Les infermeres especialistes en geriatria seran cada cop més importants per poder fer front a l’envelliment de la població. Així ho creu Ester López Luna, vocal d’Infermeria Geriàtrica del COIB i infermera especialista en geriatria de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell de Barcelona, on treballa des de fa quinze anys. Anteriorment, va estar més de deu anys a la residència geriàtrica La Creueta, de Sabadell, la ciutat on viu. López parla en aquesta entrevista sobre la situació de l’especialitat i sobre com estan vivint els centres sociosanitaris i les residències la crisi sanitària provocada per la covid-19. També explica la seva experiència com a cooperant en projectes humanitaris internacionals, una activitat que l’apassiona.

Quines tasques fas al centre sociosanitari?

Gestiono els recursos humans, el material. Treballo amb la Direcció el pressupost, les inversions, les millores al centre, si s’ha de plantejar un augment de personal... Després porto l’organització interna, que és molt canviant. Gestiono l’equip d’infermeres i l’equip d’auxiliars [d’infermeria, TCAI], i també soc la persona de referència de neteja i de cuina. Tenim 30 infermeres, algunes a jornada parcial, i al voltant de 80 auxiliars. Soc una infermera que, en comptes de prestar les cures a les persones, gestiono la prestació de les cures perquè es portin a terme de la millor manera possible.

Quina relació teniu amb altres nivells assistencials?

Com a sociosanitari, tenim relació amb els equips d’atenció primària, els hospitals d´aguts, els equips de PADES [Programa d’atenció domiciliària i equips de suport], els EAR [equips d’atenció residencial], que ens deriven pacients. L’hospital ens deriva pacients subaguts, que venen directament d’urgències, també llargues estades i convalescències. Des del PADES, ens deriven sobretot pacients pal·liatius, ja sigui per controlar-los els símptomes o perquè estan en una situació de final de vida. De les residències o de l’atenció primària ens deriven convalescències o llargues estades. De vegades, algun pal·liatiu. Amb les residències tenim més relació quan donem d’alta a les persones.

Quines qualitats ha de tenir una infermera geriàtrica?

Jo, quan vaig començar, una de les coses que més m’agradava és que la infermera és la persona que lidera el pla de cures de la persona que està ingressada. És la que fa la valoració del pacient integral, de les síndromes geriàtriques, de totes les necessitats, juntament amb el metge. Aquesta valoració la fa a través de la detecció de les seves necessitats, l’alimentació, l’eliminació, el descans... També valora les síndromes geriàtriques, a través d’escales validades. Un cop feta la valoració, defineix el pla de cures individualitzat per a aquesta persona. Perquè la infermera, per la seva formació,  té una visió integral de la persona, global i individualitzada. Jo ho veig així, però no d’ara, de sempre. És molt important la capacitat de lideratge, la capacitat de comunicació i d’organització. S’ha de saber organitzar molt bé, perquè, per desgràcia, els ratis pacient / infermera als sociosanitaris i, sobretot, a les residències, són molt elevats. Has de filar molt prim per poder cobrir les necessitats que tenen les persones. És molt important el treball en equip, multidisciplinari.

Quines coses diferencien una infermera geriàtrica d’una infermera generalista o d’altres especialitats?

La infermera de geriatria se centra en les cures de les persones grans. Ha de tenir uns coneixements i unes habilitats molt específiques, perquè hi ha patologies que cursen de manera diferent en una persona gran que en una persona adulta. Per exemple, les persones amb deteriorament cognitiu, quan tenen una infecció d’orina, poden manifestar-la amb agitació no presentar febre ni dolor i, si en tenen, de vegades tampoc ho saben expressar. Tots aquests coneixements sobre les diferències que hi ha entre una persona gran i una persona adulta són molt importants. Hi ha una part, que és la valoració integral de la persona i de totes les síndromes geriàtriques, que s’ha de tenir en compte, i que són molt específiques del pacient geriàtric, que no estan presents en altres persones. Aquests coneixements s’han de tenir si es vol fer una bona valoració i es vol fer un bon pla de cures adaptat a la persona. Si no tens tots aquests coneixements de geriatria, és molt més complicat. També hi ha escales de valoració que són molt específiques per a la gent gran. Normalment, les persones grans tenen pluripatologia, cosa que comporta polifarmàcia. Aquí, el paper de la infermera en la prevenció de complicacions i efectes adversos, així com en  la conciliació i l’adequació de la medicació, és molt important.

