Marta Sibina és infermera i activista política i impulsora de la plataforma Octuvre –juntament amb la seva parella, Dante Fachín. Després d’haver estat diputada al Congrés dels Diputats per En Comú Podem –partit del qual s’ha apartat–, torna a exercir com a infermera a l’Hospital de Granollers. En aquesta entrevista, que ha servit per elaborar el reportatge “Cal reformar el sistema de salut?”, de la revista Infermeres, es mostra molt crítica amb l’actual model sanitari català i reclama “un model plenament públic, tant en la gestió i en els seus controls administratius com en les relacions laborals.” Denuncia falta de previsió durant la gestió de la crisi sanitària de la covid-19 i demana a les infermeres que s’organitzin i s’uneixin per lluitar pels seus drets i defensar la professió.

L'any 2020 s'han complert 30 anys des de l'aprovació de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), conformat per proveïdors de salut diversos i basat en la universalitat, l'equitat i el finançament públic. Creu que aquest model segueix sent vàlid avui dia? Quina opinió li mereix el model que va perfilar la LOSC?

No soc pas l’única que pensa que ni era vàlid en aquell moment ni ho és ara. El que va escriure sobre aquest tema, l’infermer Ramon Serna, fa deu anys, ha estat compartit per molta gent de plataformes ciutadanes i sindicals que defensen la sanitat pública. Com ens explica, l’objectiu de la Llei General de Sanitat espanyola de 1986 era que els serveis de salut integressin tots els centres i serveis que donaven els serveis sanitaris públics i, aquell mateix any, la Generalitat va començar a fer justament el contrari, constituir consorcis als quals cedia centres construïts per ella mateixa. Certament, a Catalunya era més difícil que a d’altres Comunitats Autònomes integrar centres que eren propietat de mútues o de l’església atès que, quan es van produir les transferències, només un 27 % dels llits eren de la Seguretat Social. Però el problema és que, d’acord amb el model neoliberal thatcherià, els polítics, gestors i economistes de la salut del moment volien desfer-se de suposades rèmores públiques, valoraven més el que és privat que el que és públic, més la competència que la col·laboració… i van impulsar una diversificació que, més que enriquir el sistema, ha portat un gran descontrol en la gestió amb nefastes conseqüències, que moltes entitats i persones hem denunciat.

Quins aspectes creu que es podrien millorar del nostre sistema de salut?

Quan parlem de millorar, assumim que anem pel bon camí, que la base ja és bona. No és el que jo penso. Crec que el que es coneix com a model sanitari català no és cap model a seguir i cal canviar-lo radicalment. La “col·laboració pública-privada”, com la diversificació, l’autonomia de gestió i tants altres són eufemismes, expressions amables que amaguen l’ànim de lucre. Sense necessitat de menysprear la privada, la sanitat pública no s’ha de barrejar amb ella més que en el que sigui estrictament necessari. S’ha de desenvolupar un model plenament públic, tant en la gestió i en els seus controls administratius com en les relacions laborals. Si millorar vol dir encetar aquest camí, tantes millores com vulgueu. Posem un exemple. Ja està decidit que el nou Trueta de Girona anirà al costat del Santa Caterina. El primer, gestionat per l’ICS, i el segon, per l’empresa pública IAS. Ambdós de la Generalitat, però un amb règim estatutari i l’altre laboral. Amb la decisió sobre la ubicació ja van venir els advertiments: en cap cas es fusionaran, ni les entitats ni el seu personal. Per què? Quin absurd! Seran capaços de mantenir diferents condicions laborals per al personal d’un i de l’altre, que treballaran frec a frec, mentre sens dubte hi haurà una gestió unificada? L’única solució lògica és que l’IAS desaparegui integrant-se a l’ICS, no a la inversa, com es temia el personal de l’ICS que volia els dos hospitals ben lluny un de l’altre. Quan parlo així, no vull dir que el règim estatutari sigui el súmmum ni que el futur de la sanitat concertada hagi de ser l’ICS. Crec que tot el personal de la sanitat hauríem d’actuar amb la perspectiva d’un futur règim de relacions laborals específic per als serveis públics, perquè no anem bé si pensem que la gestió privada i la pública es regeixen pels mateixos criteris.

S’ha de desenvolupar un model plenament públic, tant en la gestió i en els seus controls administratius com en les relacions laborals

El nostre sistema de salut estava preparat per fer front a una crisi sanitària com la que estem vivint des de l'inici de la pandèmia de la covid-19?

No, ni psicològicament ni materialment, i menys després de tants anys de retallades i greuges de tota mena. Ni el sistema de salut ni el sistema socioeconòmic. La covid-19 ha estat per a tothom una crida a la humilitat. Com havíem d’estar preparades les infermeres si ja en condicions normals anàvem massa sovint amb l’aigua al coll? De posar-nos màscares ja en sabíem, però per què no hi havia les que ens calien? Potser des del meu desconeixement de la seva realitat, penso en els bombers. Imaginem que només tenen personal i eines per a feines rutinàries, com socórrer un petit incendi de la cuina d’un pis, obrir les portes d’un vehicle accidentat o tants altres auxilis que realitzen diàriament, però no per atendre un incendi de gran calat. Amb la de feines de formació, recerca i tantes altres que podríem fer si no tinguéssim el personal just per treballar a preu fet! Tant de bo que els nostres gestors aprenguin d’aquesta experiència. Però no n’aprendran si no els marquem el camí.

