Què us va motivar a presentar la candidatura per a la presidència del COIB?

Borja Manzanares: La nostra candidatura va néixer d’un moviment social impulsat per infermeres que, des de la base, reclamàvem millores en la professió i unes condicions més dignes per a les llevadores. Aquesta mobilització va ser l’embrió d’un projecte col·lectiu que, a mesura que avançava, va aconseguir articular un equip sòlid i amb una gran expertesa en diferents àmbits de la professió. Finalment, vam decidir presentar-nos perquè crèiem fermament que des del COIB podíem impulsar els canvis necessaris per transformar la professió i dotar-la del reconeixement que mereix.

Des de la vostra perspectiva, quines són les principals reivindicacions actuals de la professió infermera?

Borja Manzanares: Les reivindicacions infermeres es poden dividir en dos grans àmbits: el laboral i el professional, tots dos estretament vinculats.

D’una banda, hi ha la necessitat d’una millora de les condicions laborals, una qüestió en la qual els sindicats hi tenen un paper fonamental i amb els quals mantenim una relació fluida i de col·laboració.

De l’altra, cal impulsar el creixement professional de les infermeres, fomentant especialitzacions, formació contínua i l’accés al doctorat. Des del COIB, treballem per proporcionar eines que facilitin aquest desenvolupament, oferint programes formatius, assessorament personalitzat i itineraris acadèmics que responguin a les necessitats reals de la professió.

Quina és la vostra valoració sobre el tercer acord aprovat recentment, que ha generat tanta controvèrsia en el sector?

Borja Manzanares: El tercer acord ha introduït algunes millores, però no ha satisfet plenament les necessitats i expectatives del col·lectiu infermer. Si bé és cert que s’han assolit avenços en determinats àmbits, aquest acord no ha inclòs aspectes fonamentals per a la professió. 

Han quedat pendents millores significatives en el reconeixement de les especialitats infermeres, en la valoració del desenvolupament professional i en altres aspectes clau, com la regulació d’hores extres o l’increment de recursos per a l’atenció primària. També s’esperava un conjunt de mesures més ambicioses per reforçar les condicions laborals i la progressió de les infermeres en el sistema de salut. 

És innegable que qualsevol avenç és positiu, però des de la professió aspirem a continuar millorant, i per això seguirem treballant perquè es reconegui plenament la tasca i l’expertesa de les infermeres en tots els àmbits assistencials.

Considereu que l’atenció primària és un àmbit infravalorat dins del sistema de salut?

Lluís Serrat: No des de la nostra perspectiva, però sí que considerem que necessita un impuls clar i decidit. L’atenció primària hauria de tenir una major presència i arribar a moltes més àrees de les que actualment cobreix. A més, requereix un reforç estructural significatiu, tant en termes de dotació de recursos com en la seva capacitat per assumir funcions essencials que, per manca de mitjans, no es poden desenvolupar adequadament.

També és evident que l’atenció primària suporta una càrrega de treball excessiva, molt per sobre del que seria òptim per garantir una atenció de qualitat. A això s’hi suma la manca de reconeixement sobre el paper fonamental que les infermeres poden exercir en aquest àmbit. Creiem que cal treballar més en la visibilització de la seva tasca i en el desenvolupament de mesures que permetin aprofitar plenament el seu potencial assistencial.

Considereu que, en determinats contextos, les infermeres podrien assumir més responsabilitats i una part de la càrrega assistencial dels metges? Creieu que estan infrautilitzades dins del sistema de salut?

Borja Manzanares: No es tracta de qüestionar si les infermeres han d’assumir tasques pròpies d’altres professionals, sinó de garantir que puguin desenvolupar plenament les seves funcions dins del sistema de salut. En l’àmbit de l’atenció primària, per exemple, les infermeres ja assumeixen un volum de responsabilitat molt elevat i duen a terme una tasca essencial en el seguiment de pacients, la promoció de la salut, la prevenció de malalties i l’acompanyament en els diferents moments del cicle vital.

El que realment cal és assegurar que les infermeres disposin de les eines i els recursos necessaris per exercir amb plena autonomia i eficàcia la seva tasca. En aquest sentit, també és fonamental reconèixer i potenciar el rol de les infermeres especialistes en infermeria familiar i comunitària, que poden liderar intervencions de gran impacte en la salut comunitària. Malauradament, en molts casos, la manca de recursos o la distribució desigual dels professionals impedeixen que puguin desplegar tot el seu potencial assistencial.

