Rosa Rifà és un referent en terminologia infermera. És diplomada en Infermeria, llicenciada en Antropologia Social i Cultural i doctora en Ciències Infermeres. És professora de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. L’any 2016, NANDA International, l’associació que elabora i promou un llenguatge de diagnòstic infermer estandarditzat a tot el món, va incloure el seu diagnòstic transició migratòria complicada, que “va fer que tota la taxonomia de NANDA es replantegés”. Ara lidera una investigació sobre la incorporació de la perspectiva de gènere en els diagnòstics infermers, que també implicarà una revisió profunda del model. Recentment, NANDA-International li ha concedit el premi de mentoria per les seves contribucions a l'ús de la terminologia NANDA-I en la pràctica professional infermera, l'educació, les polítiques de salut o la informàtica.

Recentment heu rebut el premi de mentoria NANDA-International, com a reconeixement a les vostres aportacions per difondre l’aplicació de la terminologia de diagnòstics infermers NANDA entre estudiants d’Infermeria, així com la recerca en el camp de la terminologia infermera. Què significa aquest premi?

Per a mi significa un reconeixement a la feina de més de 25 anys en la difusió de l’exercici de la professió infermera a través d’aquesta terminologia, que explica el que aportem les infermeres a la salut de les persones. Aquesta terminologia l’ensenyo a través de l’assignatura que imparteixo a la facultat, però també he fet molta formació sobre aquest llenguatge a les infermeres catalanes, tant a l’àmbit de l’hospital com de la comunitària. És una manera de reflectir la importància que les infermeres expliquem i deixem constància d’allò que fem. Per això és molt important que l’entitat que aglutina totes les infermeres del món i que impulsa el desenvolupament d’aquest llenguatge hagi reconegut la meva aportació en aquest sentit.

NANDA International ha apreciat especialment la vostra metodologia innovadora en l’ensenyament de la terminologia de diagnòstics NANDA. En què consisteix aquesta metodologia?

Jo intento adequar la meva assignatura a les característiques actuals dels estudiants. Intento conceptualitzar la necessitat que les infermeres expliquem molt bé quina és la nostra aportació específica. És indiscutible que les infermeres col·laborem amb altres professionals a evitar complicacions en les persones que pateixen situacions de malaltia. Això és el que es veu més, però les infermeres acompanyem les persones en totes les etapes del cicle vital. En aquest sentit, la nostra gran aportació és donar eines a totes les persones perquè se sentin segures en tots els nivells. A nivell emocional, a nivell espiritual i a nivell físic, en totes les situacions de la vida, ja sigui un embaràs, un naixement, una situació vital com una jubilació, una mort o una situació de vida. Entre totes les situacions vitals, hi ha la malaltia, que es manifesta a través d’una simptomatologia concreta, però també provoca una resposta per part de la persona, que té una manera concreta de respondre davant la malaltia. Aquest és el gran paper de les infermeres, acompanyar les persones a viure experiències de salut i de malaltia.

És indiscutible que les infermeres col·laborem amb altres professionals a evitar complicacions en les persones que pateixen situacions de malaltia, però les infermeres acompanyem les persones en totes les etapes del cicle vitalL’assignatura introdueix l’estudiant en aquests conceptes, que s’expressen a través d’un llenguatge determinat. Ho fan a través d’un treball col·laboratiu, de manera que busquin estratègies metodològiques a través del treball en grup, que cada grup aprengui un d’aquests diagnòstics i segueixi tot un procés perquè al final elabori una petita píndola que es presenta als companys. L’assignatura es desenvolupa a través d’un cas transversal que ajuda a avançar els alumnes, que van aprenent el procés de raonament clínic a partir de situacions reals. La part més nova d’aquesta assignatura és que no té exàmens, sinó que són els mateixos alumnes els qui avaluen els seus companys, a partir de la feina que han fet. Aquesta estratègia metodològica està ben descrita i actualment està penjada com a exemple d’innovació docent a la mateixa web de NANDA.

Així, doncs, l’enfocament de l’assignatura és molt pràctic i utilitza estratègies de ludificació.

