d’anar nosaltres a atendre gent, sinó a formar professionals, a explicar procediments que nosaltres dominem. Després hi ha una altra vessant de la cooperació, que és la infermeria d’acció. Anar a operar cataractes, per exemple, o a participar en alguna campanya concreta.

I quines coses aporta la cooperació a les infermeres?

A mi la cooperació m’ha enriquit molt com a persona. M’ha fet créixer. Quan vaig començar a fer cooperació era una persona i ara en soc una altra. Et penses que vas allà a salvar-los i, en realitat, són ells els qui et donen una lliçó de vida a tu. Realment, la cooperació em va canviar la vida.

Creus que fa veure la professió d’una altra manera?

La meva vocació és la infermeria. Jo estic feta per cuidar, això ho tinc claríssim. Quan fas cooperació te n’adones que persones que tenen situacions molt difícils són felices i això et fa replantejar moltes coses de la teva vida. Tens una visió més optimista. A mi, fer cooperació encara m’ha fet tenir més ganes d’ajudar. Per a mi, la cooperació és la meva missió a la vida. No parlo només de cooperació internacional. La gent es pensa que la cooperació només es fa fora, i en realitat la cooperació es pot fer a tot arreu. Fins i tot, també cap a dins mateix de la professió, cooperació cap a les mateixes infermeres.

Jo veig tres branques en l’àmbit de la cooperació, la internacional, la local i també el suport cap a les mateixes infermeres, per donar suport a les seves necessitats i donar més visibilitat a la professió.Tradicionalment, la cooperació al COIB s’ha centrat molt en l’àmbit internacional, tens intenció d’obrir la porta a projectes humanitaris que s’estan fent a casa nostra?

Evidentment, la cooperació internacional és important, però cada cop es veu més la necessitat de fer cooperació en l’àmbit local. Entitats com la Fundació Arrels, el Banc d’Aliments o Amics de la Gent Gran estan fent cooperació a casa nostra. Des d’aquí es pot fer molta feina, i hi ha moltes infermeres que tenen ganes d’ajudar però no volen marxar fora. Jo veig tres branques en l’àmbit de la cooperació, la internacional, la local i també el suport cap a les mateixes infermeres, per donar suport a les seves necessitats i donar més visibilitat a la professió.

Al començament de la guerra d’Ucraïna es va fer una crida des del COIB per conèixer quines infermeres volien col·laborar, tant a Catalunya com als països propers a la zona del conflicte. En quin punt es troba aquesta iniciativa?

Jo vaig ser una de les infermeres que es va posar en contacte amb el Col·legi en aquell moment. Des de l’Hospital Clínic vam començar a fer un projecte en què enviàvem material sanitari volia saber si en altres hospitals existia la figura que jo tenia. Quan va esclatar la guerra, van haver moltes accions. Nosaltres vam col·laborar amb la fundació de sor Lucía Caram. Ara que a nivell mediàtic ja no hi ha tanta atenció, no s’està fent cap acció concreta. Si rebem alguna petició, ens hi posarem en contacte per fer coses.

Però hi ha altres casos. Per exemple, hi ha una col·legiada que ha estat a Cuba, on s’està vivint una situació molt dramàtica, de falta de medicaments i de material sanitari. En tots els anys de règim comunista mai havien tingut una situació tan precària com ara. Si, per exemple, una persona s’ha d’operar, s’ha de pagar el material. M’he posat en contacte amb el consolat de Cuba per veure com podem ajudar. Les lleis del medicament són molt estrictes. Ho hem vist a Ucraïna, on no ha estat fàcil enviar medicaments des d’aquí. Sembla que a Cuba la situació és una mica més fàcil. Si podem arribar a un acord, podríem fer una campanya. En qualsevol cas, sempre s’ha de preguntar. Moltes vegades ens imaginem que les necessitats són unes i després no és així. Hem de ser molt humils i preguntar què necessiten. No venim a salvar-vos, sinó a ajudar. La cooperació és això, conèixer les necessitats i oferir solucions.

Què t’ha portat a dedicar-te a la cooperació?

És una cosa que sempre m’havia agradat. Ja fa bastants anys, vaig anar a Myanmar amb una ONG que es diu Colabora Birmania. Em va sortir l’oportunitat d’anar a fer formació de suport vital, ensenyar a la població tècniques de suport vital bàsic. Vaig portat la meva filla, que llavors era petita –ara té 16 anys–, que va poder veure una realitat completament diferent a la del nostre país. Allò li va suposar un creixement personal espectacular a la meva filla.

Després, en plena crisi dels refugiats sirians, vaig anar durant les vacances al camp de refugiats d’Idomeni, al nord de Grècia, tocant a la frontera de Macedònia del Nord, i al d’Eko, que estava enmig d’una benzinera, amb milers de refugiats que no tenien cap servei sanitari. Era el febrer o març del 2016, i les condicions climàtiques eren horribles. A l’hospital vaig començar a mobilitzar tothom. Vaig parlar amb la Direcció i els vaig dir que havíem d’enviar material, que calia enviar infermeres i metges. Vam estar anant-hi durant dos mesos, de manera voluntària. Vaig fer una campanya de recollida de productes d’higiene, de roba... Allà vaig fer de tot, no només d’infermera, tot el que era necessari. Degut al rebombori que vaig muntar a l’Hospital, em van cridar de la direcció perquè els expliqués el que passava. Llavors vam començar un projecte molt bonic, juntament amb l’Hospital Sant Joan de Déu i el CAPSBE, que es deia S.O.S. Refugiats. Durant un any hi vam estar enviant infermeres i metges. Jo vaig sortir amb el primer equip i, durant tres setmanes, en comptes de treballar al carrer Villarroel, treballava des de l’illa de Chios. En aquest moment, va haver un abans i un després amb la cooperació a l’Hospital Clínic. Des de feia temps, hi havia un fons de cooperació que estava destinat als metges, que feien una aportació i l’Hospital la doblava. Arrel de tot això, l’any 2017 la cooperació es va obrir a tots els professionals. Quan jo vaig anar a Grècia, m’hi vaig endur administratius, personal de neteja, metges..., perquè la cooperació està oberta a tothom.