L’exconseller de Sanitat i Seguretat Social, Xavier Trias, creu que el model sanitari català segueix sent vàlid, trenta anys després de l’aprovació de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC). Tot i així, Trias demana millorar-ne el finançament, que, afirma, des del començament ha estat insuficient. L’exconseller demana responsabilitat a la ciutadania per fer front a la crisi del coronavirus i demana lideratge a les infermeres, per influir en el sistema sanitari.

Aquest 2020 s'han complert trenta anys des de l'aprovació de la LOSC, sent vostè llavors conseller de Sanitat i Seguretat Social. Aquesta llei va perfilar l'actual model sanitari públic català, conformat per proveïdors de salut diversos i basat en la universalitat, l'equitat i la gratuïtat. Creu que aquest model segueix sent vàlid avui dia?

Jo crec que continua sent vàlid. Faig una apreciació: aquest sistema sanitari no és gratuït. Aquest sistema sanitari es finança a través dels impostos. Tothom, quan defineix aquest model, s’oblida d’una cosa molt important. Nosaltres tenim un sistema sanitari públic planificat, i la màxima autoritat de planificació és la Conselleria de Salut, és el Govern de la Generalitat. Hi ha sistemes sanitaris que no són planificats. Als Estats Units, per exemple, el sistema no està planificat. A Catalunya el sistema sanitari està planificat i és el que marca si això s’ha de fer al CAP o si s’ha de fer a l’hospital, quins hospitals comarcals hi ha d’haver i on han d’estar situats. La planificació és molt important i la fa l’Administració pública catalana, i ho ha de fer en col·laboració amb tot el sector, amb els professionals... Però jo crec que el sistema continua vigent. El que s’ha de fer és desenvolupar-lo i ajustar-lo a les necessitats que es van produint. Ningú s’atreviria a canviar segons quines coses. Ningú el canviaria perquè no fos universal, ni equitatiu, que vol dir que apropem l’assistència a tots els llocs. Ningú diria que tornem a un sistema diferent al que tenim, finançat amb diners dels pressupostos generals de l’Estat. I, evidentment, planificat per l’Administració pública.

El nostre sistema s’articula en tres potes. La planificació, que està en mans, com vostè ha explicat, de la Conselleria de Salut, la compra de serveis sanitaris, que la fa el Servei Català de la Salut, com a mútua pública, i la provisió de serveis, que està en mans de diversos proveïdors. Aquesta articulació funciona bé?

El nostre sistema de salut té un problema des del seu naixement, i és la manca de finançament. Nosaltres estem fent una mena de miracle, que ha durat molts anys, que és crear un sistema sanitari que des del primer dia està infrafinançat. Nosaltres tenim un sistema sanitari en què la despesa sanitària en relació al PIB [producte interior brut] de Catalunya és un dels més baixos d’Europa. Per què? Perquè l’Estat ens infrafinança. Després vivim els problemes del dia a dia, que fan que t’hagis d’estrènyer el cinturó, però nosaltres estem infrafinançats. Una situació que, si no se soluciona, serà un desastre. A nosaltres ens donen competències, però, si no ens financen adequadament, ens fa dependents. Tenim una situació que no és d’aspiració, que ho pot ser per a molts –per a mi, ho és–, d’aconseguir la independència, sinó que tenim un grau de dependència tremendo per culpa d’un sistema de finançament dolent i, envers Catalunya, absolutament injust. Si a això se li suma que hem planificat un sistema sanitari per a sis milions de persones i ara en som set milions i mig, si a això se li suma l’envelliment de la població, si a això se li suma les crisis econòmiques que han fet que s’hagin fet restriccions importants –això que es diuen les retallades–, la situació del sistema sanitari queda en una situació molt complicada. Ara, amb l’arribada del coronavirus, el sistema hi està donant resposta, però amb uns situació d’estrès tremenda. Tenim un sistema sanitari que funciona bé, però que està en una situació d’estrès que, quan li afegeixes el coronavirus, la situació es desborda. Es desborda a tot el món. Nosaltres podem fer front a això gràcies als professionals, metges, infermeres..., que fan un esforç impressionant. Això no és la manera normal de funcionar. No pots funcionar tota la vida demanant a la gent l’esperit vocacional. Està bé, la gent ho fa perquè tenim molt bona gent, però un sistema sanitari no pot funcionar amb aquesta situació d’estrès.