Una mica sí, sobretot aquest any. Ha estat un repte poder aconseguir engrescar, captivar, a través d’una pantalla, cent estudiants. Aquest any hem jugat molt, hem fet molta ludificació, molta atenció personalitzada, molts apunts, molts vídeos, perquè les classes fossin més un espai per resoldre dubtes i treballar aspectes pràctics. Ens hem hagut de reinventar tots plegats, tant en la docència com en la vida quotidiana.

L’any 2016, NANDA International va incloure el diagnòstic risc de transició migratòria complicada dins la seva classificació de diagnòstics infermers. Per què era necessari incloure aquest diagnòstic dins la classificació NANDA-I?

Aquest diagnòstic comença amb una recerca que s’inicia l’any 2005, a partir de la meva perspectiva com a antropòloga. En aquell moment, la migració ja era un fenomen molt important al nostre país. Es va començar amb un projecte que s’anomenava Diagnòstics d’infermeria vinculats amb el procés migratori. Migrar és un dels fenòmens amb més transcendència del segle passat i d’aquest. Tant la migració com el tema dels refugiats. Es tracta d’un procés amb una implicació brutal, a nivell personal, familiar i de país. La migració afecta qui marxa, qui es queda i qui rep.

Quin és l’origen d’aquest diagnòstic?

Va començar com un projecte de recerca presentat com a treball de final de màster en Ciències de la Infermeria, que després vaig continuar en la meva tesi doctoral. Els resultats de les dues recerques van fer evident que els diagnòstics que identifiquen les infermeres es focalitzen en els problemes, l’ansietat, la impotència... En canvi, entre els immigrants l’actitud és de resiliència, de superació i els diagnòstics que en sorgeixen estan focalitzats en la disposició per millorar. Els resultats em van portar a veure que dins la taxonomia infermera no hi havia cap diagnòstic concret vinculat a un dels fenòmens més rellevants d’aquest segle 21, el procés migratori. A partir dels resultats més rellevants de la tesi, en aquell moment vaig iniciar un procés per proposar un diagnòstic que ajudés les persones nouvingudes a millorar l’afrontament de la seva migració. Per això es tracta d’un diagnòstic de risc, de risc de transició migratòria complicada, entenent la transició no com el viatge, sinó com la resposta vital al procés de migració. S’hi identifiquen factors de risc que fan que aquestes persones esdevinguin vulnerables a fer una transició no saludable.

Totes les persones immigrades amb qui vaig parlar em van dir que jo era la primera infermera que s’havia interessat pel seu procés migratori. Anteriorment els havien preguntat si els feia mal alguna cosa o els motius de la seva consulta, però ningú ho havia contextualitzat amb el que significa migrar. A mi això em va saber greu. Migrar té moltes implicacions. Aquestes persones arriben molt estressades, amb molta por. Estan molt soles. Una de les conclusions de la meva tesi va ser que calia un diagnòstic perquè les infermeres fóssim sensibles al fet que aquestes persones tinguessin una transició migratòria saludable.

La inclusió d’aquest diagnòstic a NANDA va costar molt, perquè partia d’una perspectiva molt social i això no acabava d’encaixar amb algunes maneres d’entendre la professió. Hi van haver reticències, perquè des de NANDA hi havia persones que em deien que les infermeres ens dediquem a altres coses. Jo ho vaig argumentar amb una base teòrica i de models infermers molt sòlida. Al final, la inclusió d’aquest diagnòstic va fer que tota la taxonomia de NANDA es replantegés. Es va entendre la necessitat de donar-hi un nou enfocament, de contemplar respostes a situacions de salut més multidimensionals, més holístiques i humanístiques.

Ara estic fent una recerca sobre la perspectiva de gènere en la taxonomia NANDA i el seu ús, que també els ha engrescat a contemplar aquesta perspectiva, perquè tampoc s’havia plantejat cap recerca en aquest sentit, que contemplés les diferents maneres que els homes, les dones i les persones que no s’identifiquen amb un gènere binari afronten les situacions de vida i de salut.

Ara estic fent una recerca sobre la perspectiva de gènere en la taxonomia NANDA i el seu ús, que no s'havia plantejat maiTambé s’hi reflectirà en un diagnòstic concret?

