Azucena Santillán García és infermera de l’Hospital de Burgos i doctora en Ciències Infermres per la Universitat de Burgos. És vocal de Gestió del Coneixement en el projecte #CienciaenelParlamento, una iniciativa ciutadana que té com a objectiu que les propostes polítiques es basin en el coneixement científic. Des de l’any 2010, du a terme una intensa activitat de divulgació a través del blog Enfermería Basada Evidencias (EBE). Santillán ha pronunciat la conferència central de la Jornada de Reconeixement a la Recerca Infermera del COIB, que s’ha celebrat el 12 de maig.

Per què és important que les infermeres treballeu a partir de l’evidència científica?

L’evidència científica és coneixement científic i, tot i que sabem que la ciència no és perfecta perquè no té respostes per a tot, es tracta del mètode que ens dona millors respostes per a tots els àmbits d’incertesa que se’ns presenten en el nostre dia a dia. Si tots apliquem el coneixement científic, si unifiquem els criteris, al final el que fem és obtenir resultats en la salut de les persones.

Tot i així, en la conferència vas afirmar que la complexitat de l’activitat infermera requereix alguna cosa més que la utilització del mètode científic.

El fet de tenir com a far l’evidència científica és molt important, però el concepte d’infermeria basada en l’evidència ha anat evolucionant. Al principi parlàvem d’infermeria basada en l’evidència, així, en singular. Aquest terme no acabava d’agradar, perquè incitava a error, donat que era una transcripció literal de l’anglès, evidence-based nursing. És clar, en castellà allò que és evident vol dir que no cal que sigui provat. Llavors vam començar a utilitzar el terme infermeria o pràctiques basades en evidències. Sembla que no, però el fet d’utilitzar el terme en plural s’entenia millor, es veia més clar que parlàvem de dades, de rigor científic. Ara, després de dècades de treballar amb aquest mètode, cada cop s’utilitza més el terme de pràctiques informades en evidències i no tant basades en evidències, perquè realment hi ha moltes circumstàncies que envolten la pràctica clínica. Efectivament, el mètode científic és una base fonamental, però no és l’única, perquè no tot s’ha investigat, no tenim resposta per a totes les preguntes que ens plantegem en el nostre dia a dia, i s’ha de tenir molt en compte en context.

Creus que la infermeria és una professió madura des del punt de vista científic?

Crec que cap professió és madura en aquest sentit, perquè qui es recolza en la ciència sap que mai deixem d’aprendre i d’evolucionar. No m’atreveixo a determinar quin és el grau de maduresa. El que sí sé és que tenim una situació molt heterogènia a Espanya i al món. Hi ha zones on es treballa molt bé amb l’evidència científica i n’hi ha d’altres on no s’hi fan tants esforços. Per tant, parlar de si la infermeria com a professió, com a constructe abstracte, és madura científicament o no, em costa. El que sí penso és que tendim cap aquí. La tendència és caminar cap a resultats en salut utilitzant dades i rigor científic.

Potser és complicada la dualitat entre la vessant humanística pròpia de la cura, tradicional de l’activitat de les infermeres, i la dimensió científica moderna de la professió.

Ni molt menys! Tot el contrari. Precisament, el que ens defineix com a professionals és precisament diferenciar-nos de la cura informal. Les infermeres som cuidadores professionals, i el professionalisme ve determinat per la qualitat, per la seguretat del pacient, per treballar buscant resultats... No em sembla que sigui antagònica una cosa i l’altra.

El que ens defineix com a professionals és precisament diferenciar-nos de la cura informal
El dijous passat, 12 de maig, es va celebrar el Dia Internacional de les Infermeres en què la professió reclama més visibilitat social. Com creus que la professió pot aconseguir més visibilitat?

El primer que hem de fer és deixar de demanar visibilitat i fer visible realment la nostra feina, cadascú des del seu lloc. Hem d’explicar com és el nostre dia a dia, perquè la població encara no coneix totes les competències, allò que fem les infermeres, tant les que estem a l’àmbit assistencial, com a la gestió, a l’acadèmia, a l’àmbit docent. No em sembla just projectar la responsabilitat de la nostra visibilitat en altres persones. Crec que hem de ser nosaltres qui ens visibilitzem. A mi em molesta l’actitud ploramiques. Cadascú ha de responsabilitzar-se de la seva àrea de competència, de la seva professió, del que pot aportar.

