El fet de cercar millors condicions laborals i més reconeixement, així com conèixer món i noves maneres de treballar són les motivacions que impulsen les infermeres a marxar a l’estranger. Ainoa Morán, Marina Julià i José María Gámez són infermeres que treballen en l’àmbit del malalt crític, que han decidit marxar a l’estranger.

L’Ainoa treballa des de l’any 2014 a l’Hospital Croydon University, de Thornton Heath, al Regne Unit; la Marina va estar contractada al Spital Tiefenau, de Berna, a Suïssa, entre els anys 2016 i 2021, i en José María va passar-se quatre anys a la ciutat australiana d’Adelaida, de 2015 a 2019, on va treballar a unitats de crítics del Royal Adelaide Hospital, del Flinders Medical Centre i dels Calavary Central Districts Hospitals.

Què us ha portat a exercir fora del país?

Ainoa Morán (AM): La inestabilitat laboral. A més, sempre havia volgut tenir l’experiència de treballar en un altre país i fer-hi una immersió lingüística.

Marina Julià (MJ): Per sortir de la meva zona de confort per avançar i millorar en la meva professió, i també conèixer un nou sistema sanitari, així com aprendre un nou idioma i una nova cultura. Una altra motivació també era obtenir un salari alt i sentir-me més reconeguda.

José María Gámez (JMG): Sempre havia tingut curiositat per conèixer la cultura i l’estil de vida australià. A més, quan vaig acabar la carrera, només hi havia contractes molt precaris.

Vaig decidir marxar a treballar fora per sortir de la meva zona de confort per avançar i millorar en la meva professió, i també conèixer un nou sistema sanitari, així com aprendre un nou idioma i una nova culturaPer què vau escollir aquest país?

AM: Vaig decidir anar al Regne Unit perquè l’anglès era l’únic idioma que coneixia i llavors era fàcil trobar-hi feina d’infermera. Llavors estava dins la Unió Europea i no hi havia el problema del visat.

MJ: Vaig triar Suïssa perquè tenia una amiga amb qui vaig fer el màster del malalt crític i emergències que hi treballava. Vaig anar a visitar-la diverses vegades i al final em va convèncer per anar-hi a treballar.

JMG: Sempre havia volgut saber com era la vida a Austràlia. Vaig anar-hi amb la idea de quedar-m’hi un any i m’hi vaig acabar quedant quatre anys.

Quins tràmits vau haver de fer per marxar?

AM: Vaig haver de traduir els títols d’Infermeria i demanar els meus antecedents penals per poder inscriure’m al Col·legi d’Infermeres de Gran Bretanya, el Nursing and Midwife Council. Allà et donen un número que et permet exercir. Per trobar feina al NHS [National Health Service, el sistema públic de salut britànic] tenen un web amb totes les ofertes de treball.

MJ: Vaig haver de traduir el currículum, els certificats dels màsters, els cursos, la participació en congressos i la carta de recomanació a l’alemany, compulsats per notari, amb el cost que això suposa. També vaig haver d’estudiar alemany sis mesos abans i demanar al COIB un certificat per demostrar que no tenia antecedents penals durant el meu exercici professional a Espanya. Quan ja estava treballant, l’empresa em va pagar un curs intensiu d’alemany durant els tres primers mesos fins a aconseguir el nivell B2, que és el mínim per exercir al país, tot i que amb la manca d’infermeres et podien contractar abans de tenir el certificat. Després d’un any d’estar-hi treballant, vaig poder convalidar el meu nivell de formació com a infermera experta en intensius i rebre’n el sou adient. Actualment, per exercir com a infermera a Suïssa, n’hi ha prou amb inscriure’s a la Rote Kreutz, que és l’equivalent al COIB, tenir el nivell B2 d’alemany i pagar 650 francs suïssos.

JMG: Per poder treballar-hi com a infermer, a banda d’aconseguir al visat, vaig haver de convalidar la carrera, per la qual cosa, vaig haver de fer un curs pont.

En quines institucions us vau recolzar per fer-hi els tràmits?

AM: Al principi, vaig preguntar a dues o tres agències, però al final vaig fer els tràmits pel meu compte. A Internet hi ha blogs on la gent explica pas a pas tots els tràmits que has de fer.

MJ: Al COIB, a Traditext [centre lingüístic], amb un notari, a l’Hospital del Sagrat Cor i a l’organització hospitalària suïssa Insel Gruppe.

JMG: El Col·legi Oficial d’Infermeres de Barcelona em va proporcionar alguns dels documents que vaig presentar amb la meva sol·licitud, així com l’Escola Universitària Gimbernat, on havia estudiat la carrera.

Quines diferències i similituds hi heu trobat?

AM: On crec que hi ha més similituds és a la pràctica de les cures crítiques. A l’UCI vaig trobar que la infermera podia tenir una mica més d’autonomia amb el ventilador i també per administrar determinades medicacions. Al NHS es treballa molt seguint protocols. A més, es promou el duty of candour, que és la pràctica de donar informació transparent. Al Regne Unit tens l’oportunitat de passar a alguna especialitat (pal·liatius, insuficiència cardíaca, estoma...) fent un Advanced Nurse Practitioner per treballar de manera més autònoma i fins i tot receptar medicació dins del teu camp d’expert.