No, és molt més ambiciós. Suposa reflectir, de manera transversal, la perspectiva de gènere en tots els diagnòstics infermers. Ara estem en una primera fase en què volem identificar si hi ha biaix de gènere en l’ús d’aquests diagnòstics i les següents fases consistiran en dissenyar, a partir de grups d’experts, algun tipus d’instrument que permeti garantir quins són els requisits perquè un diagnòstic tingui perspectiva de gènere. Quan això estigui, pot donar lloc a una nova àrea de recerca. Al cap i a la fi, la igualtat de gènere és un dels disset objectius de desenvolupament sostenible [de Nacions Unides]. Per tant, és una qüestió global.

NANDA es fa servir en la pràctica assistencial?

No és l’únic llenguatge, n’hi ha d’altres. NANDA s’utilitza en alguns llocs i en d’altres no. Una de les dificultats de NANDA són els registres electrònics que l’inclouen. El problema no és la classificació sinó la manera com es registren els diagnòstics electrònicament, i això dificulta que la seva utilització sigui òptima. A Catalunya, molts centres utilitzen NANDA. En canvi, l’ICS fa servir un altre llenguatge, que hi té molts punts de connexió. Espanya és un dels països capdavanters en la utilització de NANDA.

Com encaixa el diagnòstic infermer amb el diagnòstic mèdic?

La persona que té un diagnòstic mèdic vol dir que es troba en una situació de malaltia. El diagnòstic infermer explica l’experiència de la persona. Una cosa és estar malalt i una altra sentir-se’n. A mi em poden fer una mastectomia, que em pot provocar una alteració de la imatge corporal, que és una resposta a la intervenció. Són coses diferents. Poden haver diagnòstics mèdics sense diagnòstics infermers i poden haver molts diagnòstics infermers que no es vinculin amb diagnòstics mèdics. Un error comú és voler relacionar-los sistemàticament. No és la mastectomia la que provoca l’alteració de la imatge corporal, sinó que és la vivència que té la persona sobre la malaltia. Si vull canviar aquesta alteració no puc canviar la mastectomia, haig de canviar la vivència que en té la persona.

El diagnòstic infermer explica l’experiència de la persona; una cosa és estar malalt i una altra
sentir-se’nJo he treballat molt amb la taxonomia NANDA, perquè està fonamentada en l’evidència científica i és una taxonomia infermera i universal, que utilitzen infermeres de tot el món. Com més infermeres l’utilitzem, més força tindrà. Sobretot, per a mi, el més rellevant és que les infermeres ens fem visibles utilitzant un llenguatge que expressi l’aportació especifica de la professió.

És indiscutible que les infermeres hem estat cabdals durant la pandèmia. Caldrà veure què hem escrit, com ho hem registrat i què en farem de tot això. Com deia, és important que la nostra professió tingui un marc teòric i uns models que facin créixer la disciplina. Sovint, el dia a dia, amb el sistema col·lapsat, ho invisibilitza, això. Ens acabem centrant en la malaltia, quan hi ha molta educació i promoció de la salut, i molt d’afrontament i moltes vivències en què cal que les infermeres acompanyem.

Li falta un marc sòlid a la professió?

No, ja el té. El que passa és que se li dona poca rellevància. Sovint el dia a dia ens oculta. Hem d’aprendre a explicar-nos millor. Aprofitar les dades que ens ofereixen els registres electrònics i explotar les que expliquen millor el que fem les infermeres. La petjada que deixem és brutal, però hi ha moltes dades que no estem explotant. No es tracta que demostrem, sinó de com ho exposem, i que siguem estratègiques, que es noti que quan falta una infermera en una unitat, hi ha un seguit de coses que es deixen de fer i que tenen un impacte brutal sobre la salut de les persones en forma de reingressos, d’estades d’hospitalització més llargues, de sobreinfeccions... I en l’àmbit de la comunitària ni t’explico: la gestió de la salut, el fet que les persones amb malalties cròniques puguin viure la seva vida de forma plena... I això és així perquè hi som les infermeres.