Anna Lamban és infermera de la Unitat d’Aguts de Psiquiatria de l’Hospital Sant Rafael de Barcelona des de 2010. Des d’aquesta àrea d’hospitalització acompanya i fa un seguiment de persones amb malaltia mental que requereixen d’una situació d’ingrés. En els darrers anys ha començat a detectar un increment de persones que amb malaltia de base comencen a desenvolupar actituds d’addicció a Internet, a les xarxes socials i als mòbils, cosa que incrementa el seu risc de patir més aïllament social.

Les infermeres com poden ajudar a gestionar una situació així? Com se sent la persona amb dependència a les noves tecnologies? El IV Espai Trobada de Salut Mental que es celebra el proper 16 de juny al Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers ajuda a comprendre aquest tipus de situacions, en un espai que promet ser eminentment vivencial. 

 

La frontera per diferenciar si això és una addicció no és un fàcil. Cal analitzar si el fet de deixar el mòbil o d’estar permanentment connectat afecta a la nostra vida diària, al nostre benestar personal o si ens genera un alt nivell d’ansietat. Hi ha casos de joves adolescents, que no tenen cap malaltia mental de base, que tenen comportaments agressius quan veuen que no disposen de mòbil o se’ls priva de connexió a Internet, a les xarxes socials.

És una situació bastant nova en general i, de moment, no disposem de dades que ens permetin afirmar que la situació sigui diferent del de la resta de la població, especialment dels joves i adolescents. Les persones amb malaltia mental també estan, com la resta de la població, immerses en l’ús freqüent del mòbil i de les xarxes socials. Vivim en una societat permanentment connectada, on la gent té com a objecte primordial el seu mòbil personal.

A la nostra Unitat d’Aguts de Psiquiatria no hem detectat cap cas exclusiu d’addicció a les xarxes socials o als mòbils, però sí que tenim persones que tenen una certa dependència al mòbil i a les xarxes socials i que a més ja que tenen una malaltia mental de base, com esquizofrènia o trastorn de la personalitat.

 

L’ús intensiu o una dependència d’aquestes persones a les xarxes socials pot incrementar el seu risc d’aïllament, cosa que no els ajuda gens a l’hora de gestionar la malaltia mental de base que ja tenen. En aquestes persones, alguns amb trastorns de personalitat o esquizofrènia, els deliris se’ls presenten en episodis vinculats a les xarxes socials: alguns tenen la sensació que algú els persegueix o els controla a través del Facebook o de rebre suposats comentaris que fan en contra d’ells al Twitter.

 

 

Hi ha situacions que fan preveure que hi ha una alteració conductual, perquè és produeix una situació d’agressivitat en el moment que, per exemple, els pares decideixen treure el mòbil a la persona. A la nostra unitat, la majoria d’aquests casos els veiem en persones, ja en la primera etapa adulta, que tenen entre 18 i 20 anys d’edat.

La família no ha de prohibir l’ús d’Internet o de les xarxes socials de manera taxativa, perquè això mai funciona. Primer cal que aquestes persones s’adonin que tenen un problema, que prenguin consciència de la seva situació, perquè no es poden posar límits negatius a tot. Cal, però que la família i els professionals, estiguem allà per poder-ne fer un seguiment. No podem dir sempre ‘no’, cal intentar dialogar, posar-se al lloc del fill, entendre i comprendre. Es bo que els pares entrin en la negociació, pactin uns límits de franges horàries per connectar-se a Internet, per exemple.

 

La infermera està en un lloc privilegiat per poder detectar aquest tipus de situacions, perquè tenim una visió holística de la persona. Observem, valorem i després actuem per acompanyar i ajudar a la persona. Cal saber diferenciar entre ús, abús o dependència, saber detectar si cada vegada es necessiten més hores de connexió per sentir-se millor. Necessitem eines de detecció: conèixer què hem de valorar, com ho hem de valorar, com diferenciar-ho.

 

Els professionals de la salut i també en aquest cas les infermeres hauríem de poder registrar aquests casos i incloure-ho a la història clínica. Si no ho registrem allò no existeix i conèixer de base aquell comportament additiu de les xarxes socials ens pot ajudar, en una altra ocasió, ha estar atents i preveure una possible crisi o desajust en la seva malaltia mental.

 

Pot ajudar a un altre professional de la salut que també participi l’atenció d’aquesta persona.

És clar. De fet, crec que la detecció i sobretot el seguiment de persones amb malaltia mental que tenen algun tipus de dependència a les xarxes socials es pot tractar més en l’àmbit comunitari, des dels hospital de dia o els centres de salut mental. Cal que els professionals de la salut ho tinguem integrat i no ho visquem com una cosa normal: sovint el fet que la persona ja té una malaltia mental de base ens pot fer oblidar d’altres comportaments que poden ser additius, com la dependència a Internet.

 

I tant! Tot depèn de quina manera s’utilitzi i de l’ús que se’n faci! Sovint els ajuda a sentir-se part d’una comunitat de persones que estan en la mateixa situació que ells i a prendre consciència de la seva malaltia, a tenir cura d’ells mateixos, a ser una mica més autònoms i a decidir sobre la seva salut.

Les infermeres hem de ser més valentes i agosarades. Cal que donem més autonomia a les persones amb malaltia mental perquè sovint el que fem és suplir davant de la seva manca d’autonomia. I penso que hem de facilitar que aquest tipus d’usuari pugui decidir per ell mateix: nosaltres estem per acompanyar, facilitar, orientar i escoltar.