MJ: El malalt crític és el mateix a qualsevol lloc on vagis, però canvien els protocols, el material de treball i l’organització dels torns de feina. El salari és alt i augmenta si puja el rendiment i la iniciativa. També hi tenen un pressupost de formació elevat. Et fan un contracte fix després de tres mesos de prova. Quan t’incorpores a la feina, has de fer una adaptació amb una infermera veterana al costat.

JMG: Com passa a altres països anglosaxons, una diferència important és que hi ha molta burocràcia que cal controlar. No només pel que fa als plans de cures, sinó a la medicació, les notes, les incidències... Per exemple, per posar una medicació endovenosa dues infermeres han de signar la medicació, per assegurar-se que s’ha diluït correctament.

Una gran diferència als hospitals australians és l’organització de la feina. Allà no existeix la figura de l’auxiliar d’infermeria. Per compensar-ho, les ràtios de pacients per infermera són més reduïdes. Cada infermera de sala porta quatre pacients, a semicrítics, dos, i a l’UCI, un.

Definitivament, les infermeres espanyoles tenim més independència i assumim més competències de manera autònoma. A Austràlia, moltes competències estan regulades i s’han de fer cursos per poder-les dur a terme. Tot i així, moltes competències no es poden assolir ni tan sols fent cursos, perquè es consideren tècniques del personal mèdic.

El malalt crític és el mateix a qualsevol lloc on vagis, però canvien els protocols, el material de treball i l’organització dels torns de feina. Quina valoració hi fan de les infermeres procedents de l’Estat espanyol?

AM: Al Regne Unit la infermeria no està massa valorada socialment. Això es reflecteix en la manca d’infermeres al país. La infermeria espanyola es valora molt bé al Regne Unit, ja que, en general, som molt segurs en la nostra pràctica i estem ben formades.

MJ: Tenim molt bona acceptació, perquè la nostra formació és universitària i sovint l’hem completat amb màsters específics que fan un bon currículum i compleixen els requisits. Això sí, és molt important integrar-se bé al país, aprenent l’idioma i adaptant-se a les normes. No deixem de ser immigrants a qui se’ns contracta perquè la professió no és prou atractiva al país. Pel fet de ser estranger, es cobra menys.

JMG: Espanya és bastant desconeguda allà. En general, consideren que les carreres europees tenen un bon nivell i que la nostra preparació és similar a la seva.

Heu treballat a fora durant la pandèmia? Com s’hi ha viscut la situació?

AM: Jo treballo com a critical care outreach team (CCOT) nurse en un equip que pertany a l’UCI. Ja abans de la pandèmia, aquest equip ens dedicàvem a assessorar els pacients ingressats a les unitats d’hospitalització que es consideren que s’estan deteriorant i actuem com un enllaç per avaluar el ric i el tractament a seguir. També oferim suport a pacients de fora de l’UCI que necessiten tractament agut amb BiPAP o CPAP i HFNO, sobretot si no són candidats a entrar a l’UCI. Normalment, la nostra capacitat a planta de ventilació mecànica no invasiva era de sis pacients. Durant la pandèmia, hem tractat els pacients amb covid de nivell 2 (sense ventilació mecànica) a la planta. Durant la primera onada, vam tenir una capacitat a la planta de vint pacients amb CPAP a la planta i vint ventilats a l’UCI. El nostre equip s’ha dedicat a assessorar pacients amb CPAP, educar les infermeres de planta perquè poguessin atendre pacients amb CPAP, fer weaning [retirada de la ventilació mecànica] o referir a l’UCI.

MJ: Vaig estar-hi una llarga temporada de la pandèmia. A Suïssa s’ha viscut diferent que aquí. La malaltia és la mateixa, però no s’hi ha viscut el caos d’aquí ni la manca de material. En tot moment, hem pogut tractar tothom que ho necessitava, hem rebut molta ajuda d’altres serveis... No hi ha hagut confinament, només el consell de reduir el contacte social. La cultura i la disciplina del país hi ha ajudat molt. També l’elevat pressupost que tenen. Ens feien tests de PCR de manera habitual i teníem informació actualitzada sobre l’evolució de la malaltia i el tractament.

JMG: Durant la pandèmia ja havia tornat a Catalunya.

Si encara no heu tornat, fins quan us plantegeu la vostra estada i per quins motius tornaríeu? Si ja ho heu fet, quin n’ha estat el motiu?

AM: La meva parella i jo sempre hem pensat tornar. Tots els nostres amics espanyols acaben tornant i al final la família és més important que qualsevol feina. Encara tenim previst quedar-nos aquí un parell d’anys. A més, ara hem decidit tenir fills i tots dos tenim una feina estable i sous decents.

MJ: Hi he tornat principalment per motius familiars i amorosos. El fet d’haver patit la distància durant la pandèmia va acabar de fer-me decidir tornar. Si no, potser encara hi seria. De fet, no descarto tornar-hi.

