Borja García Romero és un infermer valencià que fa anys que viu a Barcelona. A través de la crida que va fer el COIB a l’inici de la guerra d’Ucraïna per cercar voluntaris per atendre persones afectades pel conflicte, va entrar en contacte amb la Fundació del Convent de Santa Clara, que dirigeix la monja Lucía Caram. Juntament amb sis infermeres col·legiades més al COIB, ha participat en una operació per traslladar d’Ucraïna a l’Estat espanyol soldats ferits i lliurar ambulàncies a hospitals ucraïnesos, que compta amb la participació de l’Associació de Voluntaris de CaixaBank i l’associació Mensajeros de la Paz, a més de la Fundació del Convent de Santa Clara.

Com ha anat l’experiència?

Vam sortir de Manresa el 18 de maig deu ambulàncies i vint conductors, amb dos conductors per ambulància. Amb nosaltres viatjaven una mare i el seu fill, ucraïnesos, que volien tornar a Kíev. Vam fer el viatge en tres etapes. A la primera vam anar de Manresa a Baden-Baden, a Alemanya; a la segona, fins a Breslau, a Polònia, i a la tercera, fins a un lloc que es diu Rzeszów, a uns setanta quilòmetres de la frontera amb Ucraïna. Aquí és on ens vam ajuntar amb la gent de Caixabank, que portaven un equip de gravació.

La intenció inicial era fer tot el viatge en comboi, però ens vam trobar diversos embussos pel camí i no tots els motors de les ambulàncies eren igual, unes corrien més que les altres. A més, la que jo conduïa, per exemple, va punxar una roda, i vam tenir algun altre problema tècnic. Així, acabàvem arribant als llocs a hores diferents.

El dia 21, a les 6 del matí, vam sortir cap a Ucraïna. Hi vam anar gairebé tots els conductors. Creuar la frontera va ser una aventura, perquè els guàrdies fronterers de Polònia són molt rígids i poc amables, per dir-ho suaument. Posen molts problemes, sobretot quan hi surts. Al final, vam aconseguir passar el comboi.

Els països en guerra tenen moltes coses que et sobten. A la frontera, hi havia set quilòmetres de cua de camions que transportaven cotxes de Polònia cap a Ucraïna. Ens vam assabentar que, ara, amb la llei marcial que va entrar en vigor amb la guerra, Ucraïna està exempta de pagar aranzels a la Unió Europea i els empresaris ucraïnesos estan fent negoci entrant-hi cotxes per fer-hi negoci quan s’acabi la guerra. La majoria de camions no eren d’ajuda humanitària. Això implicava que la gent que portava provisions o ajuda havia de fer la mateixa cua que feien els altres. Una cua que podia durar dies. Per sort, nosaltres ens vam poder saltar aquesta cua i vam poder creuar la frontera de manera relativament ràpida.

Els països en guerra tenen moltes coses que et sobten. Ara, per exemple, amb la llei marcial, Ucraïna està exempta de pagar aranzels a la Unió Europea i els empresaris ucraïnesos estan fent negoci entrant-hi cotxes per fer-hi negoci quan s’acabi la guerra.A la zona neutral ens esperava el general de l’exèrcit de fronteres ucraïnès, que era el contacte de sor Lucía, que ens va demanar la documentació. Ens van escoltar cap a Lviv. Obrint el comboi, anava un cotxe de l’exèrcit, després anàvem les deu ambulàncies i, al final, tancant la comitiva, un altre cotxe militar. Ens van dir que no ens podíem aturar, que aniríem de pressa i amb les sirenes posades. Érem un possible objectiu militar i, com més ràpid anéssim, millor. Tots els cotxes que hi havia pel camí, que eren molts, s’apartaven per deixar-nos passar. Vam fer uns 70 quilòmetres fins a Lviv. Un cop allà vam anar fins a un hospital militar. És una sensació estranya veure un país en guerra. Pel camí es veien moltes trinxeres de formigó, de ferro. Les carreteres estaven en molt mal estat i pels pobles hi veies molt poca gent.

Quan vam arribar a l’hospital militar van fer una mica de cerimònia. Hi havia representants polítics i militars i li van donar una placa a sor Lucía. Ens van donar de dinar i després ens van portar a visitar la catedral de Lviv. Va ser una visita molt ràpida. Vam deixar allà les ambulàncies i després ens van escoltar cap a la frontera, on vam anar a l’hotel, a Polònia.

Al dia següent ens van tornar a portar a Ucraïna, on vam recollir els 25 soldats ferits. Allà hi tenien dos minibusos i tres furgonetes, però, quan anàvem a creuar la frontera, ens van dir que només podien entrar els ferits a Polònia amb dues furgonetes, així que havíem de fer diversos viatges.

