Si, com deia Beethoven, “l’únic símbol de superioritat que conec és la bondat”, Paqui Castro García-Prado és, clarament, una persona superior. I és que la Paqui és, per damunt de tot, una bona persona. Durant vint anys, ha estat la cara visible del COIB per a moltes persones que visitaven la seu de la corporació per fer activitats del Grup 65, cursos de formació o jornades a l’Espai Pujades. Paqui Castro s’ha jubilat el 31 de maig de 2021, però la seva amabilitat i el seu somriure sempre formaran part del Col·legi.

La Paqui va començar a treballar al COIB l’any 2000, amb un contracte a temps parcial. S’encarregava de les aules de formació del COIB, que estaven al carrer de la Tapineria, a prop de la catedral de Barcelona. “Jo feia poc que m’havia quedat sense feina, perquè havíem tingut un negoci que no va anar bé”, explica. Un infermer que coneixia li va dir que al Col·legi d’Infermeres necessitaven una persona que fos responsable durant les hores que s’hi feien cursos. Li van fer una entrevista i la van agafar. “Atenia els docents i els alumnes i també hi feia feina d’administració. Quan acabava el curs, tancava la porta i marxava.” En aquell moment, ja va començar a donar suport al Grup 65, que organitzava algunes activitats per a les col·legiades jubilades.

Gairebé dos anys més tard, quan el COIB passava per problemes econòmics, no va poder seguir treballant-hi. “Vaig estar un any treballant fora, de recepcionista, de netejadora... del que em sortia.” L’any 2003, va tornar a treballar al Col·legi, amb un contracte a temps complet, a formació continuada i fent feina per Administració Col·legial. Les aules de formació estaven llavors a la Ronda de Sant Pere, de Barcelona. “Portava el llistat d’assistència, atenia els docents, els ajudava a posar el canó, a connectar l’ordinador... Estava de cara al públic, atenent la gent que llogava les aules.” Va ser llavors quan va descobrir la seva vocació, l’atenció al públic. “A mi m’agrada molt ajudar la gent, és el que més m’agrada.”

A prop del Grup 65

La Paqui se sent especialment propera a les infermeres jubilades del Grup 65. “Tenen una energia que m’agrada molt, estan molt motivades per fer coses”, afirma. Confessa que li ha agradat molt treballar amb les infermeres. “Jo crec que tinc una mica d’infermera”, diu rient. “Quan [les col·legiades] venien a fer cursos, em deien ‘quan tu estàs, estem tranquil·les, ens sentim acompanyades’, i a mi això m’agradava.”

Mica en mica, la Paqui va anar fent cada cop menys feina d’administració i més d’atenció a les col·legiades, cosa que al principi no li va agradar. Li va dir a la seva cap que volia fer més tasques d’administració, però li va respondre que preferia que es dediqués més a atendre el públic, que era una feina molt important, que feia molt bé. “Quan em va dir això, em vaig sentir millor.”

L’aprenentatge més gran

La Paqui va entrar en el món laboral amb 14 anys. Tenia coneixements de comerç, taquigrafia, comptabilitat i mecanografia, però “no tenia ni el graduat escolar, me’l vaig treure després, quan ja treballava.” Diu haver après moltes coses al COIB. Informàtica. També català. “Quan vaig arribar al COIB sabia català, però em feia molta vergonya parlar-lo.” La Paqui va néixer al carrer Tapiró, al barri de les Corts, de Barcelona, a casa dels seus oncles. Allà van anar a viure els seus pares quan van arribar de Còrdova. Pocs mesos després que nasqués la Paqui, la seva família es va traslladar a Santa Coloma de Gramenet, d’on no s’ha mogut fins ara. “Els meus pares no parlaven català i a l’escola ningú tampoc en parlava.” Quan treballava al COIB es va treure el nivell C i ara parla de manera fluida la llengua de Pompeu Fabra. “Al Col·legi he après a fer moltes coses”, explica, però l’aprenentatge més gran que s’emporta és “conèixer la gent, el tracte amb les persones.”

Una nova etapa de la vida

“Jo he gaudit molt de la feina, perquè he fet el que més m’agrada”, explica. Ara, la Paqui encara la jubilació amb expectació. “No sé què em trobaré”, diu. “Mentre estàs aquí [al COIB] només penses en la feina, en pagar les factures... Ara començo a pensar en altres coses. A mi m’agrada meditar, pensar, gaudir dels ambients. M’agrada escriure, tot i que no en sé, i dibuixar; m’agrada molt dibuixar. Trobaré a faltar la meva feina, però sé que ara tindré temps per poder fer coses que fins ara no he pogut fer.”