JMG: Quan hi vaig tornar, l’any 2019, considerava que la meva situació allà m’estava afectant a l’hora d’agafar experiència, perquè sense un visat permanent no podia accedir a un contracte fix i havia de treballar en diverses unitats de diversos àmbits. D’altra banda, mai m’hi vaig adaptar completament a l’estil de vida.

Tots els nostres amics espanyols acaben tornant i al final la família és més important que qualsevol feinaRecomanaríeu a altres infermeres l’estada a altres països?

AM: Cent per cent, la resposta és sempre sí. És una molt bona experiència. El descobriment d’un mateix, el descobriment de maneres de fer diferents, el fet d’adonar-se que el món és molt més gran... El ventall d’oportunitats que t’obre és indescriptible. A més, fer amistats a l’estranger crea vincles molt forts i molt enriquidors.

MJ: Sens dubte.. El fet de conèixer un nou sistema de salut, nous protocols, nous materials, nous tractaments és molt enriquidor. També veure com es valora més les infermeres, tant des del punt de vista salarial com pel que fa a la possibilitat de millorar.

JMG: Sí i no. Considero que viure en altres països sempre és una forma d’obrir la ment i d’aprendre. A més de ser enriquidor culturalment, pot ser una forma de practicar idiomes i conèixer gent. El fet d’anar-hi a treballar com a infermera pot ajudar a reforçar els coneixements i també a tenir una visió més crítica, perquè et trobes amb algunes diferències que t’obliguen a replantejar-te el que saps i el que creus que saps; a vegades, determinades maneres de treballar poden ser el producte de la repetició i no de l’evidència científica.

En canvi, tenint en compte la situació dels contractes a la sanitat espanyola, és possible que treballar fora, especialment si es vol tornar, faci més lent el procés d’accedir a places fixes. Aquest és un tema personal que crec que s’ha de considerar abans de viatjar.

El fet de conèixer un nou sistema de salut, nous protocols, nous materials, nous tractaments és molt enriquidorQuè és el que us ha agradat més i menys del país on heu anat?

AM: En l’àmbit professional, el que menys m’agrada d’aquí és l’obsessió que té tothom per cobrir-se les esquenes. Trobo que la cultura que creix en aquest país és la de buscar culpables que no valoren la sort que tenen de tenir una sanitat pública. La gent es queixa molt, i crec que les infermeres limiten la seva pràctica per no equivocar-se i trobar-se amb una denúncia.

Del país, el que menys m’agrada és el clima. Fa més fred i plou més que a Catalunya. Els anglesos són molt tancats, tot i que Londres és una ciutat molt cosmopolita i coneixes gent de tot el món, i això és una gran experiència. A la meva unitat, hi ha gent de Filipines, de Jamaica, de Sud-Àfrica, d’Itàlia, de les Illes Maurici... Ja et pots imaginar com són les festes de l’UCI, on la gent sempre cuina alguna cosa per portar a la unitat. És tota una experiència!

MJ: La continuïtat de la professió, a nivell de continuïtat contractual, un bon salari, el fet de no tenir rutina, perquè toques tots els torns i sempre treballes amb gent diferent. També el fet de tenir l’oportunitat d’aprendre un idioma com l’alemany. He pogut conèixer una cultura molt sana, fer muntanya i gaudir de paisatges espectaculars. He conegut gent molt maca, que s’han convertit en bons amics.

D’altra banda, de vegades són molt cap-quadrats. Reps sancions o advertiments si no respectes les normes. Per exemple, no llençar la brossa on toca. L’horari de les botigues i els supermercats és fins a les cinc de la tarda, una mica just per comprar. El torn de nit no l’he portat massa bé. Tant sí com no s’han de fer i es reparteixen entre tots. La vida també és molt cara i és obligatori tenir una assegurança mèdica, que costa un mínim de 350 euros al mes, només per entrar a treballar al país.

JMG: Crida l’atenció la quantitat de personal que hi ha. Les infermeres tenen diferents nivells d’especialització i de coordinació. En canvi, sovint els torns són menys compatibles amb la vida personal que aquí. Moltes infermeres reben la planificació de la seva feina cada mes i poden tenir torns de matí, de tarda o de nit, que van canviant. Per altra banda, si es té un visat permanent, el fet d’obtenir un contracte fix és molt més fàcil que aquí.

Voleu afegir alguna cosa més?

AM: És important mencionar que si treballes a l’NHS els cursos universitaris els paga l’hospital i la meitat de les hores del curs entren dins l’horari laboral.

MJ: Només afegir que ha estat la millor experiència que podia tenir. El fet de sortir a veure món, obrir la ment, exercir la meva professió en unes condicions molt bones, treballar en instal·lacions adaptades, amb un ambient molt professional i rebre recolzament per part dels caps. És una experiència que recomano a tothom.

JMG: Afegiria que els que vulguin fer una estada en un país estranger per treballar com a infermera, potser Austràlia és una opció complicada. La qualitat de vida és alta, és un lloc agradable i hi ha molta feina, però el procés per obtenir un visat, convalidar el títol i començar a treballar és llarg, pot trigar fins a dos anys. Tot i així, animaria tothom a viure l’experiència i provar-ho.