Això és la teoria. La realitat és que, tot i que durant els darrers anys han augmentat les places d’IIR [infermeres internes residents de geriatria], ni molt menys cobreixen les necessitats reals, cosa que, a més, és contradictòria. Per una banda, et trobes amb infermeres que estan fent la residència per treure’s una especialitat que, a la pràctica, no està reconeguda ni a nivell econòmic ni a nivell de categoria professional, i la majoria de les infermeres que s’agafen per fer substitucions o per cobrir vacants són infermeres que no tenen aquesta formació. Les has d’anar reciclant sobre la marxa. Et trobes amb les IIR, que estan fent l’especialitat  de geriatria, que estan cobrant menys que una infermera generalista. I això no només passa en la nostra especialitat.

Falten, doncs, infermeres especialistes en geriatria. En quina situació es troba l’especialitat?

En falten, sí, però es una especialitat poc atractiva, sobretot per les condicions laborals, especialment en les residències i els centres de dia. És una especialitat que, donades les característiques d’envelliment de la població, les malalties cròniques i les pluripatologies que s’estan produint en la societat, [el fet] que no s’hagi promocionat, que no hi hagi més places, que no estigui reconeguda, que econòmicament no puguis competir amb altres àmbits, no s’entén... A tot arreu fan falta infermeres, però, quan falten infermeres, on primer es nota és a les residències i als sociosanitaris, perquè moltes vegades no podem competir, ni en ratis, ni en salaris, ni en condicions, amb l’atenció primària i amb els hospitals d’aguts per posar un exemple.

Les residències han de ser competència de l’àmbit social o del sanitari?

Aquesta separació no té sentit. Per l’amor de Déu, una persona no és social ni sanitària. Les persones que viuen en una residència tenen necessitats socials, però també sanitàries. Tenen una mitjana de 80-85 anys, tenen pluripatologia, malalties cròniques i degeneratives que evolucionen, tenen deteriorament cognitiu... Quan una persona va a una residència és perquè té unes necessitats, que no poden ser cobertes al domicili, i aquestes necessitats són de tipus social i també de tipus sanitari. I al sociosanitari també passa el mateix. És veritat que en aquest cas ingressen per un motiu sanitari, però també hi ha problemàtica social. Per això no té molt de sentit fer aquesta separació.

Creus que s’ha donat més importància a la vessant social a les residències?

Quan vaig començar a treballar en una residència, l’any 1994, es va plantejar la possibilitat de posar-hi infermeres les 24 hores, perquè es van adonar que això faria reduir les derivacions de persones cap als hospitals. Quan vaig marxar, l’any 2004, hi va haver un canvi de filosofia dins les residències i es deia que eren un substitut de la llar, i que a la llar no feia falta tenir infermeres les 24 hores, que s’havia de prioritzar l’atenció centrada en la persona. Llavors hi va haver una reconversió pel que fa a horaris i ratis. Moltes residències ja no van estar obligades a tenir una infermera les 24 hores i van treure la infermera de nit. Altres van augmentar les hores de teràpia ocupacional, de psicòloga, d’educadora social, cosa que em sembla perfecte, però no traient hores d’infermera. S’hauria de potenciar la part sanitària a les residències, sense perdre de vista la part social. L’atenció centrada en la persona és molt important, però que facis més cobertura sanitària en una residència no significa que hagis de fer menys cobertura social. No són coses incompatibles.

La gent gran d’ara, quan era jove, va patir molt. Els va tocar viure situacions molt difícils. Ha sigut gent molt lluitadora, molt treballadora. Pensem una mica més en ells. No els traiem recursos, perquè els últims anys de la vida, amb dependència o no, són molt importants. Sembla que de vegades es dona molta prioritat als hospitals terciaris i a la patologia aguda. No oblidem les malalties cròniques, que no es curen però necessiten cures. Crec que es podrien repartir una miqueta millor els recursos. L’atenció que s’està donant a la gent gran no és proporcional amb la realitat.

Com esteu vivint la pandèmia de la covid-19?

La pandèmia va començar als sociosanitaris i després, amb una setmana o deu dies de diferència, va començar a les residències. Va començar als sociosanitaris perquè tenim més rotació. Cada dia podem tenir vuit o deu ingressos. Nosaltres tenim 167 llits. En un primer moment, ens va agafar per sorpresa. Començaven a sortir els primers protocols, però no pensàvem que el contagi fos tan ràpid. No teníem aquesta percepció de perill. La realitat és que un dia va començar un pacient. En aquell moment, nosaltres no podíem fer PCR, perquè no hi havia material. Ho vam fer a través d’un hospital d’aguts, i va sortir positiu. Aquell senyor es va quedar ingressat a l’hospital, però, durant els tres següents dies, van començar a sortir positius. Vuit, deu, dotze, vint... Va ser... Es va escampar molt ràpid. Nosaltres hi anàvem per darrere. Al principi teníem material, però s’anava acabant. No n’hi havia enlloc. Em consta que l’empresa va fer esforços per trobar guants, bates, monos... Vam fer ràpid el circuit de les PCR. Es va poder comprar material, però van passar quinze dies i va volar.