De la mateixa manera, no m’agrada quan demanem als polítics que ens tinguin en compte per prendre decisions. No hem de demanar, hem de seduir. Cal que els polítics ens percebin com un col·lectiu necessari, que ens necessitin per prendre decisions. Si no ens tenen en compte és perquè no els aportem res, i no és que no aportem res com a professió. Si els nostres interlocutors no ens venen bé, si no projectem una imatge de cuidadores professionals, d’expertes, que treballem amb evidències, no ens tindran mai en compte. Les infermeres no sabem fer lobby, no sabem fer pressió.

Com poden seduir les infermeres perquè els polítics els facin més cas?

Penso que hem de desfer-nos d’algunes coses que fa dècades que fem com, per exemple, pensar que cuidar només és una cosa nostra, perquè així generem una endogàmia que ens obstaculitza. De què ens serveix parlar d’infermeria només amb infermeres? Haig de parlar d’infermeria, de cures i de salut global en altres fòrums, perquè així genero interès entre altres grups de pressió, com poden ser els malalts, els pacients, els proveïdors de salut i la resta d’actors que influeixen en les decisions polítiques. Així és com podem començar a tenir un paper en aquest escenari.

Per suposat, tenim material per seduir. És impossible que a algú no li sembli atractiu el que fem les infermeres: cuidar, millorar la salut de la població, generar impacte en la salut de les persones. Però si ens perceben com algú que no és professional, que només agafa la maneta i prou, que només fa companyia... Hem de ser capaces de projectar el nostre professionalisme. Per suposat, això es fa tenint cura de la comunicació, de les relacions institucionals, i sent conscients de la nostra professió.

No em sembla just projectar la responsabilitat de la nostra visibilitat en altres persones, hem de ser nosaltres qui ens visibilitzemQuè podeu aportar les infermeres als òrgans que prenen decisions en l’esfera pública? Quin valor afegit, quina singularitat hi aporteu?

El que ens fa singulars a les infermeres és la manera que tenim de pensar en la població. Et poso un exemple. Durant la pandèmia es van tancar els parcs infantils i això no només tenia poc sentit per evitar contagis, sinó que era perjudicial per als infants. Tot i així, van estar tancats mesos i mesos i mesos. Mentre s’obrien les terrasses dels bars, els parcs infantils seguien tancats. Això, que aparentment no tenia cap impacte, sí que el tenia. Tenia un impacte en el desenvolupament dels infants, en la percepció que tenen de càstig durant la pandèmia... En moltes coses. Aquest tipus de valoracions les fa una infermera, perquè té una visió molt global de la societat, de l’entorn i de com influeix en el benestar de les persones malalties i de les sanes. Això és el que ens fa singulars a les infermeres, que som capaces de connectar nodes diferents que altres disciplines aborden de manera fragmentària. Les infermeres tenim la visió de com una acció política, una decisió, pot tenir impacte en la salut i el benestar de les persones.

Comunicar també és cuidar, i és una cosa que hem de fer nosaltres, perquè si no vindran altres i ens prendran aquest paperVols afegir alguna cosa més?

Vull donar un missatge a les infermeres de Barcelona, i és que aprofitin tots els recursos que els dona el Col·legi. I, pel que fa a la investigació, que no la vegin com una cosa difícil i inabastable, que la vegin com una eina de treball més, que no pateixin si no poden investigar. El que és realment interessant per a nosaltres és utilitzar la investigació, però no només en el nostre dia a dia, en la nostra feina quotidiana, sinó també per divulgar. Ara que estem en una època en què hi ha més fake news i més desinformació que mai, és important que hi hagi professionals de la salut modulant la qualitat de la informació, que té relació amb la salut. Això també és cuidar. Comunicar també és cuidar, i és una cosa que hem de fer nosaltres, perquè si no ho fem nosaltres, com a cuidadores de la població, vindran altres i ens prendran aquest paper.