Per tant, més que redistribuir càrregues entre col·lectius, el que cal és assegurar una millor organització i dotació de recursos per a les infermeres, perquè puguin exercir la seva pràctica professional en les millors condicions possibles i amb el màxim reconeixement.

Quins canvis creieu que haurien de produir-se en la societat pel que fa a la percepció de la professió infermera?

Lluís Serrat: En primer lloc, és imprescindible que hi hagi un reconeixement real i efectiu de la figura de la infermera, proporcional a la responsabilitat i l’impacte que té en la salut de la població. Al llarg dels anys, les infermeres han assumit múltiples funcions, aportant seguretat, proximitat i una atenció integral de qualitat. No ens limitem a tractar símptomes o patologies concretes, sinó que abordem la salut des d’una visió holística, tenint en compte la persona en la seva globalitat, sense fragmentar-la en sistemes o òrgans.

A més, exercim un paper fonamental en la gestió de la cronicitat, en la coordinació assistencial i en el suport tant a les persones ateses com als seus familiars i acompanyants. Aquesta tasca, però, sovint no és plenament compresa ni per la societat ni per les pròpies institucions. Per això, és fonamental que es reconeguin plenament les competències pròpies de les infermeres, com ara la prescripció infermera i altres funcions històricament reivindicades però encara pendents d’implementació real.

També és necessari un canvi de model que aposti per una visió preventiva i de promoció de la salut. La gestió de la salut no ha de basar-se en solucionar problemes quan ja han aparegut, sinó en garantir el benestar abans que aquests es manifestin. La inversió en la professió infermera és fonamental per aconseguir un sistema de salut més eficient, sostenible i econòmicament equilibrat. Si posem el focus en la cura i la prevenció, no només garantirem una millor qualitat assistencial, sinó que també reduirem costos a llarg termini.

Considereu que la professió infermera està adequadament retribuïda i valorada en termes professionals?

Lluís Serrat: No, clarament no. La retribució de les infermeres no és proporcional a la responsabilitat i complexitat de la seva tasca dins del sistema de salut.

Borja Manzanares: De fet, el problema va més enllà de la retribució: les infermeres encara no estan correctament classificades dins l’estructura professional. La manca d’una classificació adequada ha estat una reivindicació històrica i un dels principals motius de la vaga de principis d’any. Aquesta reclassificació és una qüestió pendent que cal resoldre amb urgència per garantir el reconeixement de la professió.

Lluís Serrat: A més, les especialitats infermeres es troben en una situació paradoxal. Fa més de 20 anys que van ser legalment reconegudes, però en molts casos encara no estan plenament desenvolupades ni implementades en el sistema de salut. Les especialistes continuen lluitant per obtenir el reconeixement que els pertoca, i aquesta manca de desplegament efectiu afecta tant la qualitat assistencial com el creixement professional de les infermeres.

Creieu que el nombre d’infermeres i infermers actualment és suficient per cobrir les necessitats del sistema de salut?

Borja Manzanares: No, i la situació és preocupant. La professió infermera, ara mateix, no resulta prou atractiva en termes de condicions laborals i oportunitats de creixement professional. Això comporta que molts joves professionals optin per emigrar a altres països on la seva tasca és més reconeguda i millor retribuïda.

És innegable que les infermeres catalanes i espanyoles gaudeixen d’un gran prestigi internacional, especialment en països com el Regne Unit, on són molt valorades. Que tinguin aquestes oportunitats és positiu, però també suposa un greu problema estructural per al nostre sistema de salut, ja que no es retenen suficients professionals per cobrir la demanda creixent.

Segons el Consell Internacional d’Infermeria, es preveu un dèficit d’aproximadament 9 milions d’infermeres al món per a l’any 2030. A Espanya, les xifres també són alarmants, amb una manca estimada de 120.000 professionals.

Si analitzem la capacitat formativa de les facultats, veiem que el ritme actual de graduació d’infermeres és insuficient per revertir aquesta situació. A Espanya, es titulen entre 4.000 i 5.000 infermeres a l’any, però aproximadament 1.500 marxen a l’estranger en cerca de millors condicions laborals. Això significa que, en termes reals, la incorporació neta al sistema de salut nacional no cobreix ni de lluny la demanda de professionals.