La manca de material a mi m’angoixava molt. Hi havia por. Por de contagiar-lo, d’agafar-ho tu, però també de contagiar-ho a casa teva. Tenim clar que la nostra professió... És com els bombers, que no poden tenir por al foc. Assumim que nosaltres hem d’estar en primera línia, però com a mínim hem d’estar protegits i tenir el material necessari. Mai ens hem arribat a quedar sense material, això també t’ho dic, però també vam tirar d’imaginació. Ens fèiem bates impermeables amb un patró que vam treure d’Internet, els veïns ens van fer gorros per al cap, ens van fer mascaretes... La veritat és que és una de les coses positives, l’enginy.

Els professionals ho vam viure amb molta angoixa. La manca de personal... Era impossible poder cobrir els torns. Intentàvem canviar torns, recol·locar personal. El pitjor era no veure la fi. M’aixecava al matí i em deia, no pensis res, perquè si et posaves a pensar... Quan va passar tota la voràgine, vam haver de començar a ingressar pacients covid-19 de l’hospital d’aguts per donar cobertura a les necessitats. Avui tornem a estar igual que durant la primera onada. La gent està fent doble torn, has d’anul·lar vacances i no saps quan les podràs tornar a donar.

Les primeres tres setmanes vam tancar completament el centre. No deixàvem entrar les famílies, a excepció de les persones que estaven en situació de final de vida i els hi donàvem un EPI. Molta gent començava un dia amb febre, una mica de tos. Li fèiem la PCR i al dia següent confirmàvem que tenia coronavirus. Li deies, tens coronavirus, t’has de quedar a l’habitació aïllat, i en 24 hores dessaturava i es moria... No donava temps ni d’avisar la família. Gent que per nosaltres són joves. Persones amb 70 anys que venien per una pròtesi de genoll, que s’estaven recuperant... No els hi tocava. Per a les famílies és complicat d’entendre. Jo penso que es va fer tot el que es podia fer, i això et consola. Ho vam fer de la millor manera possible i amb els mitjans  que tothom  tenia en aquell moment. Pensa també que, quan va començar, els protocols canviaven molt ràpid. Te’ls havies de llegir a casa, perquè a la feina no et donava temps. Va ser molt complicat.

Jo sí que destacaria la capacitat d’adaptació i la resistència. Ara estem resistint. Ara tenim els recursos, tot i que de personal seguim anant malament. Ens està costant trobar infermeres, però amb els recursos materials estem més organitzats. De tota manera, tinc la sensació que sempre anem una mica per darrere de la situació. No hem aconseguit posar-nos al davant de les necessitats, no som capaços de ser proactius encara.

En l’àmbit sociosanitari i residencial us heu sentit pitjor tractats que els CAP i els hospitals d’aguts?

Jo crec que en aquell moment s’hauria d’haver fet un replantejament de recursos. No et diria que ens han tractat malament a propòsit. En aquell moment, igual que a mi no em donava temps per reflexionar, suposo que als que fan les polítiques sanitàries i socials tampoc. Però sí que, en aquell moment, quan hi havia una manca de personal molt important a les residències i als sociosanitaris, l’atenció primària estava tancada. Segur que feia falta teletreballar, i no dubto que treballessin molt, això està clar, però es podrien haver transferit professionals i prioritzar aquells àmbits que més ho necessitaven, no? En alguns casos es va fer, però segurament es podria haver fet més. És veritat que és fàcil de dir, però no és fàcil de fer, perquè, de vegades, fins i tot en el mateix centre, vols canviar una persona de planta i... Però potser en aquell moment es podria haver fet un replantejament. Jo vull pensar que no els va donar temps, que anava més ràpid la covid que la presa de decisions. Sí que és veritat que hem tingut una mica aquesta sensació, i una mica encara la tenim ara.

També et dediques a la cooperació internacional. Col·labores amb una ONG.

Jo estic col·laborant amb una ONG que es diu Amigos de Silva, que és molt petita, molt familiar, que té la seu a Madrid i treballen a la zona Nord d’Etiòpia, a la regió Afar. A mi sempre m’havia cridat molt la cooperació. Si no hagués conegut el meu home, no estaria aquí. Estaria allà. Segur.