El nostre sistema de salut té un problema des del seu naixement, i és la manca de finançament

Hi ha col·lectius sanitaris que estan molt enfadats. Durant aquesta tardor hi ha hagut vagues i la situació no sembla que s’hagi calmat gaire.

La construcció d’un sistema sanitari no es pot basar en el voluntarisme. Quan tu tens un sistema sanitari que funciona i que està mal finançat, la lluita ha de ser perquè estigui ben finançat. Quan sento, farem vaga, jo dic, escoltin, facin vaga perquè la sanitat estigui ben finançada. És una trampa maquiavèl·lica, perquè et donen competències i no te les financen. T’han ficat en un embolic, perquè t’han convertit en dependent. Aquesta és l’obsessió del Govern central, de dir, els hi fem un mal finançament –a tothom, aquesta és la veritat, tot i que a Catalunya crec que ho passem pitjor que la resta–, perquè així sempre seran dependents i hauran de venir contínuament a demanar almoina. Aquest no és un sistema lògic de funcionar.

Si nosaltres aconseguim els diners que necessitem per al funcionament del sistema, llavors és un moment molt important, perquè has de decidir per a què s’utilitzaran els diners de més, perquè no els malbaratis. Ara estem en un moment molt important. Si hi ha més diners has de tenir molt clar quants professionals necessites, has de tenir molt clar com els pagues, quins salaris han de tenir. No pot ser continuar amb els salaris que hi ha en aquest moment. Això és el que s’ha de plantejar. Amb l’aparició del coronavirus, Europa diu, escolti’m, jo poso diners per a projectes de futur importants. La sanitat ha de tenir projectes de futur importants i sortir a demanar-los. El nou Hospital Trueta és un objectiu de futur important. L’Hospital Joan XXIII no pot continuar com està. La Vall d’Hebron, l’Hospital del Mar, el Clínic... No pot ser que hospitals punters del nostre país estiguin en les condicions físiques que estan, perquè és difícil poder treballar-hi. Jo he emmalaltit de coronavirus. He estat ingressat a l’Hospital Clínic. M’han atès espectacularment. He de dir, com sempre, que l’atenció directa, de les infermeres, les auxiliars, no és que sigui bona, és un superdeu, però després veus l’estructura física... Això no és un hospital del segle vint-i-u.

Ara és un moment molt important per plantejar-nos quina sanitat volem per als propers trenta anys, com la planifiquem i com gastem els diners ben gastats per no llençar-los. A Catalunya volem una sanitat pionera, de primera, i això vol dir ficar diners en recerca, i no només en superrecerca. La recerca en infermeria, per exemple, és molt important. És molt important per al benestar dels pacients.

Diu que ara tenim l’oportunitat de canviar la sanitat dels propers anys. Com ha de ser aquesta sanitat perquè pugui donar resposta a les necessitats de la ciutadania?

La primera cosa que s’ha de fer és tenir-la ben finançada. Podem fer grans coses. Tenim un sistema bo, que s’ha de perfeccionar. Hem de ser capaços de planificar els propers trenta anys. Com serà l’assistència primària durant els propers trenta anys? Quin és el paper de futur de la infermeria durant els propers trenta anys? Què hem de fer amb l’epidemiologia? El brot que vivim ara no serà l’únic que tinguem. Hem de tenir epidemiòlegs formats i ben integrats dins el sistema. No pot ser que l’epidemiologia vagi per un cantó i la sanitat per un altre. Ha de confluir, i això exigeix lideratge. Lideratge de la gent que comanda la sanitat i una altra cosa molt important, que a Catalunya s’ha aconseguit durant els últims anys, que és una bona entesa entre els partits polítics. La sanitat no es pot anar canviant cada quatre anys. Per tant, és molt important que el que decidim per als propers vint o trenta anys tingui un consens polític i social important.

Quan surt gent, que són destructors de la sanitat, que diuen, vostè el que vol és privatitzar..., tothom sap que, en el 99,9 per cent dels casos no és veritat. El que hem fet són sistemes àgils que donen bons resultats, com, per exemple, les EBA [entitats de base associativa] a l’assistència primària. Es fan sistemes nous, però no és veritat que es privatitzi. Això es fa d’una manera claríssima, consensuada. L’Hospital del Mar és un consorci públic. L’Hospital de Manresa és la suma dels que hi havia, però és un hospital públic, és un consorci...

