La creadora del Model Bifocal per a la pràctica clínica va assegurar, davant d’un auditori de més de 100 persones, que la mala comunicació entre professionals sol ser el principal motiu que causa esdeveniments adversos per la salut de la persona ingressada. Va constatar que problemes com caigudes, infeccions hospitalàries o l’aparició de nafres es produeixen molt més  en serveis on no existeix un cultura col·aborativa entre els diferents professionals de la salut.

En aquest sentit va defensar que les infermeres no escatimin esforços en bastir aquests ponts de col·aboració i intercanvi i que parlin obertament d’allò que no funciona. “El problema no és cometre un error, tots som humans, el problema és acabar conduïts per comportaments temeraris” va dir.

Comunicant-se bé i sense por és com aquesta infermera nord-americana considera que es desenvolupa una “cultura justa” que enfoca i revisa la millora d’un determinat sistema fomentant la col·aboració i respectant els criteris de cada professional. “Els usuaris necessiten bones infermeres i bons metges, que treballin coordinadament pel seu benestar.”

 

En la seva intervenció Carpenito va explicar com les iniciatives infermeres als EUA han aconseguit millorar la seguretat dels usuaris. En concret, va parlar del cas de ‘Red Sleepers’, un sistema inventat per una infermera, que serveix per indicar que una persona hospitalitzada té un major risc de patir caigudes.

 

Amb una solució tan senzilla com posar unes sabatilles vermelles s’implica a tot el personal de l’hospital en el tenir cura de la mobilitat d’aquests usuaris. Això ha fet caure l’índex de caigudes a l’hospital, que als EUA són responsables del 15 % dels re-ingressos.

Carpenito va defensar també que tenir cura hauria ha de ser l’eix motivador per a tota infermera. Així es va detenir en el valor que tenen pràctiques com diagnòstics o prescriure dient que el que fa úniques a les infermeres no són aquests aspectes.

 

“La diferència és que posseïm l’art i la ciència així com les 24 hores de presència en l’hospital per diagnosticar i tractar els diagnòstics infermers prioritaris i, si és necessari, transferir un diagnòstic infermer a un altre professional amb més experiència sobre aquest problema o situació específica.”

“No s’enganyin el motiu pel qual les persones han de passar una o varies nits a l’hospital no és la seva necessitat d’un diagnòstic mèdic, sinó perquè necessiten les cures d’una infermera” va afegir.

 

En aquest sentit, va advocar per que les infermeres deixin de demanar permís per tenir cura i que apliquin el criteri infermer a les instruccions que a vegades reben dels metges: "Quantes vegades hem despertat un pacient per prendre-li pa pressió quan portava dos dies amb la pressió normalitzada? Si la persona no ho necessita, no ho fem i no mentim al respecte, deixem constància escrita de que no l’hem despertat per que considerem, des de la nostra expertesa, que li cal descansar.”

I tot i que va assegurar que no seria just dir que el paper de la medicina és fàcil, sí que va dir que “més difícil que diagnosticar una  diabetis és apoderar a algú per a que canviï el seu estil de vida i s’adapti a aquesta nova situació de la seva salut.”