Quan els meus fills tenien tres anys –jo tinc bessons, un nen i una nena–, a nivell familiar, no era el millor moment, perquè els nens eren petits, però vaig cobrar unes hores que em devia l’empresa i tenia quinze dies més de vacances i vaig pensar, o ara o mai. Total, que em vaig posar en contacte amb l’ONG i vaig marxar de voluntària. D’això farà onze anys, la primera vegada que vaig marxar. Vaig marxar 21 dies de voluntària a supervisar el programa de nutrició de l’Unicef a un campament de refugiats. Hi anàvem a fer un screening de nutrició a infants i a dones embarassades. Al petit hospital que hi havia al poble també fèiem la revisió ocular de la gent gran, que allà la gent gran... Nosaltres parlem de gent gran als 80 o 85. Allà, amb 45 anys o 50 ja ets gran, molt gran. Físicament estan molt deteriorats. Allà vam passar 21 dies. Vam viure en una casa del poble feta de fang. No teníem aigua corrent, només teníem llum dues hores al dia, no teníem cobertura de telèfon... La veritat és que els primers dies ho vaig passar malament. Els dos primers dies vam estar parlant amb el govern local perquè ens deixessin entrar al campament de refugiats. Després de moltes entrevistes amb el governador, ens van deixar entrar, sempre acompanyats. Vam començar l’screening de nutrició.

El que vaig aprendre és que no tenim dret a queixar-nos de res. Allà no tenen res. No hi ha una estructura sanitària, igual que no hi ha una estructura de recollida de residus, no hi ha clavegueram... T’estic parlant de zones rurals, eh? Addis Abeba és una altra història. Allà tens els molt rics, molt rics i els molt pobres, molt pobres. Jo prefereixo la pobresa de la zona rural que la pobresa de la ciutat.

Ens vam trobar que no totes les ajudes arribaven al campament. El que fèiem era mirar l’estat de salut dels nens. Els havíem de mesurar, de pesar i miràvem el nivell de nutrició amb el MUAC, que és una cinta mètrica que es posa al braç per mesurar-ne el diàmetre. Ens hi vam trobar moltíssims nens desnodrits, amb desnutrició severa. Va venir una mare amb quatre nens. Hi havia tres que estaven bé i un que estava molt malament. Llavors, parlant amb ella, ens va dir que el quart fill no era d’ella, era d’un matrimoni que havien mort els dos, i ella s’havia quedat amb el nen, però, com que no tenia per donar de menjar als quatre, prioritzava els seus. El nen tenia una desnutrició molt severa. Tenia sis mesos i pesava dos quilos i mig. Nosaltres teníem l’opció de traslladar aquests nens al poble del costat, on hi havia un hospital de religioses. Vam parlar amb el metge del campament i ens va dir sí, no problem, no problem, però que encara no el podien traslladar, que demà... Nosaltres patint. A l’endemà, un altre cop, this afternoon... I this afternoon, res. Al tercer dia, el nen ja no va aparèixer... Això costa de pair, costa molt, perquè són morts injustes. Aquestes sí que són morts injustes. Vaig passar un parell de dies fotuda, però després vaig pensar, he vingut a ajudar i així no ajudo res... I, mira, tornes a treure força i a començar de nou.

Vaig anar fent viatges a Etiòpia cada dos anys, fins que van començar a haver problemes polítics a la zona. Van matar uns cooperants i ens van aconsellar no viatjar-hi. Jo continuo col·laborant amb aquesta ONG, però no he tornat a anar-hi. Ara fa tres anys, vaig conèixer una altra ONG, que es diu Fundación Quetzal, que també és molt petita, que està a Sabadell, i que té diferents projectes. Un a la Índia, un altre a Etiòpia i un altre a Guatemala. A Etiòpia no es podia viatjar i entre la Índia i Guatemala, vaig escollir Guatemala. Estàvem a la zona de San Juan de la Laguna, muntant un hospital maternoinfantil, i jo sent infermera de geriatria... Però vaig pensar, m’informo bé i vaig cap allà. Tenien un menjador on asseguraven un àpat al dia als nens pobres i a la tarda fèiem reforç als nens que anaven malament a l’escola, i també teníem un grup d’alfabetització de dones. Hi vam estar 28 dies i la sensació de Guatemala és diferent... Allà no hi ha desnutrició. Una altra cosa és que portin una dieta equilibrada, que els nens s’acostumin a rentar-se les mans, a venir polits... Hi ha manca d’higiene i d’estructures sanitàries. No va ser tan dur com a Etiòpia. Em va cridar molt l’atenció les ganes de lluitar que tenen, les ganes d’aprendre i la curiositat que tenen. Jo crec que algunes dones allà es veuen atrapades.

A Guatemala, continuo col·laborant i han començat un nou projecte a l’Equador, però és més sanitari.

És maco, jo ho aconsello. Aquesta visió de les diferents maneres de veure el món, la diferència cultural, els diferents estils de vida. És una experiència molt maca. T’ensenya molt. T’ensenya també a treballar quan no tens recursos. Fas servir la imaginació. Per a mi ha sigut molt enriquidor. Ells m’han donat més a mi del que jo els he donat. Tornaré, tornaré. Quan em deixin...