El nostre sistema és eficient? Els pocs diners que tenim els gastem bé?

Sempre es pot ser més eficient, però jo crec que tenim un grau d’eficiència molt elevat. Hi ha sistemes més eficients i d’altres menys eficients. Ara diré un disbarat. Jo vaig una mica contra una macroestructura com l’ICS. Jo donaria un grau d’autonomia més gran als hospitals de l’ICS, perquè poder gestionar les coses centralitzadament és impossible. Hi ha gent que es pensa que amb aquest sistema controles la despesa. No, amb això l’únic que fas és aconseguir que t’enganyin. El que es necessita és capacitat de decisió als centres, fins i tot, als centres d’assistència primària, perquè això fa el sistema més eficient.

Tot i així, tenim bons resultats. Jo quan vaig entrar a la Conselleria de Sanitat a cuidar-me dels hospitals, l’any 81, l’estada mitjana dels hospitals era de catorze o quinze dies, i avui dia és de tres o quatre dies. Un canvi espectacular. Amb menys llits donem més qualitat, podem donar una atenció que dobla o triplica la que fèiem.

Creu que tenim un sistema excessivament hospitalocèntric?

L’assistència primària és molt important. És la base del sistema. Però quan jo vaig començar, es partia de la mateixa base, que l’assistència primària ho solucionaria tot, que s’ocuparia de tot... Torno a insistir que sense un bon finançament això no funciona. Nosaltres hem fet una assistència primària, amb els EAP [equips d’atenció primària], l’hem desenvolupat per tot el territori, l’hem diversificat, hi ha consultoris locals... L’extensió de la primària a tot el territori és espectacular. Què necessita l’assistència primària? Més personal. Més pressupost i més personal. Avui dia hi ha una revolució, que són les eines telemàtiques, que s’han d’incorporar de manera plana a l’assistència primària.

Però quan es diu que l’assistència primària traurà molta feina als hospitals, això sí que no és cert. L’atenció primària, quan actua bé, diu que aquest senyor té diabetis o que aquest senyor és hipertens i pren les mesures adients, que no sempre són barates i que no vol dir que no acabin en un hospital. L’assistència primària treu feina, és veritat, molta, però també genera feina, i per això és tan important la col·laboració de la primària amb l’hospital. És un aspecte bàsic com col·labora l’assistència primària sense que l’hospital s’imposi.

El Govern ha encarregat a un Comitè d'Experts la realització d'una proposta per enfortir el sistema de salut del nostre país. El document, que es va presentar a final de setembre, recull trenta propostes que se centren en la millora del finançament, en l'augment del nombre de professionals, la integració dels nivells assistencials, la millora de les condicions laborals dels professionals i la participació. Quina opinió té d'aquesta proposta?

Jo estic completament d’acord amb aquest document. Què és el que li noto a faltar? Li noto a faltar que digui que s’ha de planificar. És una obsessió que tinc. Agradi o no agradi, aquesta planificació ha de tenir en compte quins recursos es tenen i això exigeix una cosa. Proposar trenta punts és molt important, però es necessita que els partits polítics recolzin en aquesta direcció. Amb el coronavirus, tenim un problema molt important, que és el de conscienciar la gent. El que surt als mitjans no sé si ajuda a aquesta conscienciació, més aviat el que genera és un estat d’indignació de la gent.

El sistema sanitari català l’hem pogut muntar per moltes coses, però bàsicament per una. Jo em vaig sentir recolzat d’una manera molt important pel Partit Socialista, i per una persona que era tinent d’alcalde de Barcelona i després va ser alcalde de Barcelona, que era en Joan Clos, i la llei del Servei Català de la Salut es va poder aprovar gràcies a la col·laboració d’Iniciativa [per Catalunya], de la Imma Mayol, i els consorcis es van poder fer gràcies a en Farrés, l’alcalde de Sabadell; gràcies a l’alcalde de Vic, en Muntanyà; gràcies a l’alcalde de Terrassa, el senyor Royes... És a dir, totes aquestes coses han tingut la col·laboració de gent tan diferent com l’alcalde de Vic, de Convergència i Unió; l’alcalde de Sabadell, d’Iniciativa; l’alcalde de Terrassa, del PSC... Aquest ambient no era fàcil d’aconseguir, perquè teníem batusses, no eren els Jocs Florals, això.