Quines coses creu que es podrien haver fet millor durant aquesta crisi sanitària?

El personal no ho podria haver fet millor. I ha donat tot el que tenia. Massa personal hi ha emmalaltit o fins i tot s’hi ha deixat la vida. Mentrestant, la gestió política ha estat lamentable. Falta de reacció immediata quan ja havien saltat totes les alarmes. Falta de previsió, com si una pandèmia fos impensable en els nostres temps. Massa cofoisme creient-nos allò que tenim la millor sanitat del món. Amb la nostra sanitat tenim el mateix problema que amb el nostre sistema socioeconòmic. Creiem que estem en una democràcia quan el que predominen són les desigualtats i la utilització del poder polític per mantenir-les. Un sistema sanitari i social només és democràtic quan prioritza la col·laboració per sobre dels interessos personals o de grup. Certament s’hi han donat molts casos de col·laboració desinteressada, gent arreu fent mascaretes, empreses adaptant-se per fer respiradors... però dissortadament només han demostrat que són l’excepció, que no han tingut la necessària coordinació des del poder.

Un sistema sanitari i social només és democràtic quan prioritza la col·laboració per sobre dels interessos personals o de grup

El Govern ha encarregat a un Comitè d'Experts la realització d'una proposta per enfortir el sistema de salut del nostre país. El document, que es va presentar a final de setembre, recull trenta propostes que se centren en la millora del finançament, en l'augment del nombre de professionals, la integració dels nivells assistencials, la millora de les condicions laborals dels professionals i la participació. Quina opinió té d'aquesta proposta?

Més enllà de les propostes que es presenten de manera amable, més enllà de l’ocultació dels seus objectius reals que practiquen els experts en la divulgació mediàtica, el document més aviat representa tornar molts anys enrere, als intents d’un gir neoliberal radical que fins ara només ensenyava la poteta. El problema és que el document presenta altres propostes que desfiguren totalment l’enunciat de la pregunta. Ens trobem davant d’una ofensiva que compta amb tots els mitjans oficials i propagandístics. No puc menys que apuntar-me a les dures crítiques que ja s’han fet públiques, especialment la de Joan Gené al Diari de la Sanitat que comparteixo fil per randa. En efecte, els experts triats només pretenen conservar el seu statu quo i miren d’endur-se la part del lleó dels diners que demanen. Gené, una persona de reconegut prestigi, expressa a la perfecció el que molta gent pensem. Parla dels costos de transacció del model i del seu desprestigi actual, de la terminologia tan arcaica com enganyosa que fan servir els experts, de la fugida del control públic que plantegen, del control per part dels proveïdors que hauria de fer avergonyir els polítics i, sobre tot, del menyspreu que tot plegat representa per a la ciutadania i per a les seves necessitats sanitàries.

Què poden aportar les infermeres al nostre sistema de salut?

Poc a poc han anat quedant enrere els temps en què la infermera era un simple apèndix del metge. Clarificar les fronteres, encara no del tot aclarides, està donant a la infermeria una autonomia, ara en el bon sentit de la paraula, sense aturador. Cal, però, que, més enllà d’haver-nos desfet de l’autoritat d’un altre estament, sapiguem aprofitar un gran valor del nostre col·lectiu com és el seu alt grau de feminització. Massa sovint, aquest factor ha servit per tractar-nos despectivament. Però no ens enganyem, estem demostrant la nostra capacitat en el desenvolupament de l’empatia que demostrem en les feines de cures, en la capacitat d’administrar les coses que ens facilita el domini de treballs de recerca i de gestió... Tanmateix hem de vigilar de no caure en el mimetisme de les pràctiques patriarcals que tant de mal ens han fet. Cal que empatitzem amb tota la resta d’estaments per construir tots plegats un model més igualitari i al servei de la ciutadania.

Creu que els centres assistencials estan aprofitant prou la capacitat i la formació de les infermeres?

Les infermeres patim una enorme càrrega laboral als centres assistencials. I això ja passava molt abans de la crisi de la covid. Una infermera que va tot el dia amb la llengua a fora, que treballa amb recursos insuficients i que no té el temps necessari per tenir cura de les persones que atén difícilment podrà exercir la seva professió com cal. Quan els centres assistencials imposen càrregues de treball com les que imposen, no només fan mal a la infermera com a treballadora sinó a tot el sistema. Una infermera saturada no pot fer bé la seva feina, no pot investigar ni pot formar-se adequadament. I per acabar, una reflexió que ens hem de fer des de la infermeria: una infermera saturada difícilment trobarà espais i forces per organitzar-se i defensar la seva professió. I això és important perquè d’aquesta capacitat d’organització depèn el futur de la infermeria, de les infermeres i de tot el sistema sanitari. És imprescindible que prenguem consciència del nostre paper i que ens organitzem per fer-lo valer. Ningú ho farà per nosaltres.