La malaltia d’Alzheimer és una epidèmia amb efectes devastadors. A Catalunya, n’hi ha prop de 90.000 persones diagnosticades i es preveu que aquesta xifra augmenti durant els propers anys, a mesura que la població envelleixi. Per tal de conèixer el paper que tenen les infermeres en l’atenció de les persones amb malaltia d’Alzheimer, hem entrevistat Noemí Sech, que és infermera especialista en geriatria, directora del Centre Assistencial Mutuam Collserola i membre de la Vocalia d’Infemeria Geriàtrica del COIB.

Quin paper teniu les infermeres en l’abordatge de les persones amb malaltia d’Alzheimer?

Tenim un paper fonamental en tots els nivells. Quan ingressa una persona amb malaltia d’Alzheimer al centre, les infermeres fem la valoració geriàtrica integral, que ens permet conèixer com està la persona a nivell cognitiu i a nivell funcional. A partir d’aquí, en funció dels dèficits que detectem, establim un pla de cures individualitzat per poder donar-los atenció en aquells aspectes que necessiten més. En general, els malalts geriàtrics acostumen a tenir diverses malalties cròniques, molts són fràgils i, després de la pandèmia, encara ens arriben més fràgils que abans.

Quines necessitats específiques tenen les persones amb Alzheimer?

Quan venen al centre, ja són persones dependents. Les persones amb malaltia d’Alzheimer presenten pluripatologia. A banda del deteriorament cognitiu, tenen dificultats per alimentar-se, tenen incontinència, han perdut mobilitat... Després de la pandèmia, ens arriben persones amb lesions cutànies amb què abans no ens trobàvem. Als centres residencials, les persones ingressen en fases cada cop més avançades, quan les famílies se senten més desbordades.

I això què implica a tot l’equip assistencial?

De vegades fa que no puguem dedicar-hi el temps que voldríem. Aquesta situació també repercuteix en les famílies, que venen molt desbordades. Són persones molt fràgils, que les famílies no saben com gestionar. És una situació que requereix que tots els professionals que hi intervenim, les infermeres, els metges, els psicòlegs, els treballadors socials, els educadors socials, els fisioterapeutes estiguem ben coordinats i fem una anàlisi molt acurada de les necessitats de cada usuari.

Quines són les necessitats i els dubtes més freqüents que us manifesten les famílies?

Doncs preocupacions diverses, com que la persona ha deixat de menjar, ha perdut pes i no saben explicar per què, que s’enfada molt sovint o que ha deixat de caminar d’avui per demà. Desconeixen com poden guarir una ferida, com espessir els líquids... Els falta informació de tota mena. Desconeixen molts dels canvis que es produeixen durant la malaltia. Per exemple, que d’un dia per l’altre deixi de caminar o, si agafa una grip i està dos dies al llit, que al tercer dia no sigui capaç de caminar. Aquests canvis, de vegades tan bruscos, costen d’entendre. També els trastorns de la conducta o l’aparició d’al·lucinacions que puguin estar relacionades amb una infecció d’orina o un restrenyiment.

Les infermeres invertim molt de temps amb les famílies per explicar cada fase del procés de la malaltia i cap on anemFeu, doncs, activitats d’educació per la salut amb les famílies.

Les infermeres invertim molt de temps amb les famílies per explicar cada fase del procés de la malaltia i cap on anem, perquè moltes vegades, quan la persona entra a la residència, els familiars no saben quin serà el següent pas. Els han dit que el seu familiar té la malaltia d’Alzheimer, però no saben res més, ni quins controls han de fer, ni que els trastorns de conducta són habituals, ni que l’insomni és habitual, ni quin deteriorament funcional patiran, ni que potser perdran pes, tot i menjar bé... Nosaltres els hi donem informació, els expliquem el que és normal en el procés de la malaltia i el que no ho és tant i cal derivar-ho a un altre professional.

Creus que hi ha bona coordinació entre els diversos àmbits assistencials i entre el sector salut i el social que intervenen en l’atenció d’aquestes persones?

Jo crec que els recursos estan molt disgregats, hi ha descoordinació entre els diversos nivells assistencials, tant en l’àmbit de la salut, a l’atenció primària, als hospitals i als sociosanitaris, com a la part social, a les residències.

Les infermeres, en general, estan prou formades per poder detectar i abordar aquests casos en fases incipients?

Una de les funcions de la infermera és detectar si hi ha deteriorament cognitiu, que pot estar relacionat amb l’aparició de la malaltia d’Alzheimer o amb un altre tipus de demència. Tot i així, no totes les infermeres tenen la formació específica per poder abordar les necessitats dels malalts. Per això tenim les especialitats. Crec que hem de potenciar el paper de la infermera especialista en geriatria.

Quins signes d’alarma poden fer sospitar de l’inici de la malaltia?

Els més evidents són els oblits, no recordar-se de com es diu un familiar o deixar-se el foc encès, desorientar-se...  però també hi ha símptomes relacionats amb una depressió. En fases molt inicials la malaltia d’Alzheimer es pot confondre amb una depressió.

No totes les infermeres tenen la formació específica per poder abordar les necessitats dels malalts, per això tenim les especialitatsHas comentat que després de la pandèmia us estan arribant a la residència persones amb una fase de la malaltia més avançada. Com ha impactat aquesta situació en la vostra feina diària?

Ara has d’invertir més temps en les seves cures, perquè són menys autònoms. La pandèmia i l’aïllament ha provocat un deteriorament cognitiu més ràpid als malalts i ha reduït la seva capacitat de poder-se moure. Tot això ha tingut conseqüències. És el peix que es mossega la cua: l’aïllament comporta menys estímuls i afavoreix l’avançament del deteriorament cognitiu. La manca de mobilitat també comporta danys físics, com les nafres per pressió. Ara les persones amb malaltia d’Alzheimer i, en general, tots els usuaris, arriben a la residència més fràgils. Se’ls pot estimular a nivell sensorial amb diverses tècniques, però estimular-los a nivell cognitiu és més complicat.

Com més aviat es detectin els casos, millor.

Si la malaltia es detecta en les seves fases inicials, quan hi ha un deteriorament cognitiu lleu, tot és més fàcil. També ens dona més temps per poder orientar la família i evitar que es desbordi. En aquesta situació inicial és bàsic el paper de l’atenció primària, que ha d’acompanyar la persona i la família. També és més fàcil la coordinació entre els diversos recursos assistencials.

Amb l’envelliment progressiu de la població, es preveu que durant els propers anys augmenti el nombre de persones amb malaltia d’Alzheimer i altres demències associades amb l’edat. El sistema de salut i social està preparat per poder fer front a aquest escenari?

Jo crec que no, sobretot en l’àmbit residencial. Les llistes d’espera per poder obtenir una plaça subvencionada a les residències són molt llargues. Per això també s’endarrereix molt l’ingrés als centres, perquè, sense una ajuda per poder pagar una residència, la majoria de famílies han de tenir la persona a casa, i el malalt d’Alzheimer té unes necessitats que, al final, no es poden atendre a casa. Cal fer una avaluació de cap on anem per poder posar els recursos necessaris per donar resposta a les necessitats d’aquestes persones.