Com s’ha gestionat la crisi de la covid? Ho hem fet bé?

Jo crec que, a la vida, quan passa una cosa com aquesta, com es gestiona? Doncs com es pot. Quan tens en compte el pressupost de la Generalitat i tens en compte tots els problemes que tens i et compares amb els altres països, dius, home, la sanitat del nostre país ha donat resposta, però amb problemes. No és veritat que no hi hagi hagut problemes, però la resposta ha sigut prou bona, tenint en compte aquesta situació tan difícil. Ara, un cop dit això, tenia raó el Govern de la Generalitat que el confinament havia de durar més temps. És veritat que en el moment actual tenim un problema gravíssim amb la conscienciació de la societat. Alguna cosa no va bé, que no conscienciem la societat sobre el que s’ha de fer. Això no és un problema de Catalunya, és un problema de tot Espanya, de tot Europa. La gent s’ho pren a broma fins que es col·lapsen els hospitals. El que hem d’aconseguir és que no es col·lapsi el sistema.

Hi ha coses que generen indignació. Quan els metges i les infermeres, probablement més les infermeres que els metges, estan fent un sobreesforç molt important i es troben al vespre un munt de gent fent el botellón, entenc que generi indignació. Quan tens responsabilitats, s’ha de saber explicar les coses bé, conscienciar la gent que això no pot ser així, i fer-ho de manera fàcil.

Aquesta crisi, que és una crisi sanitària important, té un component nou que no havíem viscut, que és una crisi econòmica que pot portar molta gent a la pobresa i a una situació social molt precària, i això no ens ho podem permetre. Les decisions que es prenen són decisions molt difícils. La gran majoria de les mesures que s’han de prendre no són d’assistència sanitària, són de prevenció. Són decisions que tenen a veure amb el benestar de la població, són decisions globals, perquè si arruïnem el país, si el país acaba en una situació de catàstrofe, això és gravíssim. Això vol dir que hem de fer sacrificis. Sacrificis d’uns en benefici d’uns altres. El problema és que aquests sacrificis estiguin ben distribuïts i siguin justos, perquè normalment el que és fàcil és demanar que faci sacrificis la gent assalariada i, en segons quins nivells, la gent no fa sacrificis. Trobes que els bancs perden un munt de diners i tots [els seus directius] es pugen el sou. Això em desborda.

En el moment actual tenim un problema gravíssim amb la conscienciació de la societat

Què poden aportar les infermeres al nostre sistema de salut?

Una cosa bàsica, que no sempre els deixen fer, és que han de tenir lideratge. Infermeria s’ha de convèncer que és bàsica en el sistema de salut, però aquest convenciment exigeix lideratge i manar, i autoorganitzar-se, i buscar l’entesa amb els altres estaments, no la competència, sinó la bona entesa amb els altres estaments. Infermeria necessita un gran lideratge de gent que marqui pautes. Lideratges forts, que no vol dir que siguin autoritaris. Què serà la infermeria? El que vulguin les infermeres i els infermers que sigui. Maneu, feu sentir la vostra veu. Això exigeix lideratge, exigeix tenir clar quins objectius vol aconseguir la infermeria en els propers trenta anys, i vol dir influir. Influir en el sistema sanitari i ficar-se en la planificació. La infermeria ha d’estar involucrada en l’organització de la sanitat.

I les infermeres s’ho creuen, això?

Si no s’ho creuen, estem malament. Ara és el moment d’estar involucrats de debò. Us heu de ficar en els mecanismes de decisió. Quan es planifica, hi ha d’haver les infermeres. Si no, malament.

Les infermeres s'han de convèncer que són bàsiques en el sistema de salut, però aquest convenciment exigeix lideratge i manar, i autoorganitzar-se, i buscar l’entesa amb els altres estaments, no la competènciaQuina opinió té sobre la prescripció infermera?

La infermera té unes prescripcions que li són pròpies, però després n’hi ha unes altres que no ho són. Avui la sanitat és una tasca d’equip. Això dona unes possibilitats molt grans entre metges i infermeres. La gran equivocació és no treballar en equip. El treball

en equip permet cogestionar. Si col·laborem, si treballem conjuntament, és fàcil de fer.