Els ferits eren d’aquell hospital militar?

Els va portar l’exèrcit a la zona interfronterera, procedents de diversos llocs. Els ferits de guerra solen ser un objectiu militar, perquè prefereixen que estiguin morts abans que surtin a Europa i expliquin el que els han fet.

Quan vam entrar a dins de Polònia les dues furgonetes ens van dir que només en podia tornar a creuar la frontera una. Llavors, en una furgoneta amb capacitat per a sis persones, vam anar fent viatges per treure els ferits. No va ser fàcil, perquè cada cop que creuàvem ens deien que havíem de fer tota la cua. Ens van posar moltes pegues. Al final, però, els vam poder treure tots sense haver d’esperar-nos a fer la cua, cosa que ens hauria portat dies.

Als ferits que portàvem ja els havien fet una primera intervenció a Ucraïna. Hi havia persones amb amputacions, ferides de bala, traumatismes cranioencefàlics... Alguns amb un estrès posttraumàtic molt fort. Tots tenien clar que anaven a Espanya. Al principi, la situació amb ells era una mica incòmode. Era gent jove, de poc més de vint anys, que havia patit un trauma molt fort, i mantenien molta distància amb nosaltres. Després, a mesura que anaven passant les hores, van començar a agafar una mica de confiança.

Els ferits de guerra solen ser un objectiu militar, perquè prefereixen que estiguin morts abans que surtin a Europa i expliquin el que els han fetVam anar amb les furgonetes a l’aeroport de Katovice [Polònia], on havien muntat un hospital de campanya. Allà vam posar els ferits i els voluntaris i els conductors van anar a descansar. En el meu cas, encara que feia de conductor, com que soc infermer, vaig anar a l’hospital de campanya, on em vaig unir a la resta d’infermeres que havien vingut de Barcelona, que estaven descansades i amb ganes. La veritat és que s’ho van currar. El trauma, l’intensivista i els altres metges que hi van anar, van revisar cas per cas.

Teníem un avió privat, on vam anar col·locant els ferits. Els més greus, al darrere. El vol va anar bé. Amb els traductors, vam començar a parlar amb els ferits que, mica en mica, anaven agafant una mica més de confiança. Molt dramàtic, el que explicaven.

Vam arribar a Madrid cap a les 3.30 h de la matinada. Allà ens esperaven les ambulàncies dels hospitals de Madrid. La veritat és que va fer pena, perquè en el moment que començàvem a agafar confiança, nosaltres amb ells i també entre ells mateixos, ens van separar. Amb ferides de guerra, en un país on no parlen la seva llengua... Però és millor per a ells. Probablement necessitaran alguna intervenció més, rehabilitació... Al seu país, la qualitat de vida que podien aconseguir no és la mateixa que la que podran tenir aquí.

Com va sorgir la proposta de portar els ferits cap aquí?

Al començament de la guerra, gairebé totes les comunitats d’Espanya van oferir places per atendre els ferits de guerra, però no van posar en marxa cap programa per portar-los. Això és el que ha fet sor Lucía. Els va preguntar ‘si jo porto els ferits us els quedareu?’

Després, tothom es vol posar la medalla. Abans de sortir, ens vam assabentar que la Comunitat de Madrid havia publicat una nota de premsa dient que eren els primers d’Espanya en portar ferits des d’Ucraïna, quan ells no portaven ningú! Ho feia la Fundació Convent de Santa Clara, de sor Lucía.

No passa res que els governs es posin la medalleta, però que ajudin realment, que posin de la seva part. El projecte continua. Ens vam posar com a fita aconseguir trenta ambulàncies, però ja en portem 69 i només n’hi hem pogut portar deu. El fet que no hi hagin arribat totes és per un tema de papers, que segur que es podria agilitzar. El Govern espanyol està donant suport a Ucraïna enviant-hi armes, però també podria ajudar les persones. És trist que d’això només se n’estigui encarregant la població civil. Però, ja que és així, almenys que facilitin les coses.

No passa res que els governs es posin la medalleta, però que ajudin realment, que posin de la seva partDesprés de l’experiència, tens previst tornar a col·laborar-hi?

Jo ara haig de reorganitzar la meva vida, però no m’importaria tornar a col·laborar amb aquest projecte.

Ja havies participat en altres projectes de cooperació, oi?

Sí, fa uns anys vaig estar com a voluntari al Marroc, enmig de l’Atles, amb una fundació hispanomarroquí que es diu Felicidad sin Fronteras, amb infants amb discapacitat. També he treballat per a la Fundación Deporte y Desafío, que són de Madrid, i que fan integració de persones amb discapacitat a través de l’esport. També he treballat a la Fundació Bienestar y Desarrollo, en l’àmbit dels serveis socials, que és un món que m’agrada molt.