L'objectiu d’aquest article és donar visibilitat a les infermeres que dediquen part del seu temps professional a la Cooperació. La majoria d'infermeres probablement combinen aquesta tasca de manera esporàdica o periòdica amb les seves funcions habituals dins de la sanitat catalana. Tanmateix, també hi ha un grup d'infermeres i infermers que dediquem el 100% de la nostra vida professional a la Cooperació.

Permeteu-me compartir-vos la meva experiència de trenta anys dedicats professionalment a la Cooperació, durant els quals he viscut la seva evolució. Actualment, puc dir que la Cooperació s'ha consolidat com una especialització més dins la Infermeria, i això per raons òbvies.

És fonamental destacar que treballem en un país estranger, allunyats de casa, dels nostres espais de confort i dels nostres éssers estimats, amb un desgast psicològic sovint difícil de posar remei, on les cicatrius profundes que ens deixa la nostra feina romanen per sempre. Els riscos són considerables i evidents, com el que va patir la nostra companya Flors, conjuntament amb els catorze cooperants espanyols assassinats en les darreres dues dècades, la majoria dels quals infermeres i metges o persones que treballaven en organitzacions sanitaries.

En conseqüència, ens enfrontem a circumstàncies complexes i precàries, entre les quals es troben un sistema nacional de salut diferent, recursos escassos o inexistents, patologies particulars i protocols adaptats. Així mateix, ens hem de comprometre amb les tradicions i coneixements culturals locals, que de vegades estan en conflicte amb les nostres creences i sensibilitats.

Això fa necessari adquirir coneixements específics en àrees com Salut Internacional, Medicina Tropical, Gestió de Centres i Serveis de Salut, i Antropologia Social. També cal estar preparats per intervenir en situacions com tsunamis, terratrèmols, inundacions i altres catàstrofes naturals. Sense anar més lluny, pensem en la situació bèl·lica que es viu actualment a Gaza, on l’assistència mèdica sovint és castigada per les bombes, exigint un alt nivell de preparació i adaptabilitat.

Fotografia de Joan Bachero

El cas de la Flors

Per parlar de la Flors, permeteu-me que us posi en context. A Catalunya tenim un cas emblemàtic, el de la nostra companya Flors, una infermera assassinada a Ruanda el 18 de gener de 1997. Vaig tenir la sort de conèixer la Flors mentre feia allò que més estimava: la Cooperació. Això va succeir a Rwanda l'any 1994, quan va esclatar el Genocidi més gran des de l'Holocaust Jueu, amb un balanç tràgic d'un miló de morts en sis mesos.

Nosaltres estàvem desplegats en un camp de refugiats anomenat Mugunga, a la República Democràtica del Congo, a la frontera amb Rwanda. Aquest camp acollia dues-centes mil persones i nosaltres vivíem a Goma, una ciutat situada a quinze quilòmetres del camp.

Cada dia, pel camí cap al camp en les nostres camionetes pickup, podíem comptar, al principi de la guerra, quatre-cents cadàvers abandonats a les vores de la carretera, esperant ser recollits per ser enterrats en fosses comunes.

La Flors formava part de Médicos del Mundo i era la responsable del Centre Terapèutic Pediàtric (CTP), el nivell més alt d’assistència mèdica dins d’un camp de refugiats.

La professió infermera en contextos extrems

Les patologies que tractàvem eren devastadores. La desnutrició severa, incloent-hi la malnutrició proteïna-calòrica i el Kwashiorkor, era endèmica a la zona i agreujada per la guerra.

Fotografia de Joan Bachero

A aquesta situació s'hi sumava el paludisme o malària, que podia arribar a consumir fins a 1.500 calories diàries, a més de patologies com salmonel·la, sigel·la, meningitis o xarampió, que resultaven letals.

En el nostre dia a dia, veiem nens en estat extremadament greu, que requerien una atenció mèdica i nutricional constant. Però, malgrat tots els esforços, morien set, vuit, nou o fins a deu infants cada dia. Això suposava un 10% dels nostres ingressats en el CTP.

L'herència de la Flors

Recordo perfectament moments com quan la Flors jugava a pilota amb els nens recuperats, que dies abans estaven en risc de mort. Els somriures, les abraçades i les ganes de jugar eren els millors símptomes de recuperació.

Ara que ja podeu sentir la presència de la Flors tant com la sento jo, és el moment de fer valdre petits moments que guardo en el record. Però abans, permeteu-me insistir en una característica pròpia de la Cooperació, que també defineix la grandesa de la nostra companya Flors: l’anonimat.

En un moment on tothom vol ser influenciador, jo ho considero una virtut de la Flors i de la nostra professió. La Flors actuava des d’una profunda disciplina personal, sense buscar cap altre reconeixement que la seva pròpia satisfacció.

Vam sortir de l’anonimat durant la pandèmia, vam ser aplaudits cada dia, però ben aviat vam tornar a la rutina, amb encara menys temps que abans. La gent oblida de pressa, però l’anonimat en la nostra feina és una constant que acceptem com un valor inherent a la infermeria.

Espero haver aconseguit transmetre amb claredat qui era la Flors com a infermera. Si no ho he aconseguit, us demano disculpes, ja que recordar aquells dies no ha estat fàcil per a mi.

Paraules de l'infermer Joan Bachero.