És urgent abordar aquesta problemàtica amb polítiques que millorin la retenció del talent i que garanteixin condicions laborals dignes i atractives per a les infermeres. Si no s’hi posa remei, el dèficit de professionals tindrà un impacte directe en la qualitat de l’atenció sanitària en els pròxims anys.

Diversos estudis indiquen que la continuïtat assistencial amb els mateixos professionals de salut contribueix a millorar la qualitat de vida i fins i tot a prolongar-la. Creieu que una major dotació d’infermeres podria afavorir aquest model i reduir desigualtats en l’atenció sanitària?

Borja Manzanares: Sens dubte. Una major dotació d’infermeres permetria que cada professional exercís el seu rol amb plenitud: el metge podria centrar-se en les seves funcions específiques i la infermera podria desenvolupar plenament la seva tasca assistencial, especialment en l’acompanyament de pacients crònics, pacients crònics complexos i també persones sanes, impulsant la promoció i prevenció de la salut.

Les infermeres especialistes en infermeria familiar i comunitària tenen un paper fonamental en aquest àmbit, ja que treballen per garantir un model d’atenció més proper, continuat i preventiu. Però la realitat és que aquesta atenció no és homogènia a tot el territori. En alguns centres d’atenció primària aquest model està plenament implantat, mentre que en d’altres no es disposa dels recursos necessaris per oferir-lo amb la mateixa qualitat.

Aquesta desigualtat es manifesta en múltiples àmbits i té un impacte directe en la salut de les persones. Un exemple clar és la variabilitat territorial en la detecció precoç de malalties. Recentment, han aparegut estudis que mostren que, segons el lloc de naixement, hi poden haver diferències en les proves diagnòstiques que es realitzen als nounats. A Múrcia, per exemple, la prova del taló inclou una investigació més àmplia que en altres comunitats com Catalunya o Madrid. Això genera una situació preocupant: el codi postal es converteix en un factor determinant en la qualitat de l’atenció sanitària que es rep, i això va en contra del principi d’equitat en salut.

Parlem sovint d’igualtat, però cal recordar que l’autèntica igualtat passa per garantir l’accés universal i equitatiu a la salut, independentment del lloc de residència. Aquest és un repte que el sistema ha d’afrontar amb urgència.

Un dels aspectes més afectats després de la pandèmia de la COVID-19 ha estat la longitudinalitat assistencial. L’augment dels temps d’espera per obtenir visita ha portat moltes persones a recórrer als serveis d’urgències. Com valoreu aquesta situació?

Borja Manzanares: La falta de longitudinalitat està col·lapsant el sistema. Quan una persona no pot ser atesa al seu centre d’atenció primària perquè els equips estan desbordats, acaba anant a urgències. Nosaltres, amb més de 20 anys d’experiència en aquest àmbit, hem vist com molts casos podrien haver estat resolts a l’atenció primària amb els recursos adequats.

Aquesta situació genera un efecte en cadena: un pacient que no rep seguiment adequat pot acabar patint una descompensació que requereixi ingrés hospitalari, especialment en el cas de pacients crònics complexos. Això no només té un impacte en la seva salut, sinó també en la seva família i en el cost global del sistema de salut.

Quan la longitudinalitat es trenca, tothom hi perd: el pacient, la família i el sistema de salut. Per evitar-ho, és imprescindible reforçar l’atenció primària i garantir que els equips de salut disposin de recursos suficients per fer el seu treball de manera efectiva.

Per acabar, hi ha alguna qüestió que us hauria agradat que us preguntéssim i que no ha sortit durant l’entrevista?

Borja Manzanares: Venint del barri, m’hauria agradat que ens preguntéssiu: Quines coses podem fer junts?

La col·laboració entre el COIB i la comunitat pot generar iniciatives molt positives. Evidentment, el nostre paper no és el mateix que el dels centres d’atenció primària, però com a col·legi professional volem contribuir a millorar la salut i el benestar de la comunitat on estem arrelats. Ja estem treballant en projectes col·laboratius, com el programa “Expertes 65”, i tenim la voluntat d’ampliar aquesta línia de treball.

Així doncs, si voleu, parem aquí l’entrevista formal i en parlem més en profunditat.

•   Pots veure l'entrevista en aquest enllaç: Revista de l'associació de veïns i veïnes del Poblenou